Dies meravellosos, de Jordi Coca

Ara que comencem a endreçar la memòria dels anys de la transició,  Dies meravellosos de Jordi Coca és un bon relat que pot ajudar a comprendre un temps a tots aquells que no el van viure directament. De Dies meravellosos m'ha arribat l'eco de l'exaltació d'uns anys il·lusionats i alhora incerts, en què tot estava per fer i tot era possible i on la barreja de sentiments contradictoris d'una generació de joves dibuixava en les seves vides personals i col.lectives un quadre complex, intens i excitant.

Una crònica sentimental en què els personatges, sensibles als esdeveniments socials i polítics, patien, gaudien i  estimaven com si fos el darrer dia de les seves vides. Personatges afuats per l'esperança d'uns canvis que arribarien sí, però passats pel sedàs dels pactes i devaluats pel règim de la transició. Un fragment de les vides d'una colla de joves compromesos amb el país i amb l'esquerra que tenien el convenciment que la cultura era la base de tota revolució i així van trobar en el teatre la clau per obrir les consciències cap a un món més just i més lliure. Un teatre social, compromès,on la paraula esdevenia l'arma de futur i així, entre reunions, assajos i manifestacions  van anar creixent i madurant. La desfeta del grup aniria en paral·lel al canvi de paradigma social i polític, on l'aparent ambient de llibertat i la irrupció de la política de partits apaivagarien molts ardors revolucionaris.

Hi havia gent de totes les edats i aviat vam començar a sentir crits demanant llibertat i amnistia. Al cap de poc van dir que baixaven policies a cavall des de la Diagonal i vam optar per tirar cap a la plaça Urquinaona. En arribar al carrer del Bruc, hi vam trobar una colla de gent que alçava un cubell d’escombraries, motos, un cotxe posat de través… Semblava una guerra.Una mica més amunt hi havia tres o quatre jeeps i policies a cavall. També hi havia gent a les cantonades, als portals de les cases i als balcons. Per la Ronda vam veure un estol de manifestants i pel carrer d’Ausiàs Marc va passar una colla de nois i noies que duien banderes independentistes i que cridaven. De sobte vam tenir un espetec, com una explosió que no sabíem d’on venia. El carrer es va omplir de fum i vam veure com queien prop de nosaltres boles de goma i una mena de pots de fum que fumejaven.

(JORDI COCA. Dies meravellosos. Ed.62)