L’Illa 2035 és un llibre amb una presència física molt atractiva.Un llibre de cobertes sensuals i elegants gràcies a l’artista Fina Veciana que hi ha deixat la seva personalíssima marca de cors atrapats dintre de finestres o potser són cors que volen sortir del seu marc? En la contra, unes onades que es balancegen en un matí oratjós d’estiu…
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
Els cors que volen sortir del seu marc ens podrien servir com a imatge del discurs intern del llibre, així com les onades que es lliuren al vent sense restriccions, perquè el plantejament de l’autor és oferir als personatges de la seva narració un repte vital que els hauria de portar a una illa imaginària de llibertat personal, i com si d’un nou Ulisses es tractés cercar els companys de viatge per fer una travessia dolorosa però necessària. Per realitzar-la els voldrà forts i segurs i els posarà a prova. Busquem el vent, poeta, li diu. Evitem que les veles pengin del pal major com si fossin pell vella I gastada, quasi morta. Orientem la proa contra el vent perquè les infli, les mogui, les converteixi en cofoies als teus ulls que, a poc a poc, veuran aquest color verd resignació enfonsar-se al fons del mar que sempre has volgut vèncer. Fes-ho poeta. Aquesta derrota nostra, si es produeix, també sabràs escriure-la.
El repte que ofereix als companys de viatge triats comporta dues coses: haver de sortir de la suposada zona de confort on estan instal·lats i la més dolorosa, la d’acceptar de perdre tots aquells records que fan nosa. Qui estaria en condicions d’acceptar d’esborrar la memòria per començar quasi de zero una nova vida? Aquest és el gran repte que els proposa l’autor.
Fins aquí s’entén que Illa 2035 no és una novel.la. Illa 2035 és inclassificable des de l’anàlisi textual perquè en realitat conté elements de gèneres diversos. El plantejament vital i filosòfic de la proposta que fa l’autor ens situa el llibre en les coordenades de l’assaig; la descripció d’uns personatges ens l’acostaria a la novel.la, però en canvi no hi ha una acció específica que provoqui cap interrelació conflicitiva entre ells i que desemboqui en un final. Els paràgrafs on es passeja un cert alè poètic fa que parlem de prosa poètica.
L’Illa 2035 és una illa amb penyasegats pronunciats, amb rius que flueixen lliurament i també és una illa amb algun rierol sec. És una illa de contrastos en l’ús que fa dels nivells de llenguatge. La llengua cavalca entre extrems força dispars i en aquest punt rau, segons la meva opinió, el punt més censurable. Hi ha capítols, en especial els primers del llibre on s’hi aboca un estil de llengua massa directa que contrasta amb l’estil lingüístic de les reflexions més profundes i asserenades dels capítols següents. El llenguatge més directe i un pèl descurat correspondria als fragments on el narrador ens dóna una visió generalitzadora de les dones, cosa que pot despertar suspicàcies en més d’un lector o lectora, encara que també carrega contra els homes de la seva generació. També hi observem un contrast suposadament volgut, entre un món modern on les relacions socials estan carregades de superficialitat i un desig d’autenticitat i de desfer-se de tot allò que suposi un obstacle en la recerca
d’aquesta illa projectada idealment.
Una illa que no us deixarà indiferent si sou dels que accepteu el repte d’arribar-hi i trepitjar-la amb tots els seus turons, rius i rierols, encara que us aconsello que aneu en compte amb els foscos penyasegats.
Carme Andrade
Preciòs.
ResponElimina