dimarts, 13 de setembre de 2016

La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli

Jad Hatem és un professor de filosofia i literatura de la universitat de Beirut estudiós de la cultura i de la literatura catalanes.  Gràcies a les xarxes, vaig conèixer l’existència del seu  assaig intitulat La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli editat de forma austera i elegant per Obrador Edèndum. Atreta la meva curiositat pel títol i pels autors que s’hi esmentaven, vaig submergir-me en l’estudi que fa l'autor del rerefons filosòfic d’ambdós poetes catalans contemporanis. El resultat és un interessantíssim assaig  on poesia i pensament es retroalimenten aportant-ne sentit i bellesa. La mirada del professor vers els nostres poetes és una mirada profunda i lúcida al voltant dels temes de la llum i de la mort estudiats en sis capítols, els dos primers dedicats a la poesia de Carles Duarte i els quatre restants a Joan Vinyoli.
Els versos: Dono a cada gest/la intensitat de l’últim mot del recull Tríptic hebreu, (dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València Tres i Quatre, 2010) de Carles Duarte i altres del mateix recull seran el material base que estudiarà el professor libanès  per desenvolupar l’anàlisi d’en Duarte al voltant de la  mort i la llum, un estudi que connecta la seva poesia amb els clàssics i amb la tradició jueva.
Versos plens d’intensitat d’en Carles Duarte:
Quan algú mor,/un somni s’extingeix…/…
La vida és una llum als ulls/ i un tacte encès/que habiten/per un temps/un cos efímer…/…
Una pluja de llum encèn/aquest blau cel de vidre.

Fotografia, Carme Andrade


La pedra solitària de Joan Vinyoli serà el poema al qual Jad Hatem  hi dedica tot un capítol. El poema és analitzat en tota la seva intensitat metafòrica i conceptual, abordant-ne  la seva temàtica des de les influències hördelianes del poeta fins les que provenen dels alquimistes, dels místics o de la literatura oriental. L’estudi  d’aquest poema ens obre el ventall de coneixements que el poeta posseïa i que van influir de forma tan sàvia en la seva obra. La pedra solitària, un poema de només dinou versos conté una simbologia tan potent que un cop analitzada, dimensiona el poema en unes coordenades que el situen en una tessitura d’universalitat que passaria desapercebuda si només valoréssim la bellesa externa dels mots i de les seves combinacions. La bellesa del poema sorgeix de les seves arrels conceptuals  i s’aviva en la paraula poètica. L’autor de l’estudi ens descobreix el poeta en la seva profunditat més filosòfica. Elements imprescindibles de la seva obra com els arbres, el gall fer, l’ocell blau, l’abisme groc, són analitzats a la recerca d’un sentit encara que segons Jad Hatem: Per a Vinyoli, és il.lusòria la temptativa de conferir sentit a tot: a l’existent, al possible, al necessari, al contingent…Tot són imaginacions,llevat de la mort.
Un llibre que confereix una nova llum al cos poètic de dos dels nostres.

Carme Andrade


3 comentaris:

  1. Conec el Carles Duarte, encara que la seva obra no massa...En el meu llibre de poemes ni vaig posar un de seu :

    "S'apaivaga la llum,
    el capvespre es desborda,
    tragino somnis".

    Bona nit, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fins avui no t'he vist. Estic enfeinada amb les presentacions del meu Gosadies. Per cert, avui divendres el presento a les 20h. al Carrer Casp 39 al Laboratori de Lletres, m'encantaria saludar-te.Bon dia!

      Suprimeix
  2. Vaig tenir el plaer de saludar personalment en Carles Duarte.
    A més de poeta és un home savi.

    ResponSuprimeix