dimarts, 24 de febrer de 2015

Un amic que diu que passava per la Casa del racó ha escrit un petit comentari a A la intempèrie. Amb el seu permís, el transcric com una entrada nova. Gràcies Manel !
Fotografia: Carme Andrade



Petjades sobre la sorra que va deixar el mur de la vergonya.
Una Europa d' ahir, vella, que avui vol ser jove, renaixent de les seves cendres.
La flama apagada, les cendres de sorra rellisquen escampades sobre el mapa dels seus fills. Uns fills amb nous noms, sense sang a les venes, ànimes mortes, inferns de comèdies.

Manel Negrete

2 comentaris:

  1. L'heura s'arrapa al tronc. L'estima tant que l'abraça fins a extenuar-lo.
    Hi ha amors que maten!

    El text del Manel, fa pensar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L' arbre és tot allò que no pots deixar i l'heura sóc jo. Els que fugen també són heura, també tenen un arbre, que malauradament han de deixar, s'han de desprendre.

      Suprimeix