dimarts, 3 de febrer de 2015

Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

Podríem dir això de Dies de frontera:

Amb un estil molt personal, a Dies de frontera  conviuen diverses tipologies textuals al servei d’una senzilla història d’amors i desamors amb un rerefons de paisatge de frontera i de llibre de costums.Tot plegat amb unes grans dosis d’apunts geogràfics, històrics, sociològics, cinematogràfics, musicals i fins i tot bíblics.

Però voldria afegir això altre:

En les converses entre amics que han llegit Dies de frontera, he tingut l'ocasió de presenciar i participar en un ambient de polèmica força estimulador entre detractors i partidaris. 
Així no fa gaire, una amiga en valorava aspectes que justament un altre dels presents criticava i això dóna peu a argumentar i a defensar posicions però també a fer l'esforç de mirar amb les ulleres de l' altre. Un dels aspectes discutits és l'excès de referències culturals, cosa que ho consideraven injustificat per part d'uns i molt encertat i adient per part d'uns altres. També l'excès d'històries o referències històriques incloses dintre de la narració  que no sempre es veuen prou argumentades , va ser motiu de polèmica.  Amb tot, la narració avança amb un personatge femení força brillant i amb uns altres de menors, excessivament plans o anodins. 
La història té fragments brillantíssims, un dels quals és la descripció acurada dels quinze quilòmetres a peu que fa la protagonista de la narració. Un altre dels moments estrella és el brindis final, porta oberta a una possible esperança i tot en l'ambient sòrdid i postmodern d'una frontera ocupada per grans magatzems, gasolineres i prostíbuls a gran escala.

3 comentaris:

  1. Certament edsigual, amb aportacions molt encertades...i d'altres un tant gratuïtes. Un llenguatge próxim a una sit-com televisiva

    ResponSuprimeix
  2. Difícil diàleg. No conec ningú que l'hagi llegida. i el que és pitjor... jo tampoc.
    M'anoto el títol a veure si abans de final d'any hi posem remei.

    ResponSuprimeix
  3. Seria inexacte dir que no em va agradar, Carme. Vaig trobar molt novedosa la forma d'escriure tan variopinta al llarg de la novel·la, però en general em va avorrir. Per tant, aprovat per la forma, suspens pel contingut. No li veig els mèrits pel Premi Sant Jordi. No ho sé, per comparar, la Marta Rojals té una narrativa molt moderna i les seves dues novel·les (em sembla que no en té cap més) són interessants del principi al final.

    ResponSuprimeix