La nena dels nou dits (2008), de Laia Fàbregas ha estat la primera lectura de l'estiu com a tal. De l'estiu xafogós que se't fa més lleuger si al costat tens una llimonada natural i un llibre amè. Aquest és el cas d'aquesta història aparentment senzilla per les veus infantils que es fan presents i per una prosa propera i directa però que amaga al meu parer, un univers personalíssim de símbols que són referència de temes tan universals com la memòria i per contra, l'oblit. La nena protagonista va perdent dits a mida que va recuperant la memòria familiar amagada..
Una història on s'alternen veritats i fantasies. L'autora juga al joc de les mentides però amb la intenció de dir veritats. Veritats d'un passat on es passa la pel.lícula de la transició dels anys 70 i les seqüeles dels anys de la dictadura. Personalment m'ha interessat molt més la part més fabuladora en què l'autora desplega una gran capacitat imaginativa i on situacions aparentment absurdes i irreals es van resolent de forma creïble.
El fet que aquesta novel.la hagi estat escrita originalment en nederlandès i més tard traduïda a diversos idiomes entre els quals hi ha el català, la llengua de l'escriptora, li confereix una característica singular que donaria peu a unes quantes reflexions, algunes de caire sociològic. No revela una gran audàcia escriure la primera novel.la en un idioma d'adopció i al damunt tenir èxit editorial ? No revela una gran capacitat d'adaptació a la societat que t'acull, no només aprendre l'idioma oral sinó fins i tot escriure'l ? I tot això en una persona molt jove acabada d'arribar a Holanda per fer-hi un estudis... No hauria de ser motiu de reflexió per a tots aquests insignes escriptors catalans, ciutadans d'aquest país, que escriuen - amb tot el dret del món, clar- però que ho fan exclusivament en llengua castellana?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada