Unes ales de molts colors

Avui fa un dia magnífic!

Deia això mentre empenyia la cadira de rodes. Els seus ulls  destil.laven espurnes de felicitat aquell matí d’hivern fred i assolellat. Segurament tots dos  sortien de casa en aquell moment.  Un irreprimible  Fa un dia magnífic!  li brollà dels llavis amb un somriure franc, un somriure contagiós en un rostre morè, pletòric de joventut i de força. A la cadira de rodes hi havia un home vell. Les paraules dites pel jove van ser dites al mig del carrer a qui les volgués escoltar. No semblava  que l’home vell les hagués sentit. Segurament que l’home vell  pensava que el dia era com un altre. Un altre dia de rutina: que m’aixequin, que em banyin, que em vesteixin, que em preparin el desdejuni i que em treguin a passejar… però   una dona madura  que arrossegava un carro d’anar a comprar  les va sentir  i  correspongué al noi jove i morè amb una altra mirada somrient , plena d’esperança  i el dia es va anar desplegant amb unes ales de molts colors…