La gran inutilitat d'un rellotge estintolat a la paret com un llargandaix

Sóc un rellotge estintolat a la paret com un vulgar llangardaix d’aquells que pugen per les parets del pati quan els senyors estan asseguts a la fresca les nits d'estiu i sóc un rellotge que no sap comptar quantes hores li falten perquè s'acabin els sorolls de les obres del costat. Sóc un rellotge ple d’ombres allargassades que no pot desfer-se del passat malenconiós que li brinda el primer sol del matí. Sóc un rellotge despistat amb els segons i amb els minuts, que de vegades no se’n recorda de quan fan dos i dos que fan quatre i que sovint ensopega quan decideix comptar els segons que li falta per descansar sota l’ombra de la palmera. Sóc un rellotge exhaust de tanta barbàries comeses vora de casa, vora dels femers de prop de casa. Sóc un rellotge visceral, on tot el que passa degota, on tot el que m’expliquen deixa en el meu cor un murmuri asincopat i malgirbat.

El meu veí era un rellotge ple de satisfaccions gràcies a  una vida plena de desigs acomplerts.

El meu veí i jo fèiem bona fila tots dos, en aquella estació de trens mig morta, on passaven pocs trens. Pocs passatgers es dignaven agafar cap tren i ell i jo allí com dos estaquirots sense feina. Ell ben acomodat en la sala d’espera i jo fora, a mercè de la pluja, del fred i de la neu. Jo estava fart de tanta injustícia i un dia vaig decidir fer-me el suec, fer veure que la cosa no anava amb mi i a partir d’aleshores l’estació va anar decaient del tot  i les fustes dels bancs de fora es van anar podrint, les baranes de ferro rovellant-se ; les vies del tren, les catenàries, tot va sofrir el final lent i decadent de les coses que s’acaben,- potser abans d’hora-. Jo vaig admirar sempre la trempera del meu veí rellotge de la sala d’espera dels passatgers, era un rellotge adequat al temps, era un rellotge que havia estat  útil a les minyones que havien de ser puntuals a les cases dels senyors i als pocs pagesos que anaven a vendre les collites al poble del costat... jo en canvi era un rellotge ben inútil fins que un dia de sol fugisser vaig desaparèixer en el moment que, primer una i després l'altra, les dues burques van ser arravatades i arrossegades per un cop mortal de vent amestralat que va fer saltar les vies i va arrencar arbres i teulades...