dimarts, 10 de gener de 2012

Miró, l'escala de l'evasió

L'exposició que ens ofereix la Fundació Miró aquests dies és una oportunitat més per acostar-me al món personalíssim i poètic de Joan Miró i ho faig des del meu afecte pels  paisatges del Baix Camp que ha estat no ja només una font d'inspiració, sinó l'aigua primigènia d'on neixen les formes i els petits cossos que habiten l'univers mironià.
Aquesta vegada m'han interessat no només les seves pintures i els seus dibuixos, sinó les seves paraules, cosa que m'ha portat directament a la petita botiga de la Fundació a la recerca d'algun llibre on quedessin reflectits els seus pensaments. La troballa ha estat un exemplar de Joan Miró, 1893/1993, en commemoració del centenari del naixement de l'artista i editat per la mateixa fundació.

En el Catàleg de l'esmentat llibre, podem trobar la col.lecció de peces exposada aleshores, l'any 1993, moltes de les quals estan exposades en la mostra actual i el que realment m'ha fascinat han estat els fragments de cartes a personatges diversos que el mateix Miró escriu i que ens revela de forma gens pretensiosa  la seva posició en relació a l'art i al seu propi procés creatiu. Els seus inicis, les seves confessions sobre les dificultats en el dibuix i com -amb la voluntat ferrenya de treball i de superació- va arribar a dominar el traç i les formes; de com el realisme de La Masia de Mont-roig, obra a la qual ens va remetent de forma reiterativa, està present en el seu pensament com a punt de referència vital.

De com el seu esperit investigador  (a l'època, som als anys 30!) i inquiet el fa provar i cercar nous estris i noves tècniques a la recerca de la textura que s'avingui millor a allò que vol expressar. L'intent d'arribar a la màxima nuesa, al màxim concepte amb la mínima expressió, el seu pas per la sobrietat d'allò que ara qualificaríem de zen, la seva admiració gairebé veneració pels arbres, en especial pel garrofer, arbre també de la meva infantesa i al qual dedica elogis commoguts.../... Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria de vegetal, sinó una cosa humana, algú vivent (Raillard, 1977) La cerca de l'emoció, .../...que el nostre pinzell marqui les nostres emocions (carta J.Rafols, Mont-roig 1917 ). Que l'espectador rebi l'impacte de l'emoció en un primer moment; .../...provocar sensació física per arribar en acabat a l'ànima ( Tèriade, 1933).../...donar a l'espectador aquell cop de ple a la cara que ha de rebre abans que no hi intervingui la reflexió(Duthuit,1936)

La llibertat de l'art  la troba en la captura del moment.../...  més endavant, i fins i tot en els retrats, on vaig intentar de capturar la immobilitat d'una presència (Chevalier,1962, citat per Rowell, 1986)
Relata el seu procés creatiu en un moment en què volia eliminar de socarel la vella concepció de la`pintura,.../... així agafava el full de paper, mullava el pinzell i en negre traçava un grafisme inconscient. Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes . deixar-se guiar per la mà.(Permanyer, 1978)

 Pintures austeres on una línia travessa la gran tela, desig de puresa i de simplicitat: Sí, només vaig trigar un moment a dibuixar aquesta línia amb el pinzell.Però vaig trigar mesos, potser fins i tot anys de reflexió a formar-me'n la idea (Bourcier 1968, citat per Rowell, 1986)

Tot plegat, paraules que revelen una gran sinceritat de la seva evolució artística i personal vers les zones més espirituals de l'ésser humà i  que ens ajuden a enriquir la nostra mirada a la seva obra.

1 comentari:

  1. Es potser la sensibilitat el que fà q siguem diferents els uns dels altres? Recordo haver portat uns amics als boscos de Mont-ral i tot el que em van poder dir és "....arbres....sí....i que....?? Per Miró... "Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria de vegetal, sinó una cosa humana, algú vivent " Sensibilitats....Molt bones les teves cròniques....

    ResponSuprimeix