lletres de reusenques: COMPARTIM EL PLAER DE LLEGIR

lletres de reusenques: COMPARTIM EL PLAER DE LLEGIR: Biblioteques personals Pintura de la portada: © Fina Veciana La cita: Casal de les Dones,  Reus Dimecres, 25 de febrer 18:30 h ...

A la intempèrie

Fotografia: Carme Andrade

Tens els braços tenyits de sang i un esqueix primíssim de la teva carn penja del filferro al costat de l' esquinçall del xandall que t' ha abrigat fa unes hores. El vent allevantat bufava fort i el balanceig dels cossos enmig de la foscor salada del mar t'ha endormiscat bona part de la travessia. Tens el cap encara tèrbol però les cames fortes. Ets poltre jove.
No saps quan, no saps què, però sents que ets carn amb vida, sang a les venes , sang i somnis de colors penjats al mur d' Europa. Avui seràs un titular més.

Europa, Europa, tanca't amb pany i  forrellat i menja’t la teva pròpia carn, fagocita tot allò que no t’és propi,- anticossos que ignores - .

Europa que mors en la teva gàbia d'or, la saba nova t’encalça i tu et mostres covard…Sang i somnis a les venes joves. Els deixes a la intempèrie fins que les onades se'ls enduen cap al més profund : un titular més de la virtualitat tèrbola i fosca. Aquests són els nostres dies. 

C. Andrade

Tot obrint caixes...

El col.lectiu Reusenques de lletres m’ha esperonat perquè obrís una de les meves caixes de Pandora literària amb la finalitat de mostrar-ne el contingut. El que hi he trobat és un dels tresors literaris que m’ha acompanyat al llarg dels anys  i a hores d’ara encara m’acompanya. Camins de França de Joan Puig i Ferreter ha estat el llibre que he escollit per parlar-ne breument a la presentació del volum  Biblioteques personals[i] el 29  de gener a la llibreria Documenta de Barcelona, cosa que vaig fer conjuntament amb la Victòria Rodrigo, la Fina Masdéu i la Lena Paüls, totes tres, ànimes vives del col.lectiu.

La segona part de Camins de França és la més excitant i acolorida i la que va deixar una petjada profunda en la meva ànima juvenil d’aleshores i d’alguna manera ho continua fent.  En aquesta segona part, Puig i Ferreter ens narra la seva experiència vital en el seu vagabundeig per terres de la Provença fins arribar a Lió. Aquest relat va entrar en el meu món personal per quedar-se per sempre; en aquest univers personal es va fer amic i còmplice d’altres llibres i d’altres experiències tot ocupant l’espai on habiten ens tan vitals com  el desig de llibertat individual, d’aprenentatge i de poesia… perquè a Camins de França vaig veure reflectides bona part de les meves inquietuds personals; jo també aleshores havia fet algun viatge amb esperit d’aventura personal tot experimentant sentiments molt semblants a aquells que en Puig i Ferreter expressa en el capítol Llibertat i poesia …

El gust de considerar la pròpia vida, o tota una època de la pròpia vida, com una obra d’art en curs de creació, donant el marge necessari a la fantasia, a la imaginació, a la intel.ligència, però donant encara un més gran a l’imprevist,  és el gust de jugar fort i arriscadament. I jo el sentía ara, aquest gust, que era el plaer de fer de la meva vida no pas una obra de lògica, sinó una obra de poesia. Això era el retorn a la meva antiga idea: Si no sóc poeta, viuré poèticament.

Camins de França em va reforçar encara més el gust pel viatge de descoberta i per endinsar-me en la pell de persones desconegudes i així eixamplar els meus límits del coneixement humà.

Gorki, un dels personatges més admirats per Puig i Ferreter deia… Rarament he trobat en cap llibre idees que no hagués sentit abans, a la vida[ii].

El desig d’aventura , l’ànsia de coneixements nous i la  llibertat, - no exempta de contingències materials - , tenen  la passió com a motor. Aquesta passió és el que mou i ha mogut els grans exploradors del món físic i de l’intel.lectual.

Jo volia fer un viatge d’estudi i d’experiència; arribar-me a París, guaitar a Europa, viure amb més intensitat que no havia viscut fins ara, conèixer altres terres.

…/…un escriptor havia de conèixer la manera d’ésser d’altres pobles, tractar gent de tota mena, fer diversos oficis. En una paraula, allò que jo volia era viure... Viure àmpliament, intensament!.

Em seduïa la independència del jove Puig i Ferreter que s’enfronta al seu propi destí, amb pocs recursos i vivint al dia : El més gran incentiu, -deia-, és aquell no saber que et passarà l’endemà.

I la contemplació del pas del dia a la nit, fent-se amic dels estels…Arribada la nit, dorms en un hostal de poblet, en una masia acollidora damunt el fenc olorós, al coval que et fas al flanc d’un paller, potser de cara als estels…/…

Aquesta experiència vital, literària i filosòfica va constituir un mirall on reflectir-me aleshores. Vida i literatura formaven un sol pack.  Pura poesia. Pura joventut.

 Aquesta experiència... Finalment, ens obre pas devers la descoberta, la conquista i l’afirmació de la nostra personalitat, que és l’aprenentatge. Així es conjuminen la  llibertat, l’ aprenentatge i la poesia, tres referents de la joventut somniadora i romàntica de tots els temps. Salvant les distàncies del context cultural i geogràfic, els Camins de França d’en Joan Puig I Ferreter van constituir el meu On the road (KEROUAC, 1957)  particular.

---

[i] REUSENQUES DE LLETRES (2014): Biblioteques personals, Arola editors, Tarragona

[ii] DARI ESCANDELL ( 2008): El pes de la literatura russa en l’obra de Joan Puig i Ferreter: el cas de Camins de França. ( En línia). Universitat d’Alacant. http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/4895/1/Budapest.pdf

Poesia visual per a invidents (1)

El poemari Jornada de portes obertes. Poesia visual per a invidents (1) 
del comunicador i poeta Toni Prat ens traça un camí eròtic que té la voluntat d'allunyar-se del camí fàcil. Un camí dens de paraules espremudes i d'un erotisme que va fondo, fondo, fins tocar l'ànima amb la punta dels dits.

Dissecciona i esbrina els instants fugaços i eterns en què els cossos comuniquen i es comuniquen, en què els cossos es vesteixen amb paraules i les paraules es vesteixen amb la pell de l'altre, mentrestant la nit es fa poema i el poema es vesteix d'estel.

Valls, boira, escull, dunes, tramuntanes, pics, joncs, aiguamolls...una topografia del cos, imatges per explicar el tu en el qual jo m'emmirallo. Em reconec en tu.

I una poesia de la mirada:

Calícies 
dins ta
mirada.


Palpiten
pupil.les
dilatades

L'erotisme, un buidar-me de mi per omplir-me de tu en un anar i venir de les onades que van llepant les sorres càlides...

(Fragments de la presentació del poemari d'en Toni Prat, Jornada de portes obertes. Poesia visual per a invidents (1), realitzada el 30 de gener a Coupdefouet, Reus)

Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

Podríem dir això de Dies de frontera:

Amb un estil molt personal, a Dies de frontera  conviuen diverses tipologies textuals al servei d’una senzilla història d’amors i desamors amb un rerefons de paisatge de frontera i de llibre de costums.Tot plegat amb unes grans dosis d’apunts geogràfics, històrics, sociològics, cinematogràfics, musicals i fins i tot bíblics.

Però voldria afegir això altre:

En les converses entre amics que han llegit Dies de frontera, he tingut l'ocasió de presenciar i participar en un ambient de polèmica força estimulador entre detractors i partidaris. 

Així no fa gaire, una amiga en valorava aspectes que justament un altre dels presents criticava i això dóna peu a argumentar i a defensar posicions però també a fer l'esforç de mirar amb les ulleres de l' altre. Un dels aspectes discutits és l'excès de referències culturals, cosa que ho consideraven injustificat per part d'uns i molt encertat i adient per part d'uns altres. També l'excès d'històries o referències històriques incloses dintre de la narració  que no sempre es veuen prou argumentades , va ser motiu de polèmica.  Amb tot, la narració avança amb un personatge femení força brillant i amb uns altres de menors, excessivament plans o anodins. 

La història té fragments brillantíssims, un dels quals és la descripció acurada dels quinze quilòmetres a peu que fa la protagonista de la narració. Un altre dels moments estrella és el brindis final, porta oberta a una possible esperança i tot en l'ambient sòrdid i postmodern d'una frontera ocupada per grans magatzems, gasolineres i prostíbuls a gran escala.

Ànima

Si has vist Incendis interpretada per la gran parella Clara Segura i el Julio Manrique i l'emoció et va deixar sense alè, el nom de Wadji Mouawad es quedarà clavat per sempre en la llista de preferits. En Incendis, la brutalitat i la tendresa s'orquestraven de forma magnífica en uns personatges carregats d'història i de passions. Surts del teatre i penses, això és art universal, un art fora dels límits del temps, un text que somou i fa vibrar totes les cèl·lules del cos: brutal.

Les edicions del Periscopi ens presenta Ànima amb una curosa presentació i amb una meravellosa traducció d'Anna Casassas. Ànima és un text sagnant, no ens enganyem, però també és un text salvatgement bell, on la tragèdia inicial desencadena una història descarnada, amb arrels profundes en la violència intrínseca dels éssers humans i on apareixen els éssers dits inferiors, gossos, cavalls, ocells, insectes com a muts espectadors de la irracionalitat humana. Ells són els qui condueixen el relat i ens mostren la realitat més sòrdida de les accions humanes. Un enfocament decididament original i també provocador per tota la càrrega simbòlica que comporta.

Un text profund, cru i bell, tot alhora.

La vida té aquestes coses (2)

La qüestió és que el consell d’administració  havia decidit una reorganització en profunditat de la filial a Nova Delhi i com a sots cap del gabinet de coordinació d’estructures filials, van resoldre d’enviar-m’hi comptant amb les meves suposades bones estratègies. En realitat, el meu cap s’hi havia pogut escapolir  amb bones paraules i jo no estava en els meus millors moments per acceptar alegrement una tasca que em suposava implicació personal, vist els problemes interns que patia l’empresa a Nova Delhi. Estava en aquell punt crític en què veus que als teus peus s’obre un fossar fosc i que inexorablement t’engolirà per sempre més i només una branca salvadora sorgida de no sé sap on, podria estalviar-te caure en el  buit.  La meva vida començava a fer aigües per tots cantons. Seguiria l’empresa fins després de la “missió índia”. Després, intentaria trobar la branca salvadora si encara em quedaven forces, és clar. 

Sempre m’he preguntat què hauria passat si aquell 3 de juny de 2009 no hagués entrat als lavabos de la terminal minuts abans d’embarcar. La qüestió és que avui, ara i aquí contemplo el meu passat recent amb la distància i la placidesa suficient que em fa creure que visc en el millor dels mons gràcies en part a les meves distraccions, que aquesta vegada han tingut l’efecte carambola  al meu favor.

Aquell 3 de juny de 2009, el vol  CX202 tenia l’arribada a Frankfurt a les 11,45h i el vol cap a Nova Delhi sortia a les 12,30h. El temps just per fer una magnífica  connexió, cosa que m’estalviaria un temps  avorridíssim d’escalfar cadires a la terminal i de tenir la sensació d’empresonament que em produeixen les dilatades esperes a les terminals dels aeroports. Amb tot, uns quants minuts van ser suficients per acabar on sóc ara:  gronxant-me en una hamaca davant l’oceà i tenint com a única perspectiva vital la contemplació de la posta de sol darrere les muntanyes dels Gats Occidentals. 

Com deia, tenia el temps just per fer una visita ràpida als lavabos més propers a la porta d’embarcament, situats al segon pis de la terminal. En entrar als lavabos, unes bandes de plàstic creuades i un perdó treballem per vostè m’impedeixen el pas. Enfilo ràpidament el passadís amunt amb la urgència de trobar uns altres serveis i  en entrar en un d’ells, rebo una trucada inesperada de la mare desitjant-me un bon viatge. Penjo. Deixo el mòbil al costat de la pica. Em rento les mans ràpidament, les passo un moment per l’eixugador, em giro cap a la dreta  i em crida l’atenció un home amb una americana de quadres escocesos d’un gust estètic més que reprovable que ha entrat parlant amb el mòbil. Acaba de parlar i deixa l’aparell  al taulell de marbre. Agafo d’una revolada el meu mòbil i surto volant dels serveis. El meu nom s‘anuncia pels altaveus entremig d’altres noms. Sento una fressa de passes al meu darrere, era el de l’americana de quadres escocesos que també arribava tard al vol. Arribo suat a la porta d’embarcament, que en aquell moment ja estava solitària, la passo veloç i en pocs minuts em trobo assegut a la butaca 21B al costat del passadís- una sort per poder estirar les cames- 

Per fi, em podré relaxar. El comandant anuncia l’enlairament, em cordo  el cinturó i en el moment d’arrepapar-me al seient i quan el meus ulls començaven a relaxar-se, distingeixo una brillantor metàl·lica sota el seient de l’altre costat del passadís: un mòbil semblant al meu. El recull l’hostessa i amb un creuament ràpid de mirades li allarga a l’home de l’americana de quadres que sembla donar-li les gràcies i se’l desa a la butxaca. A l’instant em palpo la butxaca de l’americana i noto el tacte suau  d’un mòbil. Me’l miro discretament:  No és el meu! De forma sobtada, una força interna i ràpida com un llamp m’ordena estar-me quiet, no reclamar el que és meu. Pel meu cap apareix de forma resplendent un programa: Españoles en el mundo, on tots els que hi surten acostumen a viure de forma esplèndida i pel que sembla amb poca feina i amb  pasta suficient per viure en paradisos amb palmeres.

Ara és la teva ocasió. No reclamis els teus números, les teves relacions, en definitiva el teu passat. És un senyal del destí que t’ha arribat en forma de carambola per poder fer un abans i un després. Què deixes enrere?:1.La Neu (que no li faltarà res, almenys la mare segur que la treu a passejar dues vegades al dia ). 2. Una dona que ha calculat que tot s’havia acabat. 3. Un treball que et xucla la sang i l’enteniment i no et deixa temps per respirar.

Ha estat un senyal, dirien els nous gurús de les ciències d’autoajuda. Deixa’t gronxar pel destí que se’t posa al davant. Te’n sortiràs. M’han dit que al sud de l’Índia, a l’estat de Kerala hi ha una costa magníficament verge, pots muntar un petit bar per a turistes per pocs dòlars, podràs tenir la teva hamaca i la teva petita cabana voltada de palmeres cocotars...Ernakulam és el nom del poble”

Finalment veia llum a la meva vida. Notava com unes ales immenses em creixien sota les meves espatlles i m’indicaven el rumb que havia de seguir a partir d’ara. El meu cos havia perdut una feixuga càrrega i una mena de dolces pessigolles per dintre em feien riure de tal manera que van ser motiu d’algunes mirades reprovatòries per part de la meva companya de viatge...Encara faltaven cinc hores de vol. Dormiria feliç i en arribar a l’aeroport dipositaria el mòbil aliè a les mans de l’amable funcionària de l’oficina dels objectes perduts de l’aeroport. Agafaria un vol intern fins Madurai després de fer algunes gestions i això és tot.

I aquí estic: estirat a l’hamaca i la meva mà aguanta una copa amb un deliciós suc de mango. El sol es pon mentre la cadència sensual de la música reggae m’acaricia els sentits. Penjat a l’escorça de la palmera s’eixuga un brillant rètol acabat de pintar: Pizzeria Neu.

-A la teva salut, estimada!