Ballarina de paper fi

Una flor d'hibiscus surt del petit gerro que el vent ha fet caure; l'aigua que s'ha abocat damunt de les blanques estovalles dibuixa un rierol que lentament va degotant cap al terra de fusta de la terrassa. La flor  va de la taula al terra empesa pel vent, rodola per l'enfustat del restaurant buit després que una ràfega de vent hagués deslligat una de les vetes del tendal blanc de la terrassa. La tela del tendal s'ha desfermat en un ball frenètic anant a petar rítmicament sobre les cadires de fusta del restaurant gairebé buit de clients.

Mentrestant, la delicada flor rosada va rodant i rodant,- ballarina de paper fi -, sobre un terra de soledats i tardor.

Hi ha dies

Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.

Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.

Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.

Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.

Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.

Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.

Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.

Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.

La claror del fanal del carrer

La claror del fanal del carrer il.luminava parcialment la bossa. El balcó estava mig obert i la bossa es repenjava en el porticó.
Damunt la bossa es destacava un rectangle de paper. Un fràgil full de paper arrencat d'un bloc.  I a mode de comiat, aquests mots, traduïts del gaèlic:

Que el camí et sigui fàcil,
que el vent estigui sempre darrere teu,
que el sol escalfi sempre el teu rostre
que la suau pluja regui els teus camps
i abans no ens trobem de nou,
que els déus et portin en el seu palmell.

(Vella dita irlanesa)

Estranyeses de la vida quotidiana

La persona que tenia al davant de la cua era la Montse, la dependenta més antiga de la botiga de jerseis de marca on jo acostumava a comprar tot i  aprofitant les rebaixes. A més, havíem coincidit alguns estius a la terrassa del bar del Casal i en els concerts dels inicis del rock català amb Sau, Els Pets... D’això ja fa tants anys..

Aquell matí, l’oficina de l’entitat bancària estava gairebé deserta; jo era la segona de la cua i podia sentir la seva veu, tot i que no m’arribaven els detalls de la conversa que, per altra banda tampoc m’interessaven gens ni mica: bona feina tenia per intentar ordenar les idees del que havia d’exposar quan em toqués el meu torn com  per entretenir-me amb les finances dels altres,  però hi va haver un detall que em va cridar l’atenció: la Montse s’expressava en una llengua que no era la pròpia i el més curiós és que ho feia amb la Laia, de  família catalana de tota la vida que va decidir deixar els estudis universitaris per aprofitar una vacant a l’entitat bancària.

És xocant  - vaig pensar -. La Laia li parla en castellà i ella li contesta en castellà i  sé del cert que totes dues tenen el català com a llengua d’ús quotidià...

 - Un momento, voy a enviar  el fax y así usted podrà decidir lo que más

le conviene – va dir la Laia-

 - De acuerdo – va contestar la Montse -

En aquell moment, la Montse es va girar:

 -  Ah! Hola ets tu? no m’havia adonat que eres a la cua.

 -  T’he vist tan posada en els teus afers que he esperat per saludar-te

 -  Perdona, ara parlem. T’esperaré fora.

La Laia  surt d’un altre despatx amb uns papers a les mans
 - Bueno, pues tal com le decía, dentro de un par de días tendrà el duplicado

 - Pues muchas gracias. Pasaré pasado mañana. Adiós. Buenos días.

Em tocà el torn i inicio la conversa amb la Laia de forma habitual, la qual cosa produeix un cert estupor en la meva amiga Montse, tal com em confessà en la conversa posterior:

  - Així dius que aquesta noia també parla habitualment en català? 
  - Sí. Aquesta noia és la Laia i és la neboda del botiguer de vetes i fils que tens al costat de la botiga on treballes. La conec de quan anava a les monges amb la meva germana petita.

  - El que em passa és que a la botiga començo les converses en castellà sense adonar-me'n. Que estranys que som els catalans, no?

   - Sí, som molt estranys.

   - Mira, t’acompanyo i continuem xerrant una mica...

Conversa agafada al vol al Catalunya Express

Dos xicots joves . Uns vint anys, parlant un català perfecte. Gener de 2008

Jo el català el treuria ( de l'escola i dels llocs oficials, entenc). Amb una llengua en tindríem prou. La llengua és per comunicar-nos i res més. D'aquí a cinquanta anys haurà desaparegut. Fem riure davant d'Espanya defensant la llengua, collonades semblants...Els mossos, bah! tenen cultura i per què serveix que tinguin cultura? A mi m'interessa que la policia em defensi i que agafi els delinqüents...la gent parlava malament de la Guàrdia Civil i ara els troben a faltar ...Una dona mosso d'esquadra? jo dic el que penso, em diuen que no sóc políticament correcte , em diuen que sóc masclista, misògin, però una dona policia...jo estic per la separació del treball. La dona policia, millor a l'administració, són potser més intel.ligents; més intel.ligents sí, no són més potents, són el que diuen en castellà más vivas, són de punyalada. A mi m'agraden les dones exòtiques, les paies rosses amb ulls foscos, però si foto un polvo i res més prefereixo anar de putes, et costa més barat. L'altra, que si missatgets, flors, un sopar et costa més car. I perquè una família pugi bé, els nens necessiten carinyo i la mare és qui els hi ha de donar. La mare, millor a casa...

I en aquest moment vaig arribar a la meva estació i em vaig perdre la resta o... vaig sortir guanyant allunyant-me de tanta perversió? N'hi havia per amargar el dia a qualsevol, però per sort no ho van lograr