Distanciament social i apropament social, a càrrec de Miquel Bassols.

 Un acte virtual que ha possibilitat l'assistència de set-centes persones de tot el món de l'àmbit psiquiàtric i / o psicoanalític.  M'ha arribat a través d'un missatge d'un amic al qual li he d'agrair aquesta oportunitat d'aproximar-me al pensament lacanià des d'un confinament que està canviant les formes de relacions socials i que capgira, anul.la o posterga els projectes a curt i mitjà termini de molts de nosaltres. 
Sense aquest #queda'tacasa no hauria tingut l'oportunitat de compartir reflexions i sabers sobre què significa per al pensament d'un psicoanalista el distanciament social a què el covid19 ens té sotmesos. Un discurs entenedor per les ments profanes en els termes psicoanalítics que ha començat amb una anàlisi del control autoritari en períodes de pandèmia per part dels estats i dels perills que la distància social en termes ideològics comporta si s'utilitza més enllà de l'àmbit estricte de la salut col.lectiva. 
Parlem de distància social o hauríem de parlar de distància física? Potser aquest darrer terme és un adjectiu més descriptiu i neutre. El distanciament social com una ordre del poder per regular les relacions socials entre les persones. La penetració del discurs autoritari és clar: cedeixes amb les paraules i sense adonar-te cedeixes amb el contingut. El sintagma distància social ja és paradigmàtic a tots els nivells, ha aconseguit escapolir-se per les escletxes de la por quan en realitat i de forma objectiva només és una distància física per assegurar un no contagi. El concepte distanciament social es pot omplir molt fàcilment de càrrega ideològica autoritària : distància de l'altre, del diferent, invisibilització o rebuig de la diferència, etc. Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar de la biopolítica dels cossos. El poder ens vol distanciats i desconfiats uns amb els altres. En un confinament la gent pot respondre amb la síndrome de la cabana, el desig de romandre aïllats i protegits davant els perills del virus mortal. 
Les imatges de les restriccions radicals en mor del bé comú que hem vist a través de les pantalles produeixen un grau elevat d'inquietud. La mascareta seria el símbol de la manca de llibertat d'expressió en l'ús autoritari de les lleis d'alerta que els estats amb tendència poc democràtica podrien aplicar i apliquen a la població. 
Des de la psicoanàlisi, no sempre el subjecte vol el bé comú, ni la llei pot assegurar llibertat i seguretat al mateix temps. La psicoanàlisi no pot fer la seva feina a través d'internet. Necessita el cos i l'espai físic que envolta els dos subjectes i necessita l'apropament subjectiu mitjançant la paraula, sense la qual no hi ha salvació possible. 
Distinció entre infecció, que seria la paraula en l'àmbit biològic i pandèmia, amb un significat més polític. El capitalisme s'alimenta de la pandèmia, és l'autoritarisme en bé de tots. El seu grau màxim d'expressió seria la gestió del Covid19 que ha portat a terme la Xina.
Cal confinar-se, ens mana el sistema, però sense exagerar perquè el capitalisme vol que l'economia (la seva economia) funcioni i ens vol consumidors de coses i objectes que potser no necessitem. D'aquesta experiència entre d'altres coses hauríem d'extreure la conclusió que és possible viure amb menys i acceptar la pèrdua com un camí de benestar intern.  La prometença dels bens materials a què ens té acostumats qualsevol discurs polític ens pot conduir a la pèrdua de tot. Entre la pèrdua de tot i l'excés hi hauria l'equilibri. 
La intuïció que un nou temps col.lectiu s'està obrint i que sorgeixen moltes veus diferents és una evidència malgrat la realitat de la pèrdua de llibertats i de drets socials. L'aparició del subjecte col.lectiu motivat per la situació sanitària s'ha activat en forma de múltiples accions solidàries. 
La pregunta que ens fem ara és:  Sortirem del túnel amb pessimisme o amb confiança? 

© Carme Andrade

Referències literàries i d'altres tipus que han bastit el discurs: 
La enfermedad de la muerte, de Margueritte Duras
El ojo y la navaja, d'Ingrid Guardiola
El ángel exterminador, film de Luís Buñuel
Pandèmia, de Slavoj Zizek
Enric Casasses i el seu elogi de la paraula
http://www.ciutatdeleslletres.com
http://miquelbassols.blogspot.com

La lección de Auschwitz, de Joan- Carles Mèlich

Parlar de "La lección de Auschwitz" i no caure en l'oblit de moltes de les idees que hi circulen formarà part de les limitacions de la qui escriu i del context lleuger d'un bloc d'afeccionada com és aquest. Malgrat tot, m'atreviré a destacar algunes de les aportacions més significatives pel  que fa a Auschwitz, no com a fet històric sinó com a símbol ben viu en el present perquè si en parlem només com un fet històric voldrà dir que l'humanisme ha mort o l'hem deixat morir. Així una pedagogia sense memòria és una pedagogia inhumana. L'oblit del passat és la negació del temps i per tant de la vida humana.

Només la memòria pot impedir la repetició del mal.  I qui parla de memòria parla de lectura i parla d'ètica. Lectura del simbolisme d'Auschwitz, lectura necessària dels relats dels supervivents per poder estar alerta dels signes actuals dels nous totalitarismes i allunyar de nosaltres la desmemòria col.lectiva. La defensa de l'humanisme no acaba en una defensa de l'augment de les hores lectives de les humanitats. Comença i acaba en com ens relacionem amb la lectura del passat. Lectures per fer-nos preguntes, no per obtenir respostes tancades i concloents. En un estat totalitari no és possible la interpretació, la pregunta, el qüestionament. 

D'altra banda, J.C.Mèlich fa una defensa de l'ètica de la "deferència" versus l'ètica de la "diferència". Atenció la E de deferència, que no és l'ètica de la diferència amb la qual ja no anem gaire lluny. Amb la "deferència" anem cap a una semàntica de la cordialitat, anem cap a la "compatia", un terme emprat ja per Petrarca que també va més enllà de "l'empatia"i que ens proposa patir amb l'altre, de costat, no només a posar-nos en el seu lloc. Som responsables del dolor dels altres. L'humanisme de la responsabilitat (Lévinas) front l'humanisme de la llibertat (Sartre). Front "Jo sóc jo i ell és ell" de la semàntica de l'inhumà, defensa el "jo sóc tu, quan jo sóc jo" del poeta Paul Célan.

No hi ha víctimes ni persones mortes als Lager,  hi ha producció de cadàvers en sèrie, hi ha molta burocràcia i hi ha ciència al servei del genocidi. La despersonalització de l'ésser humà, la despossessió de tots els seus béns, allò que el fa diferent, serà el primer pas cap a l'acompliment de la producció de cadàvers. I els caps dels Lagers es comporten com a amants pares de família, ciutadans i ciutadanes que gaudeixen de la música, de l'art, de la cultura... La pregunta que resta suspesa a l'aire és Com és possible aquesta maquiavèlica relació? Quina relació hi ha entre humanitats i barbàrie?

Al final del llibre, l'autor exposa vuit punts a mode de resum o de conclusió. Em quedo amb la cita que els introdueix.

"Quan utilitzem la paraula nazi com a sinònim de criminal, la lliçó d'Auschwitz s'haurà perdut per sempre" (T. Todorov)

 © Carme Andrade

Un amic que diu que passava per la Casa del racó ha escrit un petit comentari a A la intempèrie. Amb el seu permís, el transcric com una entrada nova. Gràcies Manel !

Fotografia: Carme Andrade

Petjades sobre la sorra que va deixar el mur de la vergonya.
Una Europa d' ahir, vella, que avui vol ser jove, renaixent de les seves cendres.
La flama apagada, les cendres de sorra rellisquen escampades sobre el mapa dels seus fills. Uns fills amb nous noms, sense sang a les venes, ànimes mortes, inferns de comèdies.

Manel Negrete

A la intempèrie

Fotografia: Carme Andrade

Tens els braços tenyits de sang i un esqueix primíssim de la teva carn penja del filferro al costat de l' esquinçall del xandall que t' ha abrigat fa unes hores. El vent allevantat bufava fort i el balanceig dels cossos enmig de la foscor salada del mar t'ha endormiscat bona part de la travessia. Tens el cap encara tèrbol però les cames fortes. Ets poltre jove.
No saps quan, no saps què, però sents que ets carn amb vida, sang a les venes , sang i somnis de colors penjats al mur d' Europa. Avui seràs un titular més.

Europa, Europa, tanca't amb pany i  forrellat i menja’t la teva pròpia carn, fagocita tot allò que no t’és propi,- anticossos que ignores - .

Europa que mors en la teva gàbia d'or, la saba nova t’encalça i tu et mostres covard…Sang i somnis a les venes joves. Els deixes a la intempèrie fins que les onades se'ls enduen cap al més profund : un titular més de la virtualitat tèrbola i fosca. Aquests són els nostres dies. 

C. Andrade

Se'ns gira molta feina

Se'ns gira molta feina és una frase que sempre m'ha recordat el tràfec dels botiguers davant d'uns dies de molta afluència de gent o davant d'una gran carretada de productes per classificar, etiquetar, ordenar, emmagatzemar, etc. Ara aquesta frase em ve al cap quan penso en la ingent feinada que com a poble que aspira a ser lliure, se'ns presenta en els temps a venir. Una feinada complexa i incerta. La seva complexitat s'assemblaria a una intrincada obra d'enginyeria on cadascun dels seus elements han d'estar en perfectes condicions, on cada material ha d'estar pesat i mesurat amb exactitud per tal que l'edifici en construcció arrenqui amb una base ben sòlida des del començament i pugui suportar els embats dels aiguats o dels terratrèmols.  En aquesta primera fase, l'actuació dels grups i de les entitats, és a dir de la societat civil , pot ser decisiva per reforçar un projecte de país i per donar-li el sentit de poble necessari. L'actuació de la societat organitzada hauria de basar-se en els principis de la participació i en el respecte de totes les opinions. Si no es fa així, la base de l'obra d'enginyeria ens fallarà des del començament. També serà necessari desmuntar amb arguments i transparència les mentides i els rumors falsos que els enemics de la democràcia faran circular sense cap escrúpol i que inevitablement provocaran en nosaltres el desconcert i la temptació de la resposta violenta, cosa que haurem d'evitar de totes totes. I l'evitarem pel sentit pacífic mateix de la nostra lluita i perquè fora una coartada excel.lent per als enemics de la democràcia.  En aquest procés ens ho juguem tot i quan diem tot, volem dir el record de tantes persones que ens han precedit i que de forma honesta i no violenta han lluitat per la llibertat de tot un poble. I posat a jugar-nos-ho tot, ens juguem també el futur dels fills i dels nostres néts. Una persona fa pocs dies em comentava que el procés que s'ha engegat des de l'11S era una llàstima que s'hagués engegat en plena crisi econòmica; però la pregunta és estaríem parlant d'independència si els mercats mundials i les polítiques europees no ens haguessin dut a la ruïna i l'estat espanyol no ens hagués tractat com una colònia a esprémer i castigar ? És llàstima sí, però ara és un moment únic per redreçar-nos com a poble que vol conduir la seva vida sense la tutela d'un estat que ens utilitza i ens menysprea al mateix temps. I la resposta i el com només la tenim nosaltres, la gent, a través de les mil organitzacions socials que per sort té el nostre poble. Se'ns gira molta feina als ateneus, als grups culturals, als casals, als clubs esportius, als grups festius, a les cases regionals, etc. allà on hi hagi un col.lectiu  que participi democràticament d' un projecte cívic. La tasca de l'Assemblea Nacional Catalana va per aquest camí i caldrà obrir-li les portes de les nostres entitats perquè les seves propostes entrin i promoguin el diàleg tan necessari per construir amb majúscula, des d'una base sòlida. Aquest seria el meu desig per al nou 2013. Que així sigui!

Imprescindibles

Paraules sàvies per a un 11 de setembre

"Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha altres que lluiten

un any i són millors (...) Però hi ha els que lluiten tota la vida,

aquests són imprescindibles».

 Bertolt Brecht.

(imatge de manelescriba.blogspot.com)

La van penjar  fa menys d'una setmana i ho van fer una colla de vilatans i vilatanes esperonats per una esperança en un futur millor per Catalunya i pels catalans. Cada dia ens la miràvem i era un motiu d'alegria veure-la altiva, ben plantada, senyora, onejant alegre davant del gran rètol del poble de Les Borges del Camp. Dia que passava, dia que respiràvem. Un dia més - ens dèiem- , com si sabéssim que una hora o altra passaria el que finalment ha ocorregut: els màstils metàl.lics doblegats i sense rastre de l'estelada. Una ombra de tristesa i d'indignació per un fet que va més enllà de les bretolades incíviques a què ens tenen acostumats alguns irresponsables que menyspreen els béns comuns. La bretolada té un clar significat anticatalà i antidemocràtic. Ens queda molt per recórrer però a la fi, tard o d'hora aconseguirem que als nostres pobles onegi la bandera que avui per avui és símbol de llibertat de tot un poble.

Paraules pel camí

D'un viatge acostumem a portar fotos, fulletons, algun catàleg del museu visitat o algun record. Aquesta vegada, del meu recorregut pels paisatges occitans, bavaresos i tirolesos m'he endut algunes frases empescades una mica a l'atzar. Algunes són paraules extretes de modestes exposicions en poblets perduts de l'Auvèrnia, d'altres són frases de cèlebres pensadors que coronen l'entrada d'algun museu important i altres són frases publicitàries. N'hi ha alguna que són del llibre que m'ha acompanyat en els camins transitats. Totes elles són frases que han trobat el seu lloc en el meu cervell.

Sense ciència, l'amor és impotent. Sense amor, la ciència és destructiva (B.Russell)

La penseé c'est la presènce en l'absènce (En el cementiri de La Malène)

Les meilleurs choses sont les que sortent du coeur (D'un aparador de Sourgues)

Chagall, un poeta amb ales de pintor (A l'illa de Lindau en una exposició de Marc Chagall)

Catàleg de l'exposició al Museu de Lindau

Vivos toco, mortuos plango, fulgura frango (Referint-se a les campanes del poble tirolès de Schwatz)

La passió com a motor (Publicitat d'una empresa de lloguer de cotxes)


Il.luminem la nostra vida amb l'esperança i la dels altres amb un somriure ( En una exposició d'una artista marroquina a Saint Ilpize)

La filosofia sembla que es dediqui a la veritat però només diu fantasies; la literatura sembla que es dediqui a les mentides però potser només diu la veritat ( Antonio Tabucchi a Afirma Pereira )

La fona de David (III)

La crisi ens ha aportat uns coneixements que no teníem. La crisi ens fa més savis. Em sembla que estareu d'acord amb aquesta afirmació. I ens fa més savis no només perquè hem acumulat coneixements que no teníem sinó perquè som capaços de relacionar nous conceptes amb informacions que provenen del nostre entorn més immediat o més llunyà. El camp de l'experiència propera ens parla de persones amb noms i cognoms i les informacions que ens arriben de lluny les anem integrant en un nou paradigma global on les fronteres s'esborren i res ja no ens sona a estranger, a estrany. Estem adquirint ciutadania de ciutadans d'un món global i encara que les nostres societats riques s'entossudeixen a posar cadenes i portes al camp, és evident que gràcies als nous mitjans i als nous artilugis, podem obtenir informacions ràpides de qualsevol dels racons del món i les podem obtenir no només dels mitjans oficials sinó de qualsevol ciutadà o ciutadana que pengi les seves notícies a la xarxa. El cúmul d'informació que nosaltres som capaços no només d'obtenir sinó d'incorporar al nostre cervell, és mil vegades superior al que posseïa un ciutadà de fa cent anys. Però el problema és que aquest fet no ens fa menys vulnerables davant de la pressió mediàtica i política dels qui controlen els mecanismes de poder, encara que molt lentament anem descobrint altres maneres de contestar al sistema imperant a la recerca de solucions més properes a les necessitats de les persones i de nous sistemes retributius de riquesa i cultura més justos.

La ciutadania ha pres consciència que amb els seus diners es poden financiar i es  financien projectes obscurs lligats a la indústria armamentística o que serveixen per afavorir projectes de destrucció ambiental en benefici d'obres faraòniques,etc. aleshores el ciutadà amb les seves decisions pot canviar, no el destí dels diners de tothom,  però sí el destí dels seus propis diners desviant-los cap a projectes amb nom i cognom que beneficiïn empreses amb objectius solidaris o compromesos amb la sostenibilitat de la terra. I això també ho devem en bona mesura a la crisi i a les primeres acampades on gent d'aquí i d'allà van destapar aquest debat i tants d'altres i que després la societat ha començat a fer-se'ls seus.

La banca amb finalitat solidària, els nous sistemes de financiació de projectes mitjançant el micromecenatge, la recuperació de les idees cooperativistes,etc. són formes de distribució de riquesa que estan sorgint lentament però amb força i vitalitat des del ciutadà que no vol veure com els seus diners serveixen per alimentar l'especulació i l'armamentisme.

La fona de David (II)

Seguint amb el segon capítol d'aquesta sèrie titulada La fona de David, em ve a la ment una petita conversa amb un noi que em deia que tot i fent de cambrer i veient que el sou no li arribava per mantenir la parella a l'atur i els seus dos fills va descobrir el valor de la terra com a font d'aliments i així ha començat per un petit tros on cultiva tomàquets, carbassons, pebrots, enciams,etc. i no tant sols això, sinó ha construït un petit galliner per a futures ponedores. Ens ho explicava amb la il.lusió de qui descobreix una font d'ingressos i també 'una nova afecció que li compensa en les seves estones de lleure després del restaurant, a més de descobrir tot un món de sabors i de gustos que segurament havia perdut o que fins i tot no havia conegut mai.

D'això se'n diu alimentació de proximitat o quilòmetre zero, adoptant un terme més modern i dinàmic. Vés per on, arribarem a l'elitista slow food, via necessitat. És una altra de les descobertes que ens està oferint la crisi, la prima de risc i el marcador en negatiu de l'IBEX. Ja no caldrà fer proselitisme de les meravelles i les qualitats d'una alimentació basada en una agricultura sostenible, el convenciment vindrà via urgència alimentària i el cambrer que collirà els seus tomàquets i enciams i plegarà els ous de les seves gallines no sabrà que està practicant l'slow food o l'alimentació de proximitat. No sabrà que serà un practicant d'una nova religió basada en l'apreciació dels gustos autèntics del terreny (del terroir  en diuen els veïns francesos) però retrobarà o potser descobrirà  l'aroma dolç i sensual dels tomàquets del Benac ( o del Menac?) o la frescor dels enciams del país i l'abundància de carbassons que li produeix la humil carabassera.

Les experiències en aquest terreny ja van començar abans de la crisi. Molts jubilats havien optat per la cura de l'hortet per allò de fer salut tot treballant físicament i com no, fent-lo produir. Als afores de moltes ciutats, els camps s'havien aparcel.lat i els trossos lluïen esplèndids, uns amb les canyes de les tomaqueres a l'estiu, altres amb les patateres arran de terra o amb les alegres pesoleres; tota la producció artesananl a l'espera de ser consumida a les humils i laborioses llars dels jubilats i jubilades urbans. De l'afecció a la necessitat. Molts d'aquests horts són o poden començar a ser una bona font alimentària  per als avis però també per als fills retornats a la casa del pare, en un gest de generositat i cohesió familiar per part d'uns i d'agraïment- és desitjable- per part dels altres.

Vés per on, la nostra societat fins ara deshumanitzada i allunyada de la natura iniciarà el camí cap a la reconciliació amb la mare terra i tot gràcies a la crisi que ens atemoreix o més ben dit, que volen que ens atemoreixi.

La fona de David ( I )

De la crisi en termes econòmics ja en parlen massa els mitjans; de la crisi en termes ètics se'n parla menys en els mitjans i més en les xarxes; dels estralls psicològics dels qui la pateixen se'n parla poc però de tant en tant en algun suplement dels diaris o en algun programa radiofònic es convida a algun professional.

De les conseqüències de la crisi com un revulsiu que està començant a canviar les nostres vides se'n parla molt menys i considero que en aquest punt ens hauriem de parar i aprofitar la gran oportunitat que se'ns ofereix per donar-li el tomb cap a una nova manera de funcionar com individu i com a ens social que som.

La crisi com una oportunitat, una frase que pot aixecar moltes suspicàcies, en especial a les persones i a les famílies a les quals els deutes o la manca de treball els està acostant perillosament cap a la marginalitat i cap haver de dependre de la caritat per subsistir. La crisi com una oportunitat per tots nosaltres que encara tenim una nòmina- amb retalls-, però una nòmina al cap d'avall. Aquesta crisi ens ha de servir per replantejar el nostre deure moral vers les persones que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Una oportunitat de recuperar el valor tradicional de la solidaritat i la cooperació. Tenim l'obligació moral tant des d'una posició altruista com m'atreviria des d'una mirada més egoista. Tot sovint em pregunto, si no puc ser jo o algú de la meva família qui no haguem de recórrer als altres... Havíem perdut el valor de la solidaritat amb el més proper, amb el veí; ens havíem instal.lat o el mateix sistema ens havia instal.lat en l'ndividualisme hedonista, fent-nos creure que podíem prescindir dels altres, que podíem comprar-ho tot i que si tens de tot no et cal anar a trucar al veí, ni que sigui per demanar-li la tassa de sal, ja que a les gasolineres vint-i-quatre hores podràs trobar de tot. Ens havíem cregut forts, segurs, perquè el Pare Estat vetllava per nosaltres i el Pare Estat ens ha abandonat, ens ha venut o pitjor: ens ha malmès i ara som captius d'un altre Estat molt més poderós i més perillós. El seu perill rau en la seva invisibilitat, en la seva virtualitat. De l'estat suposadament democràtic hem transitat casi sense adonar-nos a la dictadura financera. Uns poders que no són enlloc i són a tot arreu. Davant de l'envergadura del  Goliat totpoderós, què podem fer els Davids senzills amb una fona a les mans?

Sigui el que sigui el que fem, la crisi ens està canviant i ho farem ja des d'una òptica diferent, en què les complicitats i la cooperació seran l'únic camí que ens poden ajudar a trobar fòrmules compartides de trobar respostes i solucions imaginatives. Ho farem des de nosaltres mateixos i ho farem cooperativament.

Fahrenheit 451. De 1953 a 2012

Han passat seixanta-cinc de la publicació de Fahrenheit 451. Vagi per endavant un homenatge a tots aquells escriptors i escriptores que de forma tan lúcida han intuït un futur que cada vegada ens sembla més pròxim a no ser que encara siguem a temps de reaccionar amb l'ajut del coneixement i  de la reflexió col.lectiva.

Estar amb la gent és molt agradable. Però no em sembla que sigui gaire social ajuntar una colla de gent i llavors no deixar que parlin entre ells, no creu? Una hora de classe de televisió, una hora de bàsquet, de beisbol o de córrer, i una altra de transcripció d'història o de dibuix d'imatges i després més esports. Però mai no fem preguntes, o, si més no, la majoria no en fa; no fan més que llançar-te respostes i més respostes al damunt, pam, pam, pam, i nosaltres allà asseguts quatre hores més davant la pantalla-professor.../...Quan acaba el dia estem tan cruixits que no podem fer altra cosa que ficar-nos al llit o anar a un dels Parcs d'atraccions a intimidar la gent, trencar vidrieres al Trencador  de vidre o fer malbé cotxes amb la gran bola d'acer del Destrossador de cotxes.../..

Us sona?

(La Clarisse, protagonista considerada antisocial pel sistema. Fahrenheit 451 de Ray Bradbury)

Al voltant de "No vull pagar" i altres insubmissions

Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.
(Montesquieu)
Potser sobren comentaris

Oblit : Videos i debats al CCCB

Fotografia: Ansel Adam

Oblit
Ovni 2012 vídeos i debats
8 al 13 de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
El video Le contrat, 9 min (Anònim a la xarxa, França 2003), se'ns presenta amb aquests mots:

El contracte el signem cada matí...El sistema instituït en el nostre món lliure reposa sobre una mena de contracte aprovat per cadascun de nosaltres. El signem cada matí: "Accepto la competitivitat com a base dels nostre sistema, encara que sigui conscient que genera frustració i còlera en la immensa majoria de depredadors. Accepto que m'humiliïn i m'explotin a condició que em permetin humiliar i explotar a qui ocupa un lloc inferior en la piràmide social(.../...)"

Espais comuns

Aquests dies a   Barcelona s’han presentat dos llibres, Diem prou![1] d’Arcadi Oliveres i Tenim pressa, molta pressa! d’Heribert Barrera. Contundència i immediatesa en ambdós títols. En el primer, la contundència  es manifesta en l’adverbi prou. Prou a una situació social i econòmica que està començant a ofegar els avenços socials dels darrers anys, prou a una negació dels més elementals drets humans i prou a l’avenç d’un sistema econòmic i polític excloent per a la ciutadania en general i per als més desafortunats en concret.  En el segon títol, la contundència ve expressada per la reiteració del substantiu pressa. En ambdós,  la frase s’acaba amb una exclamació, cosa que denota èmfasi, contundència i vehemència.  Immediatesa perquè ara més que mai, sembla que el temps juga en contra nostra, en contra de la ciutadania. Una ciutadania genèrica, ni catalana, ni espanyola, ni europea i tot a  la vegada  pel que fa als aspectes socials i econòmics  de les tesis de l’Arcadi Oliveres i  una ciutadania catalana en el llibre d’Heribert Barrera que té pressa per arribar a la culminació de la màxima aspiració d’un poble, és a dir pressa per la Independència de Catalunya.

Dos títols que expressen dos malestars presents a la nostra societat catalana. Dos malestars que en molts aspectes es superposen i tenen punts en comú, encara que els dos personatges estiguin força allunyats ideològicament. Dos malestars. Cada malestar crea les seves plataformes. Cada malestar convoca els seus actes de protesta. Vagues, manifestacions  de caire laboral i social per un costat i manifestacions identitàries  per un altre. Penso que  caldria avançar en quantitat i en qualitat en els espais comuns d’ambdós malestars  articulant una sola resposta , una sola solució en tota la seva complexitat.  La complexitat no es pot abordar unilateralment  des de la parcialitat, cal abordar-la des de la globalitat i treballar-la sumant, articulant, cohesionant i donant sentit i coherència. Hi arribarem?

---

[1] En realitat  s’hauria de  dir Diguem prou! ( verb en imperatiu), ja que Diem prou en indicatiu no hauria de portar el signe d’exclamació.

Els blocs del Blogger imposen la ES d'Espanya al domini

Des d'aquí vull fer una protesta per la manca de respecte vers Catalunya per la imposició (sense cap més opció) del domini ES a tots els blocs de l'empresa Blogger de Google.
Ara m'és impossible canviar-me per la quantitat de material que hi ha al meu bloc, però si algú ho sap fer, si us plau que es posi en contacte amb mi. Li ho agrairé.
Carme

Converses amb Antoni Tàpies

Al voltant de les dificultats:

He mirat sempre de treure profit de les dificultats, com a qualitats. En la meva feina em passa sovint que, per exemple, em cal un pinzell molt prim, i en lloc faig servir els dits. A través de les dificultats m’arriba moltes vegades, la idea justa per a l’obra. Així per exemple, si notrobo amb rapidesa el paper que cerco, aleshores, agafo un diari i hi pinto. M’agraden les dificultats; prefereixo, com ja t’he dit, colors que s’assequin de seguida, prefereixo els pinzells dolents als bons i nous de trinca.../...

                                                                                       (Catoir, Barbara.1988 Converses amb Antoni Tàpies)

Les paraules de l'artista ens serveixen en els moments en què vivim?

De floretes i altres especímens a les ones radiofòniques

Tot sovint presenciem a través dels mitjans alguns debats que fan referència  a l’ús malèvol que es fa de les xarxes socials i d’ internet en general a través de fòrums, xats, twits, etc  per tal d’acusar, ofendre o senzillament insultar altres persones darrere de l’escut que t’ofereix el pseudònim. En alguns  casos, el perjudici ha estat de tal magnitud que persones conegudes en camps diversos com l’artístic o el literari,  s’han vist obligades  a donar-se de baixa, no només de les xarxes sinó fins i tot a  d’ haver d’abandonar, encara que temporalment,  la seva ocupació laboral.

Altrament, no he sentit mai cap comentari ni denúncia al voltant de la proliferació d’insults  barroers  i de les bromes de mal gust que es fan  des d’algunes emissores suposadament modernes i adreçades a un públic relativament jove. Avui mateix , el dial m’ha sorprès amb una veu masculina, potent i matxacona,  anunciant un concurs amb premi si enviaves  el  missatge x al número x  i entre falca i falca, aquesta veu masculina  i màxim factòtum del programa estel.lar, anava llençant improperis i  grolleries del tipus cabrón, rata de claveguera, etc a un altre competidor radiofònic, que intueixo deu competir amb ell amb mala educació i amb  mal gust ; floretes en qüestió que s’emeten  a unes hores raonables del matí. L’ús indiscriminat de l’insult i la grolleria s’estén pel dial  com un projectil adreçat a degradar el contrincant  tot  vexant , sigui dit de pas, les dones i els homosexuals, ja que en molts casos l’insult té connotacions sexuals degradants per a  nosaltres, les dones,  o per al col.lectiu homosexual.

Esment a banda, mereix un altre subgènere radiofònic : la brometa  a una tercera persona. Es truca a algú conegut i s’inicia una conversa telefònica en la qual qui truca ho fa en nom d’una institució, una autoritat, etc. Es fa com a senyal d’amistat entre coneguts en celebracions o com a acte de benvinguda al treball o sense cap fi en concret. Diríem que entraria dintre del gènere més ampli de les  famoses novatades , que tan bona premsa tenen en els estaments militars. La diferència és que aquí la novatada té un públic molt ampli i sense cap restricció. La trucada té com a objectiu acusar, si no ben bé d’un delicte, sí d’una actuació incorrecta o d’un deute que la pobra víctima havia d’haver pagat, etc.  La desesperació i la impotència de la víctima és  cada vegada més gran, el grau d’angoixa és de tal magnitud, que fàcilment s’encomana a qui en aquell moment escolta la ràdio. El grau de violència verbal  de l’acusador és creixent,  adoptant el paper de torturador en una peça teatral que acaba tenint- per sort- un final feliç, però que em recorda el famós experiment dels anys 70 a la universitat d’Stanford , on es va demostrar que els papers que adoptem, siguin de víctimes o de botxins, en circumstàncies especials, poden  provocar transformacions  perilloses en la nostra personalitat. No coneixem la personalitat del suposadament periodista que fa la trucada, però el que sí que s'evidencia és que espais radiofònics que aconsegueixen crear climes de violència i de manca de respecte cap els altres, en especial cap a les dones i cap als suposadament diferents,  haurien d’estar controlats i supervisats, ja que no fan res més que estendre missatges neofeixistes sota l’aparença de modernitat i d' una pretesa llibertat.

El frenesí i l'estrès que convé

Amb aquest títol voldria fer referència a una excel.lent article publicat a El País el diumenge 5 de febrer i signat per l'escriptor Jordi Soler. Dic excel.lent perquè les idees exposades amb molta claredat ens ajuden a objectivar les situacions que estem vivint la ciutadania en la voràgine de males notícies econòmiques, en aquest viure sense vida amb què ens assetgen contínuament des dels mitjans, fidels seguidors dels dictats dels mercats i dels polítics i  com algunes actituds quotidianes instaurades en la nostra manera "tecnològica" de viure  no ajuden gens a la reflexió ni a la construcció de noves idees.

L'article cita la novel.la de Jonathan Franzen, Llibertat, com a punt d'arrencada per fer-se la pregunta: Tot el que creix és bo sempre? Cap on va l'organisme ja crescut si creix sense límits? És fàcil respondre aquesta pregunta i diria que molt elemental, però els ciutadans immersos en una escalada de mals auguris i en una situació real d'atur, no ens queden forces per posar en dubte la premissa primera: Tot el que creix és bo sempre, sota qualsevol condició? I aquesta pregunta la trasllado com un exemple concret i actual a les possibles bonances del projecte las Vegas a Barcelona: serà bo per al conjunt de ciutadans d'aquest país? A quin preu?

Així les coses i seguint amb l'article esmentat, l'autor es  planteja des de la suspicàcia, no exempt de raó segons la meva opinió, com la perplexitat i el cansament de la ciutadania desarmen la capacitat de reacció i faciliten la via lliure a les polítiques nefastes que estem vivint i que ens amenacen amb un no parar. En l'àmbit quotidià i domèstic, la irrupció de les tecnologies a l'abast del ciutadà ha generat formes de lleure i de treball que responen també a un model fals de creixement: fent moltes coses al mateix temps creiem que fem moltes coses, quan en realitat fem molts fragments de coses: som capaços de redactar aquest article, llegir el correu, contestar el telèfon i rescatar una foto per enviar-la amb un whats'app, tot simultanejat i amenitzat per la pastoral de Beethoven, per posar un exemple. Caldrà baixar-se del carro de tant en tant i dedicar la nostra atenció a una únic acció: escoltar música per ella mateixa i no com a fons de supermercat, anar pel carrer sense mòbil a la butxaca, guaitar per la finestra i observar les fulles com es bressolen pel vent, i a la fi preguntar-nos on ens porta tanta multitasca,no fos cas que entremig  ens perdéssim les millors coses del viure. 

Conversa agafada al vol al Catalunya Express

Dos xicots joves . Uns vint anys, parlant un català perfecte. Gener de 2008

Jo el català el treuria ( de l'escola i dels llocs oficials, entenc). Amb una llengua en tindríem prou. La llengua és per comunicar-nos i res més. D'aquí a cinquanta anys haurà desaparegut. Fem riure davant d'Espanya defensant la llengua, collonades semblants...Els mossos, bah! tenen cultura i per què serveix que tinguin cultura? A mi m'interessa que la policia em defensi i que agafi els delinqüents...la gent parlava malament de la Guàrdia Civil i ara els troben a faltar ...Una dona mosso d'esquadra? jo dic el que penso, em diuen que no sóc políticament correcte , em diuen que sóc masclista, misògin, però una dona policia...jo estic per la separació del treball. La dona policia, millor a l'administració, són potser més intel.ligents; més intel.ligents sí, no són més potents, són el que diuen en castellà más vivas, són de punyalada. A mi m'agraden les dones exòtiques, les paies rosses amb ulls foscos, però si foto un polvo i res més prefereixo anar de putes, et costa més barat. L'altra, que si missatgets, flors, un sopar et costa més car. I perquè una família pugi bé, els nens necessiten carinyo i la mare és qui els hi ha de donar. La mare, millor a casa...

I en aquest moment vaig arribar a la meva estació i em vaig perdre la resta o... vaig sortir guanyant allunyant-me de tanta perversió? N'hi havia per amargar el dia a qualsevol, però per sort no ho van lograr