La vida per dins,
de la Laura Fabregat, és una narració apta per a amants de lectures intenses i
profundes, funciona en part com una mena
de monòleg interior on la protagonista, la Nur, ens narra la seva vida des de
la infantesa fins l’edat adulta, amb tota la nuesa descarnada, allunyant-nos del
record ensucrat de les infanteses perdudes a què ens tenen acostumats moltes
narratives. Una infantesa marcada per les pors, per la dependència a les persones
fortes del grup i per la covardia davant de les persones febles, objectes del buylling escolar. La por al menysteniment dels altres qualificats com a guais
farà que la Nur es sumi a la pressió contra
el feble amb una bona càrrega de culpabilitat per part seva. La por a la soledat i al silenci, si no segueix
la líder, es convertirà en la presó interna que no la deixarà ser lliure. Una
cadena jerarquitzada de relacions tòxiques que marcaran la vida futura de la
Nur en un temps convuls, el de l’adolescència, que s’allargarà fins la vida adulta quan
apareixeran nous personatges, cosa que farà que es reprodueixin els conflictes
interpersonals.
Com
una pàgina d’una autobiografia escrita amb la ploma esbatanada al cor, que
diria el poeta, La vida per dins fa
un viatge d’introspecció del dolor fins la seva arrel, que no és altre que les malaltisses
relacions familiars amb el pare, estimat i idealitzat fins l’exageració i amb
la mare, menystinguda i odiada per la Nur. Una persona que se sent incapaç de
conduir la seva vida, No tinc prou món
per agafar les coses que em van grans.... Jo el que vull és deixar de ser un llapis. Una dona amb una feminitat
subjecta als homes que ella mateixa ha idealitzat. Només m’has de dir alguna cosa i ho deixo tot. La recerca del paradís a través del Quim que
representa la masculinitat idealitzada i adorada i que ella identifica amb la
del pare desaparegut, com si el pare, en la seva absència, es projectés o es
reencarnés en la figura del Quim. A la mort del pare seguirà una època de
deliris i visions nocturnes fantasmals en un desig de no perdre’l per sempre. Com
en algunes de les pel·lícules del director canadenc de moda, en Xavier Dolan[1], tanta infelicitat tindrà
un origen familiar preservat als ulls infantils però que tard o d’hora serà
inevitable conèixer i així tallar la cadena de dolor i frustració.
Una
mena de foc intern brolla en cada pàgina gràcies a l’expressivitat i la força de
l’estil literari de l’autora. Una
narració directa, amb repeticions, amb girs propis de l’oralitat que resulten molt
naturals i en altres ocasions amb expressions poètiques tenyides d’un lirisme
audaç i cru. Una prosa rica, sincopada però fluida, expressiva, amb una aposta
clara pels mots i girs dialectals propis de les terres ebrenques i que
aconsegueix mostrar-nos uns personatges vius, propers i recognoscibles.
A
la segona part, els esdeveniments narrats amb una veu literària fina i esmolada es
desencadenaran de forma dramàtica. Gelosies, enveges, mentides, infidelitats, i
al capdavall la por al fracàs sentimental. Temps convulsos i bulímics, afartar-se
i vomitar, en un anar i venir de relacions i experiències corrosives poc constructives, un abocament incontrolat i
incontrolable cap al buit existencial. Entremig, la protagonista bastirà un
relat fet a mida, la mentida del qual li explotarà a la cara de forma abrupta
en un gir inesperat i sorprenent. Els darrers capítols són d’un alt voltatge
dramàtic, cosa que provocarà en el lector l’avidesa de conèixer el desenllaç de
tot plegat. Intensitat i humanitat a mans plenes.
© Carme
Andrade
