Ànima

Si has vist Incendis interpretada per la gran parella Clara Segura i el Julio Manrique i l'emoció et va deixar sense alè, el nom de Wadji Mouawad es quedarà clavat per sempre en la llista de preferits. En Incendis, la brutalitat i la tendresa s'orquestraven de forma magnífica en uns personatges carregats d'història i de passions. Surts del teatre i penses, això és art universal, un art fora dels límits del temps, un text que somou i fa vibrar totes les cèl·lules del cos: brutal.

Les edicions del Periscopi ens presenta Ànima amb una curosa presentació i amb una meravellosa traducció d'Anna Casassas. Ànima és un text sagnant, no ens enganyem, però també és un text salvatgement bell, on la tragèdia inicial desencadena una història descarnada, amb arrels profundes en la violència intrínseca dels éssers humans i on apareixen els éssers dits inferiors, gossos, cavalls, ocells, insectes com a muts espectadors de la irracionalitat humana. Ells són els qui condueixen el relat i ens mostren la realitat més sòrdida de les accions humanes. Un enfocament decididament original i també provocador per tota la càrrega simbòlica que comporta.

Un text profund, cru i bell, tot alhora.

La vida té aquestes coses (2)

La qüestió és que el consell d’administració  havia decidit una reorganització en profunditat de la filial a Nova Delhi i com a sots cap del gabinet de coordinació d’estructures filials, van resoldre d’enviar-m’hi comptant amb les meves suposades bones estratègies. En realitat, el meu cap s’hi havia pogut escapolir  amb bones paraules i jo no estava en els meus millors moments per acceptar alegrement una tasca que em suposava implicació personal, vist els problemes interns que patia l’empresa a Nova Delhi. Estava en aquell punt crític en què veus que als teus peus s’obre un fossar fosc i que inexorablement t’engolirà per sempre més i només una branca salvadora sorgida de no sé sap on, podria estalviar-te caure en el  buit.  La meva vida començava a fer aigües per tots cantons. Seguiria l’empresa fins després de la “missió índia”. Després, intentaria trobar la branca salvadora si encara em quedaven forces, és clar. 

Sempre m’he preguntat què hauria passat si aquell 3 de juny de 2009 no hagués entrat als lavabos de la terminal minuts abans d’embarcar. La qüestió és que avui, ara i aquí contemplo el meu passat recent amb la distància i la placidesa suficient que em fa creure que visc en el millor dels mons gràcies en part a les meves distraccions, que aquesta vegada han tingut l’efecte carambola  al meu favor.

Aquell 3 de juny de 2009, el vol  CX202 tenia l’arribada a Frankfurt a les 11,45h i el vol cap a Nova Delhi sortia a les 12,30h. El temps just per fer una magnífica  connexió, cosa que m’estalviaria un temps  avorridíssim d’escalfar cadires a la terminal i de tenir la sensació d’empresonament que em produeixen les dilatades esperes a les terminals dels aeroports. Amb tot, uns quants minuts van ser suficients per acabar on sóc ara:  gronxant-me en una hamaca davant l’oceà i tenint com a única perspectiva vital la contemplació de la posta de sol darrere les muntanyes dels Gats Occidentals. 

Com deia, tenia el temps just per fer una visita ràpida als lavabos més propers a la porta d’embarcament, situats al segon pis de la terminal. En entrar als lavabos, unes bandes de plàstic creuades i un perdó treballem per vostè m’impedeixen el pas. Enfilo ràpidament el passadís amunt amb la urgència de trobar uns altres serveis i  en entrar en un d’ells, rebo una trucada inesperada de la mare desitjant-me un bon viatge. Penjo. Deixo el mòbil al costat de la pica. Em rento les mans ràpidament, les passo un moment per l’eixugador, em giro cap a la dreta  i em crida l’atenció un home amb una americana de quadres escocesos d’un gust estètic més que reprovable que ha entrat parlant amb el mòbil. Acaba de parlar i deixa l’aparell  al taulell de marbre. Agafo d’una revolada el meu mòbil i surto volant dels serveis. El meu nom s‘anuncia pels altaveus entremig d’altres noms. Sento una fressa de passes al meu darrere, era el de l’americana de quadres escocesos que també arribava tard al vol. Arribo suat a la porta d’embarcament, que en aquell moment ja estava solitària, la passo veloç i en pocs minuts em trobo assegut a la butaca 21B al costat del passadís- una sort per poder estirar les cames- 

Per fi, em podré relaxar. El comandant anuncia l’enlairament, em cordo  el cinturó i en el moment d’arrepapar-me al seient i quan el meus ulls començaven a relaxar-se, distingeixo una brillantor metàl·lica sota el seient de l’altre costat del passadís: un mòbil semblant al meu. El recull l’hostessa i amb un creuament ràpid de mirades li allarga a l’home de l’americana de quadres que sembla donar-li les gràcies i se’l desa a la butxaca. A l’instant em palpo la butxaca de l’americana i noto el tacte suau  d’un mòbil. Me’l miro discretament:  No és el meu! De forma sobtada, una força interna i ràpida com un llamp m’ordena estar-me quiet, no reclamar el que és meu. Pel meu cap apareix de forma resplendent un programa: Españoles en el mundo, on tots els que hi surten acostumen a viure de forma esplèndida i pel que sembla amb poca feina i amb  pasta suficient per viure en paradisos amb palmeres.

Ara és la teva ocasió. No reclamis els teus números, les teves relacions, en definitiva el teu passat. És un senyal del destí que t’ha arribat en forma de carambola per poder fer un abans i un després. Què deixes enrere?:1.La Neu (que no li faltarà res, almenys la mare segur que la treu a passejar dues vegades al dia ). 2. Una dona que ha calculat que tot s’havia acabat. 3. Un treball que et xucla la sang i l’enteniment i no et deixa temps per respirar.

Ha estat un senyal, dirien els nous gurús de les ciències d’autoajuda. Deixa’t gronxar pel destí que se’t posa al davant. Te’n sortiràs. M’han dit que al sud de l’Índia, a l’estat de Kerala hi ha una costa magníficament verge, pots muntar un petit bar per a turistes per pocs dòlars, podràs tenir la teva hamaca i la teva petita cabana voltada de palmeres cocotars...Ernakulam és el nom del poble”

Finalment veia llum a la meva vida. Notava com unes ales immenses em creixien sota les meves espatlles i m’indicaven el rumb que havia de seguir a partir d’ara. El meu cos havia perdut una feixuga càrrega i una mena de dolces pessigolles per dintre em feien riure de tal manera que van ser motiu d’algunes mirades reprovatòries per part de la meva companya de viatge...Encara faltaven cinc hores de vol. Dormiria feliç i en arribar a l’aeroport dipositaria el mòbil aliè a les mans de l’amable funcionària de l’oficina dels objectes perduts de l’aeroport. Agafaria un vol intern fins Madurai després de fer algunes gestions i això és tot.

I aquí estic: estirat a l’hamaca i la meva mà aguanta una copa amb un deliciós suc de mango. El sol es pon mentre la cadència sensual de la música reggae m’acaricia els sentits. Penjat a l’escorça de la palmera s’eixuga un brillant rètol acabat de pintar: Pizzeria Neu.

-A la teva salut, estimada!

La vida té aquestes coses (1)

-       Mare, no és això. Segons la Júlia ja hem esgotat tots els intents. Ella ho té molt clar: una temporadeta d’aire fresc  i a veure què passa....No, no vull tornar a casa vostra, no necessito res més. Tingueu cura de la Neu i ja en tinc prou. Et trucaré quan arribi a l’hotel de Nova Delhi. Penjo. Adéu, mare.

En realitat, la relació amb la Júlia s’havia acabat feia mesos. Després d’un dels sopars dels divendres que fèiem sistemàticament amb els seus amics em va confessar que tot havia estat un error.

-       Tot què? Tota la nostra relació? Un error?

-   Sí, Jaume, un error de càlcul, de creure que en pocs dies es reconduirien les situacions i tornaríem a ordenar de forma lògica les nostres vides, però no ha sigut així.

Jo ja m’havia avesat al seu racionalisme, a les seves paraules un pèl pedants,  al seu prendre mides i als seus càlculs en tots els terrenys fins i tot en el terreny sentimental. En els nostres inicis, en les primeres flamarades de l’enamorament fins i tot trobava que aquesta qualitat la feia encara més encisadora:  “Vés, si n’estava d’ ella! Vés si n’estava de penjat aleshores !” però ben mirat m’estava fent un favor. Se m’havia avançat a uns esdeveniments que tard o d’hora s’haurien precipitat i haurien tingut el mateix final. Ara m’estalviava d’haver-me de sentir culpable, encara que la situació tot plegat no era gaire galdosa. 

Amb la Júlia havíem viscut unes quantes primaveres plegats i sempre hi haurà allò de perquè no ho vam tornar a intentar. De vegades les relacions per bé o per mal només pengen d’un fil, d’una mirada , d’una invitació, d’un gest carinyós damunt o sota les estovalles...o de la paraula justa en el moment just. Depèn d’encertar les coordenades. Vet aquí! Potser serà una frase per a la història: Les relacions sentimentals depenen d’encertar les coordenades. Per altra banda, la meva vida laboral també començava a fer figa. Les meves responsabilitats com a executiu de la firma SIHL començaven a malmetre la meva salut física i mental.../...

Pluja

El silenci de la pluja em fa feliç.No espero res més que el goig de sentir l'aigua com llisca lliure a prop meu.

Blau

Res com l’instant feliç 

en què

les llunes de la nit fosforescent

es tenyiran

del blau dels teus ulls.

Des del jardí

Una sola cosa

una,

deixar que respirin els anells de l’aigua

sota els àlbers del jardí

i persistir,

malgrat la pluja dels dies.

C.A.

Terres i vents, de Conxita Jiménez

A Terres i vents  la saviesa de les pedres, de l'aigua, de la lluna i dels arbres ho nega tot. 

La poetessa extreu de la terra els mots d'un parlar arrelat en el treball de la gent; paraules que arriben al moll de l'os de les coses elementals amb naturalitat i amb sinceritat.  El seu relat poètic és el relat del combat de la pluja sobre la terra, del fluxos de la lluna o del record del tacte de l'olivera.

Els poemes s'adrecen de forma familiar a l'arbre vell, al vent, al riu o a la lluna i les seves paraules són com preludis  d'antics oracles, de quan la sibil·la s'alçava per damunt dels mortals i una veu fonda sorgida de la terra li dictava el present i el futur de tots nosaltres.

D'aquesta manera, Terres i vents  ens recorda, -  per si de cas ho havíem oblidat- , que el nostre destí és indissoluble al destí d'una natura elemental que ens alimenta i que dóna sentit al nostre viure, però que també ens governa. Una poesia que neix de la terra i torna a la terra.

Terres i vents, un poemari que presentarem a Reus en dates properes.

La dona veloç, d'Imma Monsó

Pot una professional de la psiquiatria ser una excel.lent psiquiatra per als altres i ser una incompetent en aquesta matèria per a ella mateixa?

Potser som injustos fent-nos aquesta pregunta, però és una de les reflexions que ens vénen al cap després de llegir La dona veloç. Una història d’històries familiars que s’entrecreuen però que difícilment es troben i quan ho fan potser ja és massa tard. 

Dues veus narratives: una, la de la propia protagonista i una segona veu que ens condueix pel món interior dels personatges com una llanterna que va il.luminant per on passa. Enmig de tot plegat, el déu cronos i les seves fluctuacions, les seves contradiccions i els seus desajustaments en uns personatges que no acaben de trobar la mesura adient que equilibri les seves vides. Una novel.la que ens parla de la incomunicació, dels afectes i de l’horror vacuii que intentem amagar omplint la nostra vida amb moltes accions. 

Al final, però, la regeneració personal vindrà de la mà dels afectes, en aquest cas encarnats en un infant, com a símbol d’un futur més tranquil on sigui possible fer allò que vulgarment en diem perdre el temps.

Nos vemos allá arriba, de Pierre Lamaitre

Una novel.la amb tots els ingredients que fan que una història esdevingui un clàssic. Un clàssic on es combinen el poder, l’ambició i la corrupció a gran escala amb el costat dolç de la condició humana, l’amistat i la tendresa. Un còctel on els seus components prenen grans dimensions com en les tragèdies gregues, si bé no exempt d’un humor fosc i trist en l’actuació d’uns personatges que en la seva tragèdia ratllen l’esperpent i ensenyen el costat més agredolç de l’existència. 

Extreta d’uns fets reals  i passada pel fí alambí de l’escriptor, aquesta història ens mostra la cara més crua de la postguerra, quan arriba el moment de fer els grans negocis basats en la corrupció i en l’intercanvi de favors entre els poderosos. Sang freda i manca d’escrúpols en una mena de vodevil tragicòmic en què el personatge més ruín de tots només ho és una mica més que el personatge que encarna la víctima. Botxí i víctima, víctima i botxí, ambdós presoners de la passió pel diner fàcil encara que sigui a costa de les famílies dels soldats morts per la república. 

El tercer personatge és el que ens salvarà de tanta ignomínia, paradigma de fidelitat i amor sense límit a l’amic que un dia li va salvar la vida.

No us perdeu les primeres pàgines on es narren uns fets determinants per la comprensió de tot plegat.

Canadà

Canadà serà el refugi d'en Dell,  l'adolescent protagonista de la novel.la. La història té com a nucli la descomposició d'una família normal americana arran d'un fet delictiu que protagonitza el pare de família, cosa que tindrà unes conseqüències desastroses per a la família, formada per la parella i els dos fills bessons, en Dell i la Berner.

Una família de classe mitjana americana dels anys seixanta que tenia tots els números per ser una família normal; d'aquelles que donen estudis als fills, que veuen com s'instal.len i  es casen, que tenen uns néts que els van a visitar unes quantes vegades a l'any, - ja que als Estats Units tots els fills viuen a mils de quilòmetres dels pares i dels avis- ... bé, doncs tot això que seria el camí normal, en aquesta història no ho serà. La família es desintegrarà i cadascun dels seus components es lliurarà a la seva sort. El noi serà l'únic de tots quatre que prendrà el control de la seva vida i serà ell qui ens faci el relat passats els anys de joventut. Una narració plena de matisos descriptius i d'una gran solidesa estructural. Diuen els crítics que està destinada a convertir-se en un clàssic de la novel.la contemporània.

Canadà és una novel.la escrita per Richard Ford i traduïda per Josefina Caball.

El Ministerio del Dolor

No importa que El Ministerio del Dolor sigui un relat de ficció; el que importa és la gran veritat que amaguen les seves paraules. Llegit en un viatge per terres de Croàcia et fa posar en la pell dels que van fugir d’una guerra entre pobles que es deien germans fins aleshores. La diàspora balcànica s’escampà per Europa i molts dels joves exilats o fugitius van arribar a Holanda, país que els va acollir  i els va donar la possibilitat de continuar estudiant, cosa que faran els protagonistes del relat.

Joves croats, serbis i bosnians es troben en un curs a la universitat d’Amsterdam. L’encarregada de donar el curs serà una professora croata, també exilada, que plantejarà el curs de literatura eslava com un espai terapèutic on els joves puguin desfer-se del llast de la guerra i compartir el present de l’exili.  La veu de la professora ressonarà com un eco ple d’enyor per un passat en què els pobles es respectaven i la pregunta implícita del perquè d’aquesta guerra estarà present al llarg de tot el relat, cosa que provocarà tot un seguit de reflexions i preguntes al lector.

En una segona  part, el relat pren el camí de la història personal de la professora i serà ella la que rebrà en propia pell l’agressivitat d’un dels alumnes i serà ella la que protagonitzarà el desarrelament personal en no reconèixe’s en la ciutat que l’acull ni en la seva pròpia ciutat d’origen, Zagreb.

Una narració  d’ànimes joves que es trenquen i esdevenen  velles abans d’hora i una narració d’una dona que intenta recompondre la trencadissa  dels  altres sense saber recompondre la seva

Dibuix: Carme Andrade

 pròpia . El perquè del títol, El Ministerio del Dolor, se us revelarà en les primeres pàgines si us animeu a llegir-la. La seva autora és l'escriptora croata Dubravka Ugresic.

Una sorpresa punyent però autèntica per comprendre i empatitzar amb tots aquells que han perdut el sentit de les seves vides a causa d'una guerra absurda i aliena, com sempre,  als interessos de les persones.

Cor mentider

Cor mentider [i]de Marc  Cerdó ha estat un obsequi del Club Editor atorgat des de les pantalles del Facebook, cosa que agraeixo profundament a la gent d'aquesta editorial 

perquè m’ha permès connectar amb un relat viu, un relat pop, on conflueixen modernitat, tradició  i cosmopolitisme a parts iguals. En la llengua emprada pel narrador conflueixen mots i frases mallorquines però també  mots i frases amb altres llengües: francès, espanyol, anglès. La barreja, lluny d’enfarfegar la lectura li dóna vivor i realisme i ens apropa a la realitat turística d’Alcúdia, on la tradició i el mallorquinisme conviuen per uns quants mesos amb gent arribada d’arreu, uns per treballar-hi i altres per estiuejar-hi.

A la contraportada, l’editor ens diu que Cor mentider és una novel.la ballable. Una afirmació molt encertada.

---

[i] Juny 2014

Barbablava, d'Amélie Nothomb

En Barbablava de Perrault castiga la dona que vol saber. La seva misogínia es centra en la dones sàvies fins al punt d'assassinar-les si s'atreveixen a obrir la cambra secreta, però el Barbablava d'Amélie Nothomb (Kobe, 1967) és vençut per la dona sàvia i és ell qui acaba la seva vida en la cambra secreta de la qual no sortirà mai més.

Fotografia: Carme Andrade

Dos personatges, ell és el representant dels homes que juguen amb el destí de les dones gràcies al poder de la seducció. Ella és la darrera dona de la seva col.lecció que, tot i sucumbir als encants del modern Barbablava  es salva  i amb ella arrossega a la salvació totes les dones, cosa que li agrairem eternament a l'Amélie Nothomb. 

Aquesta singular escriptora ens ha regalat un Barbablava dens de diàlegs intel.ligents i en algun moment d'alta cultura. Una aposta per una lectura diferent i un exercici literari no exempt de fina i elegant ironia.

La néta del senyor Linh

En aquest relat, l'autor, Philippe Claudel ha sabut condensar en poques pàgines alguns dels grans temes de la vida i ho ha fet de la forma més simple i entenedora possible. La senzillesa amb què està escrit deu ser una de les raons per les quals aquesta petita novel.la ha estat editada cinc vegades amb un total de més dues-centes mil còpies venudes, però aquesta no deu ser l'única raó. La tendresa que desprenen els personatges, la poètica que es respira a les seves pàgines així com el rerefons de tragèdia són elements que fan atractives les cent quinze pàgines de la història. Un avi, una néta i un final amb sorpresa i també  amb esperança. Un relat fet amb una càmera i amb un zoom que ens acosta als petits detalls que ens parlen de l'amistat i de les soledats compartides. Una lectura suau com un passeig a la vora d'un mar encalmat. Molt recomanable!

Reusenques de Lletres eixampla el cercle

El col.lectiu  Lletres Reusenques ha eixamplat el cercle invitant altres escriptores reusenques a donar-se a conèixer en un acte senzill i íntim al bar del Teatre Bravium de Reus. Hem escoltat relats de dones que han estat guardonades en les darreres edicions del Premi Antònia Abelló i Filella que convoca el Casal de la Dona de Reus.

A l'acte han intervingut quatre dones representants de tres generacions d'escriptores: la Gisela Alcón, la Gabriela Bastida, la Pilar López i la Núria Naval.
La Gisela Alcón, la primera que ha intervingut ens ha acostat a la vida de la Maria Julivert i Alvès, dona vendrellenca pionera en els drets de les dones i activista del moviment esperantista del primer terç dels segle passat.

Quadre de M.Rodoreda

La Gabriela Bastida i la Pilar López, mare i filla respectivament, ens han emocionat amb uns relats escrits a partir de la memòria familiar. Relats on el perfum de la infantesa perduda al costat de l'avi i de les persones estimades ha flotat en l'ambient de la sala. Paraules plenes de records familiars conservats com a tresors íntims i que gràcies al filtre creatiu s'han convertit en petits homenatges literaris als paradisos perduts i a la memòria col.lectiva. Relats on l'ombra de la guerra civil més incivil de totes les guerres continua en el nostre rerefons més íntim assenyalant-nos camins i dreceres per on no hem de transitar.

La darrera lectura l'ha realitzat la Núria Naval amb la lectura de dos relats adreçats respectivament a una mare artista i a un pare poeta. Amb un estil molt personal, els dos relats aborden les relacions filials des d'una perspectiva original plena de matisos i de ressonàncies poètiques.

Un vespre ben literari gràcies a les Reusenques de Lletres. Fins a la propera Lletres!

El nord del sud

Estiu de 2003

El nostre itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates d’Iguazú i de baixada vam visitar  Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap a  Salta i Jujuy passant pel Chaco. Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La Serena i l’illa de Humboldt,  Valparaiso, Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de contrastos sorprenents.

19 d’agost

Des de Salta ens hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de  l’antic poble dels quilmes o diaguites.

La quebrada de Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania, la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El  gripau, El frare, etc. A l’entrada del lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la  veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver viscut un altre moment màgic.

A 50 quilòmetres al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán, ciutat propera i d’accés molt més fácil.

Un antic assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem imaginar els extensos camps de cultius  de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes. D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les formen un conjunt de construccions en pedra  emmurallades  que ocupen la falda de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará. 

La visita hauria estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr. Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus avantpassats quilmes. En els seus ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un tresor de la humanitat. Paraules com pachamama ( la mare terra), cacam ( la llengua dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?

20 d’agost

Avui explorem el nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres, rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.

Paisatge de Humahuaca

A Pulmamarca fem una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets, parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble molt visitat pels turistes argentins. 
L’aire és nítid, transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els habitants andins en diuen estar apunat. La puna és l’altiplanície andina i estar apunat en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres d’alçada.
A Tílcara visitem la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt resistent.

Des del punt més alt del pucará estem a la confluència de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i al sud l’Argentina. Diego de Almagro va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver travessat les punes del nord. Al pas dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.

Continuem els camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest indret fa sis-cents anys va rebre un  pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?

Impacte d'un dels meteorits a Maimara

Arribem a Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres de la puna argentina.

La felicitat es fa, no es compra. Zygmunt Bauman dixit.

Comprem productes per llançar-los a les escombraries i poder-los substituir aviat per uns de nous; no comprem per gaudir-ne, comprem per poder-los bescanviar per uns altres tan aviat com ens ho puguem permetre. Comprem i substituïm, tornem a comprar i substituïm i així una i una altra vegada en una roda incessant que no afluixa, ans al contrari...Així el Dr. Bauman comença el petit opuscle editat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona arran de la seva recent visita a Barcelona.

Paraules lúcides de les quals es desprèn entre moltes altres idees que els béns duradors ara comencen a fer nosa i que cal pagar el luxe d'eliminar-los; naturalment el luxe no el paga l'empresa que els produeix, sinó el consumidor i cal fer-ho per ser feliç.
Aquest matís donarà consistència i sentit a tota la tesi baumaniana. La felicitat l'obtenim de l'eliminació de tot allò que ens fa nosa. Ens fan nosa els quilos de més, el pèl del cos tan si ets home com si ets dona, les arrugues de la cara, les adipositats del ventre. Si algú ens fa nosa en els nostres comptes de twitter o de facebook els podem bloquejar o eliminar.
Es crea el producte i després es pensa en la seva aplicació. Si aquell producte no ha trobat clients, desapareix del mapa.El producte és desitjat pel consumidor però aviat el desig s'esgotarà en vistes que el sistema ja està generant noves necessitats, nous desigs que desplacin l'anterior.Es tracta de mantenir la insatisfacció de forma permanent. Un client satisfet del tot no és negoci, cal mantenir viva la flama del desig constant, de la insatisfacció.Comencem per desitjar i acabem sent addictes no als productes, sinó al simple fet de desitjar sempre. Els centres comercials substitueixen les esglésies, els llocs de culte. En realitat és el culte no només per fruir dels béns de consum, sinó per renovar els béns i llençar, desestimar els que s'han quedat vells.

L'altra, de Marta Rojals

M'han impactat unes quantes coses de L'altra. Una és la capacitat que té l'escriptora per observar i contar-nos detalls de la vida diària des d'òptiques realment sorprenents i originals. Això és el que fa distintiu un escriptor d'un altre escriptor: tenir un llenguatge propi i la Marta Rojals escriu amb un segell personalíssim. 

L'altre aspecte que des de la primera plana m'ha sorprès és la seva capacitat de dotar de velocitat les situacions i les accions de la seva novel.la, fins el punt que vaig haver de deixar de llegir perquè m'havia encomanat les presses de tot el que ocorre en les primeres línies. Vaig deixar en repòs el llibre i vaig pensar que quan hagués assimilat mentalment la seva velocitat hi tornaria, i així va ser. Al cap de pocs dies ja estava instal.lada en el seu estil llampec i en els seus enfocaments tan imaginatius i originals, com per exemple, per dir que es reuneixen en un jardí on hi ha un llimoner diu que el llimoner esdevé el sostre de les reunions o que es comencen a tancar els paraigües i sabem que ja no plou o que té el mar reflectit a les ulleres i sabem que qui porta les ulleres ja ha arribat a la platja.

Una lectura agilíssima al servei d'un relat  on els personatges actuen cadascú en el seu món, com si estiguessin presoners de les seves pròpies manies, que interactuen entre ells mitjançant el WhatsApp, els correus electrònics, els Line amb codi secret per no ser descoberts... tota la parafernàlia tecnològico comunicativa al servei de les angoixes i de les limitacions de sempre. Es sincronitzen horariss  per dir que es posen d'acord a fer tal cosa o tal altra. Tenir agafat ferm el comandament del simulador és fer veure,  aparentar, i posar-se al dia analògicament vol dir seure i parlar de cara a cara, vaja, com sempre. 

El continent de l'artefacte literari està tenyit d'actualitat i el contingut està a vessar d'infanteses tristes, de desencontres amorosos i d'incomprensions. En L'altra, els feed back van bojos, semblen descontrolats però només en aparença.La narradora controla molt bé el moviment del ratolí i el retalla i enganxa, parlant metafòricament clar, de tal manera que sense adonar-te et va conduint cap a episodis de la vida passada de la protagonista en alternança amb moments actuals i en aquest moviment no perd pistonada, tot llisca ràpid, però llisca. 

L'altra és l'altra que tots i totes,- això de tots i totes ja em comença a marejar-, si no portem a dintre és perquè no ens hi hem parat a verificar, però que indefectiblement habita dintre de cadascú. Pot arribar a passar que no es manifesti mai però no per això no hi és, potser espera el moment de glòria necessari per manifestar-se. I en això estem.

Etiòpiques i A tota veu

El títol ve del grec aïthiops, el que sembla cremat, és a dir negre.

Amb aquest títol, el poeta i polític, el primer president del Senegal independent, Léopold Sédar Senghor, va compondre un recull de poemes molt ancorats en l'espai temps del poeta: l'Àfrica de la seva infantesa, els seus amors, el seu combat polític i ideològic. Imma Tor faus, del pròleg d'Etiòpiques  (2007)  traduït del francès per Josep Maria Fulquet, Edicions Límit i Edicions Andorra.

A tota veu, una activitat literària organitzada per Òmnium Baix Camp m'ha donat l'oportunitat de conèixer la poesia d'un africà, un dels creadors de la negritud, concepte que es resumeix en l'orgull d'una manera de ser africà. L'activitat A tota veu consisteix en un petit recital poètic realitzat per parelles lingüístiques on un dels components de la parella és catalanoparlant i l'altre és parlant d'una altra llengua. Ambdós llegeixen el mateix poema: la persona catalanoparlant la llegeix en l'idioma de la parella, i l'altra la llegeix en català. En aquest cas, llegirem un fragment del poema El Congo traduït del català al wolof per un ciutadà català d'origen senegalès, en Khadim Kane.

El Senegal és un país que ha adoptat la llengua del colonitzador com a llengua oficial però hi conviuen en bona harmonia un grapat de llengües corresponents a les ètnies del país. La majoritària és la llengua wolof, però no és estrany trobar moltes persones que coneixen el diola perquè la mare és diola i a més el serer perquè l'altra mare és serer. I a l'escola aprenen la llengua francesa. El gran handicap de les llengües africanes és la manca d'oficialitat, ja que això perjudica molt la seva pervivença en ser llengües que només tenen l'oralitat i l'herència familiar com a mantenidores i garantia de supervivència.

CONGO

Oho! Congo estirada en el teu llit de boscos, reina sobre l’Àfrica domada

Que els fal·lus dels munts portin ben alt el teu pavelló

Ets dona pel meu cap, per la meva llengua, ets dona pel meu ventre .

Mare de tot el que té narius, dels cocodrils, dels hipopòtams.

Manatins, iguanes, peixos, ocells, mare de les crescudes, nodrissa de les collites.

Dona alta! Aigua oberta al rem i a la roda de les piragües

Sao, amant meva de cuixes furioses, de llargs braços de nenúfars en calma

Dona preciosa d’ouzougou, cos de pell diamantina.

Tu, tranquil·la deessa de somriure immòbil sobre l’impuls vertiginós de la teva sang

Deslliura’m de la nit de la meva sang, guaita el silenci dels boscos.

Aquarel·la de Miquel Barceló (fragment)

La mirada del nàufrag

Juny 2013

El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade