Text de la presentació de Destil.lacions.15 de març 2018 a la seu d' Òmnium Baix Camp
Bon vespre,
En primer lloc, el meu agraïment a la gent d’Òmnium, una casa
sempre oberta a tothom, en especial a les persones que estimen la cultura
i el país; gràcies estimades rapsodes i
amics del Safareig Poètic, un agraïment a la Magda Borrull, la nostra coreògrafa, que està rumiant moviments escènics basats en Destil.lacions...i molt especialment agraïda als que avui sou aquí i
als que avui no han pogut venir, però sapigueu que hi haurà una segona
versió d’aquest acte en format coreogràfic, versió, que farem de ben segur a
l’Espai Amill de Vinyols.
 |
| Marc Chagall. Dibuix a llapis. |
No explicaré què és Destil.lacions. A partir d’ara Destil.lacions ja no és meu, és dels
lectors. El lector dona nou sentit a allò que un altre ha escrit i això és per
mi literatura. Jo ara només us convido a submergir-vos en els rius subterranis
que nodreixen aquests poemes, un dels quals és un riu intern i permanent que en
diem desig. Com diu en Murakami no hi ha
res més cruel en aquest món com no desitjar res. Fins i
tot el no desitjar res a la manera budista és també desig.
I el desig està molt relacionat amb l’escriure.
A les persones que ens agrada escriure, en les èpoques que no ho fem hi pensem
igualment, està latent en nosaltres, de la mateixa manera que el desig també
està present i latent en les nostres vides.
La poeta Alejandra Pizarnick es pregunta com expressar el
desig de ser...
La cultura, la literatura i l'art ens
ofereixen la possibilitat de ser nosaltres mateixos com individus i com a
col·lectivitat. Davant de l’amenaça de prohibicions, de la manca de llibertat i
d’expressió només tenim el camí de l’afirmació personal i col·lectiva, del no
claudicar a la tradició humanista, a les nostres arrels, a la nostra manera dinàmica
de ser d’aquest país, a la nostra llengua. La cultura és l' arma a la qual no hi
renunciarem mai. Desig de cultura, desig de llibertat, ambdues indestriables.
 |
| Imatge de la portada de Destil.lacions. Ed. Neopàtria. |
I el desig està vinculat al viure i la vida no
sempre és tranquil.la, no sempre és un edifici dissenyat i executat segons el
nostre caprici. No és previsible. El desig és consubstancial a les ferides. El
desig és incertesa, de vegades comporta silenci i foscor. Els vendavals, els aiguats i les tempestes deixaran a la pell
senyals i cicatrius. Arribarem del naufragi nus i exhausts a una nova riba que
ens acollirà i de mica en mica sentirem com s’allunya la tempesta. Bressolats
per una calma suau assumirem que cal aixecar-nos i començar de nou. Haurem
après la lliçó del nàufrag: el despertar a la renovada vida.
I el desig amorós per l’altre?
L’ésser
estimat només és un continent: el que jo desitjo és el desig (R.Barthes). En realitat és així. El que els psicoanalistes en diuen la transferència.
Per mi, tu no ets tu, ets el que jo
invento de tu, o el que inventa el meu desig (Lacan). Així l’altre es filtra a
través del que jo desitjo, no del que és en realitat fora de mi, fora del meu
mirall. Quan la careta de l’altre cau, sigui per la meva ceguesa, sigui pel
devenir de les coses, caldrà de nou guarir les ferides i tornar a ser
nàufrags...
I la poesia? Què hi fa aquí?
La poesia verbalitza els naufragis, els fragments de
l’experiència que es van acumulant en una mena de buit interior i que els va
dotant de vida pròpia poètica, i que no hauríem de confondre amb allò que
coneixem com a vida real, com a biografia. La literatura actua com la fada amb
la vareta màgica que, tot i situant l’experiència en el terreny que li és més
plaent, modifica podant, perfilant, transformant, situant i destil·lant. En Destil·lacions hi ha la necessitat,
encara que no sé si aconseguida, d’avançar cap a l’expressió d’allò més
essencial, cercant la intensitat en el contingut i en la forma. Per què no dir directament el que volem dir sense una palabra de més i de
menys? (Virginia Wolf)
Em sento admiradora i cada
vegada més a prop del que suposa el moviment zen en les nostres ànimes
occidentals; valoro més allò que no es diu explícitament que allò que es veu. Un
camí difícil i arriscat. Valoro el buit
com un cos ple de significat. No fa gaire, vaig aprendre que la mirada artística
de la pintura japonesa es caracteritza per valorar en una pintura la quantitat
de cel, de buit, en relació als objectes,
als arbres etc, en proporció de ¾
parts de buit. El valor del silenci front el soroll mediàtic. Parlem molt però diem poc, mirem molt però
veiem poc, sentim molt però escoltem poc(Rafel Argullol) i sento la necessitat
d’acostar-me a la saviesa de la mare natura per distanciar-me del brogit i
connectar-me en el que ens queda dels orígens.
Front els monoteismes de tota
classe que intenten anul·lar les nostres diversitats, em faig meu el pensament
de la poeta Chantal Maillard quan diu el següent:
Pel meu cos
viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos
immensos. Ànima pagana, la meva història està lliure d’amos omnipresents,
pagans i gelosos.
Moltes gràcies i tot seguit, gaudirem
del treball d’una altra bugadera poètica, la Mònica De Dalmau, amb un treball que
pren com a referència la poeta MMercè Marçal.
© Carme Andrade
