Carles Rebassa és Premi Sant Jordi 2026 i XXVI premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler, amb Eren ells (2017).
Un Prometeu de mil maneres de prop de cinc-centes pàgines amb 
una excel·lent edició m'han ocupat molts vespres d'aquesta primavera passada. Un interès creixent a mida que avançava en la vida d'en Prometeu, en els seus anar i venir per la ciutat, en els seus vespres solitaris, en els seus amors i les seves passions.
una excel·lent edició m'han ocupat molts vespres d'aquesta primavera passada. Un interès creixent a mida que avançava en la vida d'en Prometeu, en els seus anar i venir per la ciutat, en els seus vespres solitaris, en els seus amors i les seves passions.
La cafeteria on treballa, els companys de feina, un microcosmos teixit amb enveges, amb prepotències i amb poc amor, quan realment el que batega per sota de totes les pàgines de la novel.la no és res més que un desig d'amor lacerant, un desig que fa mal.
El món dels de baix, dels que treballen en la cafeteria i el món dels de dalt, els amos, com una imatge de la lluita de classes, cosa que l'autor no fa gaires dies ha reivindicat públicament. I entremig del teixit d'interessos i de passions dels de dalt i dels de baix el nostre protagonista, en Prometeu Dolors, (ves quins noms els que s'empesca l'autor) s'enamora de l'hereu, - això d'hereu ho sabrem molt cap al final- de la família benestant que habita els pisos de dalt. Un amor que farà de fil conductor de tota la història i que es mourà a la manera d'uns vasos comunicants: renúncies, passions, oblits, en un moviment continu de sentiments de vegades contradictoris i complexos.
I una ciutat, Palma, que ha perdut el nord, que la seva essència s'ha dissolt enmig del brogit turístic i la conseqüent deshumanització, però que el protagonista fa per recuperar el poc que queda, amb un compromís pels establiments de sempre, com una manera de dir-nos eh! que tot això s'acaba...
I una trama on la corrupció, la cobdícia i els interessos de la classe dominant desencadenaran de forma galopant un final tràgic com en les millors obres teatrals clàssiques.
Prometeu de les mil maneres conté tots els elements que la fan una obra coral on les veus de tots els personatges, tant principals com secundaris donen el seu to particular i tot hi té cabuda amb una gran desplegament lingüístic del parlar pla i col·loquial mallorquí al costat de moments on s'entreveu la vena potent del Rebassa poeta.
Res, que hem llegit un clàssic del segle XXI però tot un clàssic. Felicitats Carles Rebassa!
@Carme Andrade
