divendres, 9 de juliol de 2021

bReus i eròtiques de Reusenques de Lletres

bReus i eròtiques són tretze relats, dos microrelats, dues contribucions poètiques i un treball molt interessant de la coberta, realitzat per l’artista plàstica i escriptora, Àurea Bellera. Són coordinadores del recull, la Fina Masdéu i la Victòria Rodrigo, ambdues promotores i impulsores del col·lectiu Reusenques de Lletres. Edita Arola Editors

Tretze escriptores reusenques (1) que s’han tirat a la piscina d’un gènere literari en essència difícil i molt arriscat. Un risc que s’evidencia si l’autor/a no troba el to que s’adeqüi a allò que s’espera sempre d’un relat eròtic que és quelcom tan simple i alhora tan difícil com que la lectura esdevingui pulsió eròtica, si més no, libidinosa. Vaja, en català pla, que et faci trempar o que s’esdevingui causa primera d’una certa humitat a l’entrecuix. I satisfeta aquesta exigència més aviat psicosomàtica, l’autor/a ha de carregar el seu bon fer escriptor de ritmes i seqüències que vagin acostant els lectors de forma gradual cap a un suspens erotitzant i una dilació que el mantingui despert amb el llibre a la mà esquerra i la mà dreta buscant altres viaranys, si bé això darrer pot esperar en tancar el llibre.

El camí del relat eròtic és dur i ple d’obstacles o de petites temptacions que caldrà escombrar o filtrar si s’esdevenen, - i si l’autor/a n’és conscient- , una de les quals és la de no deixar-se endur pel costat romàntic dels amors perduts o retrobats, dels amors idealitzats i que de cop i volta apareixen casualment i són origen d’esllanguiments i dolces melangies confonent erotisme amb efluvis estovats en cambres recloses. La insinuació, les petites perversions, l’engany compartit, el reclam dissimulat, la complicitat del secret enmig de la multitud, tots els elements lúdics i sensuals que precedeixen les trobades tenen un tempo que caldrà dosificar sàviament a fi que l’acció del relat provoqui la tensió eròtica en el lector. D’aquesta manera el suspens ens conduirà de forma pausada però gradual i intensa cap al nus de la història, on no necessàriament la construcció d’imatges explícites produirà plaer en el lector, ans al contrari, com les veladures d’una pintura en què s’endevina més que no pas es veu, el lector/a es farà seves les escenes gràcies al món suggerit més que creat per l’autor/a. I com que en tot el que s’escriu, el món personal i social està en la recambra del text, els biaixos ideològics o morals es fan evidents, malgrat que el gènere que ens ocupa, per les seves característiques, temàtica, etc sembla que hagi de traspassar les fronteres habituals de relacions considerades normals en un exercici de subversions i perversions amb els límits que proposi el mateix creador/a. Per exemplificar, relacions binàries, multipersonals, amb inclusió d’elements zoomòrfics, materials, etc poden ser opcions lúdiques que determinin el nivell d’atreviment en l’univers dels jocs eròtics.

Les bReus i eròtiques són el reflex d’un retaule de situacions on l’atreviment en general és tímid, però el bon ritme, el sentit de l’humor, la mordacitat en alguns relats i la robustesa de l’estil ho compensa amb escreix, així com l’elegància i el refinament. Trobar aquell punt on ni la tovor romanticosa ni el llenguatge obscè descarnat estiguin presents i sí en canvi una sàvia combinació en petites dosis d’humor, de sensualitats, de suspens eròtic, de joc i de perversions compartides i que tot plegat condueixi el lector/a cap a l’estat erotitzant ... és tot un repte.

El treball que ens presenten les tretze reusenques ha engegat un camí que hauria de tenir continuïtat, per moltes raons, perquè és el primer recull de relats eròtics que fan les autores i en canvi la qualitat literària és alta i perquè acceptar el repte d’escriure erotisme des de la mirada i el gest femení i/o feminista és quelcom necessari en un món on el poder i els valors patriarcals ocupen els relats culturals i relacionals, amb la paradoxa que avui per avui, les grans consumidores culturals són les dones però qui conforma l’univers cultural dominant són els homes. I atenció, tinguem una mirada atenta cap a les realitats trans que, sense complexos comencen a establir nous llenguatges i noves relacions de poder que, sense dubte es veuran reflectides en les produccions literàries.

 © Carme Andrade

(1) Gisela Alcón, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Fina Grau, Ma.Pilar de los Hielos, Pilar López, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, Carme Simó i Maria Dolors Vallverdú 

dimarts, 8 de juny de 2021

Mi viaje a Lhasa, Alexandra David Neel

L'Alexandra David-Néel és una de les dones que s'han fet famoses per ser pioneres en el món dels viatges a inicis del segle XX, una època en què el descobriment de noves geografies de part del mon blanc, occidental i ric va ser fonament de coneixements geogràfics, científics i antropològics posats al servei no només de la ciència sinó en especial dels imperialismes i dels colonialismes que caracteritzaren l'època. La anormalitat fou que els protagonistes fossin dones. 

L'Alexandra David-Néel, com altres dones viatgeres de la mateixa època que han sortit de l'anonimat gràcies al cinema i a diverses publicacions, constitueix una de les figures més conegudes i estudiades. "L'aventura, la meva única raó de ser" ens diu la que fou  coneixedora del món asiàtic, en especial de la Xina i del Tibet. Al llibre que ens ocupa  hi trasllada els seus sabers geogràfics, antropològics i religiosos del món tibetà. Una narració del viatge a peu que inicià en terres xineses i culminà a Lhasa, després d'uns quants mesos del que ella en diu el seu pelegrinatge que per altra banda comportà una sèrie de perills com la malaltia, els robatoris i altres amb l'afegit de la prohibició de l'entrada d'estrangers al Tibet. Va ser la primera occidental que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa. Va escriure trenta llibres sobre religió, filosofia i sobre els seus viatges. 

 "Mi viaje a Lhasa" no és una narració literària ni crec que ho pretén ser. Ens descriu el seu rodar a peu durant quatre mesos i dos mil quilòmetres en companyia d'un jove lama amb tot un seguit de detalls i de precisions geogràfiques que et fan dubtar de si realment va ser tal com ens ho narra o hi ha intervingut una imaginació desbordant, ja que se'ns fa molt difícil comprendre com podien subsistir en un viatge a peu durant l'hivern himalaià enmig de temperatures sota zero sense roba ni aliments, amb una dieta a base  de te i una mena de farinetes de civada que no sempre aconseguien.

Si l'any vint-i-quatre del segle XX, el Tibet era una país misteriós i críptic, l'any vint-i-u del segle actual presenta moltes restriccions per als estrangers que el volen visitar, excepte per als xinesos que l'han convertit en un parc temàtic per a gaudi dels viatgers que des de les ciutats més importants de la Xina es traslladen amb els flamants trens que travessen tot el continent en una estratègia colonitzadora que està donant els seus fruits en forma d'anul·lació de l'entitat tibetana en qualsevol de les seves manifestacions. Si l'Alexandra ressuscités no reconeixeria el seu estimat Tibet !

© Carme Andrade

Los girasoles ciegos

Una nova proposta de lectura del Club de Clàssics de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. 

L'autor de "Los girasoles ciegos" és Alberto Méndez, està publicat a Anagrama i porta dotze edicions en dos anys. 

Un llibre que sorprèn per la qualitat de l'idioma amb què està escrit, un castellà ple de matisos amb un estil que destaca per la profunditat del pensament que traspuen les quatre històries, totes elles dintre del context de la guerra civil espanyola, però allunyades dels relats a què estem acostumats. Els quatre relats estan escrits des de dintre del mateix horror que una guerra com l'espanyola pot arribar a comportar i al mateix temps des de la mirada, de vegades sorprenent a causa d'unes situacions irreals i molt tensionades, producte de la barbàrie implícita de les guerres.    

Cartell de la pel·lícula del mateix títol


dilluns, 31 de maig de 2021

" Desplega't " Una invitació a conèixer l'obra de Felícia Fuster.

 

@AnyFFuster. Una altra altra artista i poeta per descobrir i reivindicar. Una altra veu femenina silenciada o oblidada, ara molt menys gràcies a la iniciativa del departament de Cultura de recordar-nos que som a l’any Felícia Fuster.

Una artista excepcional des del punt de vista artístic pel que hem pogut esbrinar de la seva biografia, exploradora de llenguatges nous tant en les arts visuals com en la literatura, una dona avançada al seu temps.

De la Barceloneta es traslladà a París on visqué i desenvolupà la seva fecunda activitat artística on no abandonà mai la llengua pròpia en les seves creacions literàries. Gràcies a la Maria Mercè Marçal que li va escriure el pròleg a la seva obra finalista al Carles Riba de l’any 83 el seu nom va començar a ser conegut i la seva obra valorada. L’any 2005 va ser l’any de l’inici de la Fundació Felícia Fuster.

Com diu la Vice-Presidenta de la Fundació, Enrica Mata i Perales, «ens trobem davant d’una dona artista, generosa i sense vanitat. Per ella, l’essencial és crear, i ho podem gaudir contemplant la seva extensa i intensa obra».

http://www.fundacioffuster.org/en/fundacio-felicia-fuster/presentacio


https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2021/anyfeliciafuster/inici/


Video-instal.lació realitzada per Ester Xargay a l'Espai Santa Monica en una exposició relativa a l'obra de Felícia Fuster.

Una petita recreació


La seva obra poètica consta de set publicacions, n’he triat dues : Aquelles cordes del vent i Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils i n’he extret uns quants versos brillants, d’aquells que et fan parar la lectura i fer anotacions al marge. Amb ells he confegit un «collage poètic», on les absències, la força de la paraula I la finitud de la vida estan intensament presents i acabo amb un Desplega’t ple d’energia en un vers sublim: Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!



Com el món,

per parlar dono voltes

i per aprendre a dir el que em traspassa,

però s’apaga aquest brollador meu de mots secrets.


Era un llibre encès per una estrofa meva.


Ombra de l’ombra,

no ressuscitarem

perquè ningú no arribarà

amb la llanterna de la veu

per a cridar-nos.


No em despulleu!


És tard però no pas a deshora,


Invocaré l’asfalt de l’ombra,

el càntir dels records te’l deixo perquè no tinguis set

On s’han cremat els dits que m’oferies?

Et deixo un cor trencat i una galàxia

per a singlar.

Sols per l’absència ens tornarem exactes

Tensa

damunt del teu record,

escolto la veu que no vindrà.

Recordes?

Volia girar el món

i fer un gran remolí de nosaltres mateixos.


Viuré com un mosaic de sorra

lluny del cel on m’he quedat a punt de caure

Soc cabdell de llana arnada, em vaig desfent amb els dits nafrats d’heura



Aprimaré l’horitzó

S’eclipsen dintre meu

tots els solsticis No puc desfer la nit


Aquest mirar que ens porta

a la frontera encesa de les llàgrimes.

Porto la rosa

dels vents desesperats a les sandàlies.

Vida, llençol cansat d’un vell fantasma


A la tarda

esperaré el matí.

El sol ferit es tanca sense sang

Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!


dilluns, 8 de març de 2021

Un projecte artístic d'Art Amill: Què ens mata?

Si mai passeu per Vinyols i els Arcs, a prop del gran aparcament que hi ha tocant a la carretera, hi ha uns baixos convertits en galeria d'art, la Fundació Art Amill. 

En aquest poble fa una colla d'anys un pintor de renom internacional, Carles Amill, hi va tenir el seu taller. Ara, el seu nom viu i reviu en aquesta bonica població del Baix Camp gràcies a la Fundació Amill que presideix una persona molt propera a la figura del pintor desaparegut. La Fundació, a més d'acollir l'obra del pintor, també és un centre de difusió de l'obra dels artistes propers i un centre de cultura dirigit per una persona dinàmica i oberta a qualsevol iniciativa com la d'oferir mensualment als visitants l'obra plàstica d'algun artista proper tot i acompanyant-la d'una col·laboració literària en un maridatge que dona consistència i profunditat a l'exposició. 

Sota l'epígraf genèric de Què ens mata?, la Fundació Art Amill obre les seves portes durant el mes de març a una exposició d'obra plàstica del pintor Xavier Pinyol https://www.xavipinyol.com/galeria/ .centrada en la soledat com a tema recurrent. El dia de la inauguració, la visita va anar acompanyada d'una producció literària que es podia seguir per tota la sala mitjançant un àudio i que transcric a continuació.

https://drive.google.com/file/d/1omNeYV8YDZ8uM97XikXK5U4WwOryLNJm/view


Què ens mata?

La pregunta oculta d’uns ulls i que no hi hagi resposta.

Braços, cames, el cos dintre del cos. Vincles la mirada en el gest oblic, papallones de foc ronden pel teu balcó.


Prenc el silenci blau de l’escala, la puresa de la línia que s’albira en el present, la figura que, cargol endins intenta calmar la fera. No la deixis escapar!

L’ala ferida de la teva llibertat, uns ulls que miren però no veuen i les ments sense escrúpols. Això mata.

La mà enreixada, la mà ennegrida i les puntes dels dits... Descarnades ungles. No ens vas voler delatar: fidelitat, fidelitat, fidelitat…

La cama que ja no hi és fa mal. L’amputació és un gest heroic. El dolor del record mata i es fa present. Malgrat tot, les dones són carn amb carn en aquesta hora d’absències.

A l’ombra de la teva nuesa, respires el doll inacabable del teu silenci.

Arrugues, cicatrius com rius per on s’escolen tardors i primaveres... el que mata són uns ulls orbs de ventures.

Carme Andrade 








  

diumenge, 7 de març de 2021

Què és escriure?

Les Biblioteques Municipals de Reus ens presenten 8 poetesses del Baix Camp. 

Què és escriure per tu poeta? o Què és per tu la poesia? Una pregunta que ens fem tot sovint la gent ferida de lletra. Aquí teniu una de les respostes.

https://youtu.be/NKEo3Lzf8Ek

dilluns, 1 de febrer de 2021

Els noms epicens, d'Amélie Nothomb

Una lectura ingràvida. Amb aquestes paraules tanco Els noms epicens de la sorprenent Nothomb. Un refresc espurnejant amb un punt àcid per calmar la set entre lectures massa ambicioses. Les qualitats literàries de la novel.lista són inversament proporcionals a les poques pàgines dels seus relats. La gràcia de la Nothomb és que en poc escriu molt i no és aquesta una gràcia menor.Tot o quasi tot rau en el ritme dels esdeveniments i en com els articula sense brusquedats, de tal manera que la història es planta en un no res al cap de deu anys sense que el lector s'adoni del salt en el temps.
 
 
Dit això semblaria que la intranscendència és la tònica del relat quan en realitat ens planteja el drama del desamor familiar, el de l'odi al pare o el del desig de venjança. Una història plena de turbulències sentimentals.  I no deixarem mai d'apreciar els seus diàlegs directes, vius i àgils, anant al gra sempre. En fi, cal tastar la Nothomb, el seu quefer agredolç amb un punt de desvergonyiment que fa de la seva literatura una festa per als sentits.

 

© Carme Andrade

 

dilluns, 25 de gener de 2021

Matar un rossinyol, de Harper Lee. Club de Lectura. Biblioteca Xavier Amorós

 "Senyor jutge, fa quinze anys que demano al comtat que netegin aquell catau de negres..."

Si de la pel.lícula Matar un rossinyol tenim el record llunyà d'un Gregory Peck i un judici amb blanc i negre, la novel.la llegida molts anys després  ens regala una història on a més del judici, es centra en uns nens, els autèntics protagonistes,  que creixen en una petita població de l'Amèrica profunda dels anys 30 del segle passat. 

En particular serà una nena la qui trencarà amb els estereotips que l'ambient social del comtat determina on el racisme i el classisme marquen les pautes de les regles comunitàries. Els dos germans, orfes de mare són educats pel pare en el valor del respecte a tothom, independentment de la classe social o del color de la pell. L' Atticus, el pare i l' advocat defensor del xicot negre acusat de violació, donarà als nens la gran lliçó de les seves vides al final de la novel.la, quan els permetrà que assisteixin al desenvolupament del judici. 

Matar un rossinyol és un relat en el qual durant la primera meitat no hi ha una trama argumental sòlida, encara que l'ambient social comenci a carregar-se lentament i poc a poc s'endevini la tragèdia que explotarà amb violència al final del relat. 

Considerada un clàssic de la literatura nord americana, Matar un rossinyol no deixa de ser un referent també per al segle XXI, ja que no ens distanciem gaire del racisme que ens mostra la novel·la. La referència de l'arribada de Hitler al poder exerceix de contrapunt quan la professora de l'escola primària fa la denúncia de les ràtzies contra els jueus a Alemanya sense adonar-se del racisme instal·lat en la seva comunitat i en el seu propi país on un jurat popular  ha condemnat de forma frívola un innocent pel sol fet de ser negre. La història reserva al lector alguna sorpresa a darrera hora que arrodonirà el relat de forma magistral.

Bona lectura! 

© Carme Andrade

    

dijous, 21 de gener de 2021

Los senderos del mar. Club de Lectura Biblioteca Xavier Amorós. Viatges


Maria Belmonte, autora de Los senderos del mar, basca de naixement, ens ofereix un relat rodó, pura literatura de viatges on el paisatge costaner d'Euzkadi pesa tant com la psicologia del viatger i els referents científics i literaris. Un espai geogràfic per camins de mar que comença a Hendaia i acaba a Deva.


Fotografia, Carme Andrade

Un paisatge arran de mar que tot i està impregnat de records d'infantesa  de l'autora se'ns presenta com uns espais descrits amb moltes referències geològiques i científiques. A mode d'exemple, a la platja de Jaizkibel ens transmet l'emoció dels exploradors en el descobriment de les paramondres, formacions pètries al voltant d'uns caus prehistòrics. La informació recollida per l'autora per donar-nos a conèixer un paisatge ferreny i assotat per les aigües braves del Cantàbric la combina amb reflexions humanístiques en un ensamblatge difícil d'aconseguir. En el seu passeig de mar desfilen Plató, Víctor Hugo, Aristòtil, Thoreau, Darwin, etc. afegint profunditat i pensament a les observacions de les roques, del mar i del cel. La dialèctica entre roques i aigua, els moviments i els fluxos i com el dinamisme és en realitat l'origen de tot el que veiem estàtic constitueixen una descoberta molt atractiva per als ulls viatgers. I d'aquí a parlar dels milions d'anys que ens precedeixen hi ha un pas. El temps és la imatge mòbil de l'eternitat, parafrasejant  Plató. Veiem com un llibre en aparença descriptiu d'uns paisatges concrets es converteix en objecte de pensament profund i global més enllà de les aparences físiques dels mateixos paisatges. 

Són interessants els pensaments que es deriven del fet de caminar en soledat. Un caminar conscient de tot allò que ens envolta, no menystenint-ne res perquè en realitat allò considerat més quotidià i vulgar és extraordinari. I amb aquesta visió local i universal alhora es fa seva una cita del poeta TS Eliot quan diu que No deixarem d'explorar però al capdavall arribarem al lloc d'on sortim i el coneixerem per primera vegada. 

Les qualitats i la qualitat de la narració en són tantes que ho deixarem aquí perquè les pugueu descobrir vosaltres mateixos, acostant-vos a una lectura que de ben segur no us decebrà. 

I acabem amb un mot que va aprendre l'autora en llengua inuit: Nuannaarpooq, que significa alegria d'estar viu. I afegim una altra alegria: la de poder gaudir de lectures com la que ens ofereix la Maria Belmonte, antropòloga i escriptora basca, actualment resident a Catalunya. 

©Carme Andrade