To the wonder

To the wonder, la darrera pel.lícula de Terence Malick

La imatge dels peus a la sorra humida, inquietants, que amenacen a enfonsar-se davant l'impetu de la marea , és el reflex plàstic de la fragilitat del goig.../...

(Enric Alberich a Culturals La Vanguàrdia. 8 de maig de 2013)

Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:

 

S'han fos dins la boira dels anys
aquelles hores mortes de la foscor.
Recordes?
Et feien caure a tothora
per les arenes molles
de la incertesa.

( Andrade, C. Els cercles obstinats, 2013. Ed. Meteora )

Deliciosa casualitat!

Vergonya

Shame

A la sortida de la projecció abundaven els comentaris abrandats en un sentit i en l'altre. Una pel.lícula que m'ha seduït pel contingut i per la forma. Pel contingut, el setmanari Newsweek parla d'un brillant drama psicosexual i efectivament és un drama protagonitzat per un magnífic Michael Fassbender i per una impagable i meravellosa Carey Mulligan.

Tornaria a veure la pel.lícula només per contemplar dues escenes que em semblen magnífiques: la interpretació personalíssima de la cançó  New York en boca de Carey Mulligan i pel diàleg entre els dos germans filmat des del darrere del sofà, de forma que el dramatisme de l'escena s'intensifica gràcies a l'absència dels rostres. I destacaria de forma molt especial els enquadraments d'uns espais geomètrics i freds, que accentuen el contrast amb l'alta temperatura interior dels dos protagonistes.

Una pel.lícula, com deia una amiga meva en sortir del cinema, una pel.lícula amb molta soledat. I jo afegiria i amb molta bellesa visual.

 

Deixeu-vos portar per la interpretació que fa Carey Mulligan de New York, New York

Elefante blanco

Elefante blanco, una història que  et commou, una història que et revolta, una història que no et deixa indiferent. Una obra mestra del cinema argentí, que podem paladejar en versió original. Un ´Darín, superb, magnífic, en el seu paper de capellà honest i compromès.  Uns actors secundaris també excel.lents i una fotografia bellíssima dintre d'un context brut i marginal com és el barri suburbial de Buenos Aires on es desenvolupa la pel.lícula.

A la viuda Kirchner  no li pujaran els colors de la cara ? A tot l'establishement argentí no els agafarà un mal de ventre? I al Vaticà?

Pel.lícula dura, valenta, formidable, senzillament im-pres-cin-di-ble per als qui, malgrat la duresa, la veritat ens és necessària per viure.

Trenta anys de Blade Runner

Per qui no conegui el clàssic de ciència ficció us el recomano.
Veureu com algunes de les prediccions de Ridley Scott s'han complert. D'altres anem pel camí que es compleixin.
La pastenaga o la poma ben guardades dintre d'una caixa forta, esperem no veure-ho mai...
Aquí va un enllaç del famós monòleg doblat per Constantino Romero:

('He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades mes enllà d'Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir.)

Margin call (El que estàs a punt de vendre no té cap valor: ho saps?)

Margin Call, pel.lícula de J.C.Chandor. Film actualíssim, on ens són explicades al detall les primeres vint-i-quatre hores del primer terratrèmol en el món de les finances de Lehman Brothers... us sona el nom? És a dir el relat de com van anar les coses en  l'origen de tot aquest malson que patim i patirem. Pel.lícula de diàleg dens però comprensible al comú dels mortals, tot i en bona part tractant-se de números i abstraccions.

Càmeres que s'acosten al costat ombrívol dels magnats i dels seus servidors. Relat que ajudarà a comprendre els entrellats de la pesant i deshumanitzadora maquinària capitalista i també de la matèria amb què estan fets els protagonistes que condueixen el destí i la vida de tants milions de persones. No és un relat més d'una crisi augurada per tants, és el retrat de la condició humana, que en un context polític ultraliberal deixa anar la fera de l'ambició i de l'individualisme més salvatge i més insolidari.

El hombre de al lado

El hombre de al lado, un film de Mariano Cohn i Gaston Duprat. Argentina 2009

De com l'acció d'un veí pot esdevenir una tortura que et corseca viu i que és capaç de capgirar tota la teva vida començant per les teves relacions personals i familiars. Pel·lícula filmada en primers  plans impecables on les mirades i els gestos parlen per ells mateixos.
La tensió dramàtica va en augment tot posant al descobert les tensions familiars i  internes del mateix individu, que per altra banda se'ns presenta com un personatge culte, un arquitecte que viu amb la seva família a l'únic edifici projectat per le Corbusier a la capital argentina. Aquest edifici serà profanat per l'acció del veí en qüestió, un home rude, d'una escala social i cultural molt allunyada de l'arquitecte però que de forma gradual va exercint un poder psicològic sobre ell a punt de destruir-lo... el final el deixo per vosaltres.

(Per cert un veí de set anys que practicava amb la trompa a les hores de la migdiada ha estat multat amb 700 euros no fa gaires dies a la ciutat de Tarragona )