Tres contes, Gustave FLaubert

 De vegades un llibre et troba a tu, com per casualitat. Això passa quan ets sents perduda sense lectura i els ulls van a parar a un prestatge d'una habitació oblidada quan resulta que hi anaves per un altre motiu. L'agafes, el fulleges i comences a llegir el darrer conte, t'asseus i ja no te'n recordes d'allò que anaves a fer. 

De vegades passa això i és que un Flaubert és un Flaubert, per molt curta que sigui la narració. Els tres contes, apareguts l'any 1837,  tenen en comú la perfecció de la seva prosa, - agraïments molt especials a Lluís Maria Todó per la seva excel·lent traducció- i el meravellós desplegament d'un arsenal amplíssim de lèxic específic.

Quant a la temàtica, el conte bíblic, Herodie,  i el Sant Julià l'Hospitalari,  tenen en comú protagonistes masculins d'alt rang, la religió i les creences com a rerefons ideològic. En canvi el primer conte titulat Un cor senzill excel·leix pel retrat que fa d'una serventa anònima, tota bondat, una ànima que es dona molt fàcilment cap als altres i que acaba estimant un lloro, com el darrer ésser que li queda  en aquesta vida després d'haver viscut pèrdues doloroses. Una dona molt sensible a la imatgeria religiosa però plena d'humanitat i d'amor i encerta manera d'ingenuïtat. Podríem resumir dient: de com la vida d'una minyona senzilla pot esdevenir un bell relat.

En particular, el relat basat en la llegenda medieval de la vida de Sant Julià m'ha captivat per l'extraordinària precisió en les descripcions de totes les aventures i desventures del protagonistes, algunes terrorífiques, màgiques i meravelloses, i per l'exuberant utilització de les paraules relacionades amb la natura, amb els animals, amb els estris de caça...

Els tres relats conformen una joia literària del pare del realisme o hauríem de dir del pare del naturalisme?

C.A.

Els estranys. Raül Garrigasait

 Som en terres de carlins, però abans de parlar de la trama de la novel.la, he de dir que la meva curiositat de llegir el llibre rau en l'autor, del qual les meves referències no eren de novel·lista, sinó de filòleg clàssic, traductor, editor i tertulià en institucions culturals.  

Del Museu Diocesà de Solsona

La seva faceta com a narrador excel·leix en aquesta curta novel.la que conté aquells ingredients que la fan ben construïda i en especial molt amena, ja que el plus d'humor està present en tots els seus capítols. Un humor que sovint voreja  l'exageració i la caricatura però que combina perfectament amb la tragèdia de les guerres ferotges entre carlins i isabelins que van assolar la nostra geografia. 

 L'autor, solsonenc, situa l'acció a la seva ciutat on esbudella un temps on sembla que la sang i fetge siguin l'atrezzo d'un escenari violent i alhora sorprenentment ingenu. A Solsona fa cap un personatge estranger per lluitar al costat de la tradició i l'ordre, però es troba perdut en haver extraviat la seva carta de recomanació. La seva mirada com estranger , - ell també és un estrany en una terra estranya-, serà de sorpresa i estupefacció per tot el que veu i li ocorre, en especial a la casa on s'hostatja. Aquest personatge, aïllat en un país amb una llengua desconeguda i amb uns costums exòtics, trobarà un punt de suport amb un metge, que com ell estima la música. Ambdós seran el contrapunt a un ambient radicalitzat ideològicament, ja que sent d'ideologia contraposada construiran una amistat per sobre dels posicionaments polítics. 

 La tècnica narrativa utilitzada desperta la curiositat del lector des de les primeres pàgines ja que es parteix d'una trobada actual de l'autor amb una colla d'amics en una casa rural amb nom de passat carlí. En aquesta trobada l'autor rebrà un encàrrec literari i aquest encàrrec el portarà a descobrir un personatge prussià, centre i motivació de la ficció novel·lesca que desenvoluparà, cosa que desbancarà l'objectiu del primer encàrrec. 

Una narració curta però densa, senzilla i complexa però molt amena i en molts moments tràgicament divertida. 

C.A.

Visc, i visc, i visc. Maggie O'Farrell

 No és la primera, ni la segona narració de l'autora que hauré llegit en poc temps. El seu estil enganxa el lector per molts motius, però allò que fa singular la lectura que comento, entre altres consideracions, és el tema triat. A través de les seves pàgines intuirem la vida intensa de l'autora, ja que parlem d'una mena d'autobiografia, encara que retallada en allò que li interessa narrar-nos. 

La tria de la O`Farrell és el dolor que l'ha acompanyat en molts episodis de la seva vida. El dolor, consubstancial al viure, és el resultant de la violència amb què es sotmet el nostre cos a causa de les malalties, els accidents, però també el dolor psíquic que pot derivar-se de la por a la violació, a la mort dels teus fills o a altres causes sempre properes. Una narrativa plena de successos ocorreguts al llarg d'una vida inquieta i intensa, explicats amb detall d'orfebre però exempta del possible morbo que anul·laria el desig de vida i d'energia que amaren totes les anècdotes. 

Descobrim un gran personatge en la mateixa autora. Un personatge potent, capaç de superar amb valentia totes les dificultats que se li presenten, que no són poques i no poca cosa. La magnitud de la tragèdia en molts casos és gran, però la magnitud de l'energia i de l'optimisme amb què les afronta també. Una mare coratge per als seus fills però també per ella mateixa i algunes preguntes m'assalten mentre llegeixo:  Com és possible que tants episodis, alguns horribles, puguin ocórrer en tants pocs anys? Com és possible mantenir l'energia creativa que destil·len les seves novel·les entremig de tantes responsabilitats maternes, tants sotracs i tants perills? Doncs estem davant d'una vida peculiar, extraordinària, transportada al terreny literari amb mà precisa, sàvia i poètica, que no és poca cosa.

I continuarem amb la irlandesa Maggie O'Farrell en el següent post.  

C.A.

Maripasoula, Blanca Llum Vidal

Fa uns dies una amiga em va comentar que havia viscut una temporada a la Guaiana francesa. Aquest comentari em va obligar a buscar aquest territori en un mapa d'Amèrica (això sí, sabia que era Amèrica). Un territori que sembla lluny de tot el que coneixem i no tant per la llunyania geogràfica sinó per la distància cultural, pel desconeixement i per l'exotisme de la mateixa paraula Guaiana de ressonàncies selvàtiques i d'imatges d'homes despullats avançant per les espessors vegetals amb un matxet a la mà. 

Al cap d'uns dies, vet aquí que l'amiga m'envia informació d'un viatge a la Guaiana francesa que es fa cada any promogut per un científic català que treballa al Port Espacial Europeu de Kourou per si m'interessava apuntar-m'hi. Un viatge promogut i acompanyat pel científic en qüestió i que es plantejava com un viatge d'iniciació i de descoberta d'una cultura mestissa i singular. 

I seguint la roda de les casualitats m'arriba a les mans un relat que em convida a passejar-me per aquesta petita regió "francesa" d'ultramar de la mà o més ben dit de la veu de la poeta Blanca Llum Vidal.  I no és un relat de viatges usual. Per poc que coneguem l'estil de l'autora haurem intuït abans d'obrir el llibre que serà un aventura literària més que una aventura viatgera i així ha estat. Amb la gràcia literària, la desimboltura i l'agudesa que caracteritza l'estil blancallumvidal ens endinsem amb ella i el seu amic pels paisatges selvàtics i per l'intricat laberint de cultures i ètnies, criolls de Guaiana, criolls d'altres colònies franceses, haitians, negres marrons, amerindis, brasilers, surinamesos i altres. I els europeus molts d'ells relacionats amb l'Agència Espacial, la colònia dels rics...

El viatge de l'autora i el seu amic es vertebra mitjançant les coneixences que van trenant des de l'arribada al país on una primera adreça els facilitarà una segona i una altra i una altra fins formar la xarxa de coneixences humanes que donaran sentit al viatge que farcit d'anècdotes extretes de les vides quotidianes de les persones amb qui es relacionen ens aportaran una fotografia de l'estil de vida i del pensament de molts europeus, francesos i també catalans(1), que hi han trobat una manera de viure directa, bàsica i molt allunyada de les nostres preocupacions ciutadanes. 

La mirada poètica i transgressora de l'autora es filtra per algunes escletxes de la narració i ens brinda alguns dels fragments més interessants. A les notes recollides i que seran la base del relat s'hi afegeixen referències literàries i poemes escrits in situ que conferiran aquest plus literari que fan del llibre alguna cosa més que un llibre de viatges. 

El títol, Maripasoula, de ressonàncies exòtiques, et fa pensar en un tipus de papallona o en un mot creat artificiosament, - gens estrany tractant-se de poetes... La sorpresa és que és un topònim, un lloc real de la Guaiana més meridional tocant a Surinam. Un nom i un destí que estarà sempre present en l'imaginari dels viatgers, un lloc on arribar però on els nostres viatgers no hi hauran posat els peus. Una metàfora del desig potser.

(1) Aquest programa de TV3 relata l'experiència del Carles que encara hi viu i que ocupa unes quantes pàgines de Maripasoula.

3Cathttps://www.3cat.cat/3cat/amazonia-la-solitud-de-la-selva/video/1460709/?ext=SM_WP_F4_CE24_

C.A.

 

 

Therèse Raquin, d'Emile Zola

Aquesta lectura ha estat motivada per l'adaptació teatral centrada en el personatge femení de la Thérèse Raquin que fa unes setmanes va programar el teatre Fortuny de Reus. 

El monòleg intens i torturat que va interpretar l'actriu va ser l'esperó que em va provocar la lectura de l'original a la recerca de tot allò que s'intuïa en la representació. A la recerca del detall, del context, de l'ambient i de la resta de personatges, importantíssims també per comprendre la tragèdia dels protagonistes.

 Una narració que desplega de forma exuberant la capacitat d'anàlisi psicològica d'aquest monstre del naturalisme que fou Emile Zola. El comportament humà en situacions límit analitzat amb una lupa de molts augments, amb una precisió quirúrgica que posa al descobert nervis, tendons, fàscies, capil·lars i vísceres i tots els elements que constitueixen la matèria descarnada de la psique.

El pas de les passions i el crim al sentiment de culpa i al remordiment.  En aquest trànsit es desenvolupa la tragèdia on es posa al descobert tot allò que és capaç l'ànima humana en unes circumstàncies determinades. Tots els estats d'ànim possibles en aquest interval infernal són analitzats sota un potentíssim focus de llum neutra. No h
i ha rerefons moral ni moralista. El realisme puja de nivell i s'enlaira cap a la dissecció mil·limètrica i freda dels racons més foscos i llòbrecs del comportament humà. L'autor en defensa pròpia davant dels atacs dels seus coetanis va declarar: "No he fet res més que arrencar la bèstia interior d'uns personatges i deixar que actuïn en conseqüència..."

Una narració escrita l'any 1867 però que manté la seva vigència de clàssic i modern l'any 2025. 

C.A.

Un futur radiant, de Pierre Lemaitre. Traducció de Núria Busquet Molist

 L'autor, Pierre Lemaitre,  ens té acostumats a històries personals i familiars en un context europeu determinat. La seva obra constitueix un projecte narratiu de tota una època, ens aproxima als grans relats com ho han fet alguns dels escriptors precedents: A la manera dels Episodis Nacionals del seu admirat Galdós (A. Seoane, El Mundo).

Històries dintre d'un marc històric on els conflictes, siguin guerres calentes o guerres fredes, com és el cas d'Un futur radiant, marcaran la vida i el destí de les persones. La seva mirada sovint àcida i fins i tot humorística ens arriba gràcies a una trama molt ben planificada i a l'eco de les millors novel·les policíaques que unit a una acció trepidant i a alguns girs inesperats enganxen el lector que acaba rendit als peus dels personatges, en especial als dels més vulnerables. 

La història que ens ocupa és la darrera d'una trilogia que narra les vicissituds de la família Pelletier al llarg del segle XX.  Aquí el panorama que se'ns ofereix és el del color de la guerra freda, de les amenaces nuclears, de l'ambient d'hostilitat entre els dos mons sorgits de la segona guerra mundial i la conseqüent lluita d'espies i contra espies. França, Beirut i Praga seran els espais on es desenvoluparà l'acció. I una família que maldarà per continuar mantenint els llaços afectius de tots els seus membres malgrat les diferències  vitals, emocionals i morals. 

C.A.

La dona treballadora

 https://reusdigital.cat/noticies/cultura/assalt-al-cel

Cartes d'amor. Virginia Woolf i Vita Saksville-West

 

La lectura de Cartes d’amor. Virginia Woolf i Vita Saksville-West¹ com totes les cartes entre amants tenen un punt de curiositat i no només literari. En aquest cas l’exposició de sentiments entre les dues escriptores és força descarnada i en alguns moments fins i tot abrupta, altrament però, és una oportunitat per conèixer no només les interioritats sentimentals i psicològiques d’ambdues escriptores sinó el context social i literari del mític grup de Bloomsbury. Així el context literari i social d’aquest grup se’ns presenta força desinhibit, liberal i obert a l’experiència amorosa lliure, cosa sorprenent, tenint en compte que estem en una societat anglesa marcada pel puritanisme. 

El lector se sent atrapat per un llenguatge directe, amb bon sentit de l’humor, però a voltes un punt agressiu i punyent, encara que de vegades ambigu per a qui no conegui totes les dades del context. Un llenguatge ple de complicitats que li confereix un caire intimista, propi d’una relació profunda i apassionada. El compromís i la fidelitat amistosa d’ambdues estarà per sobre de qualsevol veleïtat o possible engany amorós. Amb elles transitem per una Anglaterra benestant i aristocràtica, en especial la de Vita, on els viatges que ara en diríem d’aventura, tenien el tint colonialista d’un Imperi on hi tenia escampats càrrecs administratius i polítics a mig món, cosa que feia possible a la classe benestant viatjar cap a terres llunyanes. El desgavell personal i social que provocaran els timbals de guerra marcarà les vides d’ambdues i la dura realitat fondrà la bombolla on estaven instal.lades.

La fi de la Virginia s’acosta. El 28 de març de 1941 una nota adreçada al seu marit, Leonard, apareixerà al seu escriptori. Llavors va caminar mitja milla fins al riu Ouse, es va omplir les butxaques de pedres i va entrar a l’aigua.

Carme Andrade

1Traducció de Mireia Vidal-Conte. Edicions de la Ela geminada.Girona,2025

El retrat de matrimoni, de Maggie O’ Farrell

 Amb l'estupenda traducció de Marc Rubió Rodon gaudim de la prosa magnífica de l'autora, la irlandesa Maggie O'Farrell. Poètica, plena de detalls, holística, on els personatges fan, pensen i senten i al mateix temps el lector també s'assabenta del que passa a llur voltant. Els núvols, la piuladissa dels ocells, els arbres de fora, la discussió dels guàrdies del castell, els objectes que hi ha a la sala, els quadres, tot plegat ens ajuda a fer-nos una representació plàstica de l'ambient, sovint llòbrec i trist, de les fortaleses i dels castells de l'Europa del segle XVI, espais presó construïts per preservar el poder i restringir llibertats, en especial de la classe servei i de les dones, siguin o no senyores.  

La joveníssima duquessa empresonada entre baranes d'or és l'heroïna valenta però sensible que es fa estimar de seguida pel lector i per a la qual no li desitgem el final que tard o d'hora serà inevitable. La llibertat de la humanitat, la llibertat de les dones, també de la dona aristòcrata, els feminicidis en les classes elevades, l’opressió patriarcal consentida per tota la família, siguin dones, siguin homes i un relat subtil, com una randa però també un relat colpidor com una teranyina filada al voltant de la protagonista que acabarà sent una víctima més de les atrocitats dels poderosos de l'Europa del segle XVI. 

La llum del relat la projecta la protagonista, una resplendor enmig de tanta foscor, de tants silencis i de tanta repressió i una prosa que ens acosta amb molta precisió als intramurs de les parets dels castells. I tal com vèiem en Hamnet, l'excel·lent novel.la de la mateixa autora, també aquí les forces primitives de la naturalesa tenen un lloc privilegiat, ja que actuen com a dipositàries de la força necessària, de l'esperit de lluita i de transgressió que marcarà la vida de la jove protagonista. Soledat, escarni, incomprensió, desamor i finalment la mort, serà el preu que haurà de pagar una dona de l'època pel seu atreviment a desafiar el poder patriarcal de tota una societat. Una dona que farà de la seva força interior la seva supervivència. Lectura molt recomanable.

 © Carme Andrade

Casasses i la seva Notícia de la poesia catalana

 

Enric Casasses a Notícia de la poesia catalana aborda part de la història de la poesia catalana des de Llull fins a Maragall i ho fa amb el seu segell indiscutible de frescor i saviesa acumulada. Sempre és una sorpresa tot el que escriu, en aquest cas fer un repàs de les poètiques diverses que aborda, podria ser una tasca feixuga per al lector, si més no severa i lletraferida, en canvi la seva lectura es transforma en un plaer intel.lectual i sensual, perquè en Casasses sap planejar amb les paraules i sap enlairar-se tot i aterrant a la realitat. No és tant el que diu, que també, ja que en fa una lectura molt personal i interessant, sinó en com ho diu. I destaco un aspecte al qual no acabem d’acostumar-nos-hi. La seva fe apassionada amb la qualitat i grandesa d’alguns dels nostres entre els quals brillen amb llum pròpia els dos astres, per cert clergues, Llull i Verdaguer , i com no el valencià Ausiàs March. Deliciosos són el paratges quan parla del de Folgueroles.

Casasses, un verdaguerià de dalt a baix i un lul.lià també de dalt a baix. I un desmuntador de decadències pessimistes de l’etapa coneguda com de la Decadència. En fi, que la seva lectura ha esdevingut un nou gaudi i com a lectora pura i rasa dic que Casasses també és un dels grans del segle XXI. 

Tots ocells, Wajdi Mouawad

 Edicions del Periscopi ha publicat el text teatral Tots ocells que es representa en l'actualitat amb gran èxit arreu del país.  Mouawad és gran, les seves obres porten moltes impromptes, qualitat, humanitat, tendresa i així aniríem omplint de lloances la literatura del libanès establert al Canadà. Litoral/ Incendis/ Boscos/ Cel... i la magnífica novel.la Ànima, alguns d'aquests títols estan comentats en aquest bloc de lectora. 

Una vegada més W.Mouawad ens posa contra les cordes i davant del mirall. La veritat sempre és massa crua per enfrontar-nos-hi. La veritat i la mentida on ens instal·lem per justificar el  caïnisme i la tendència obsessiva per la destrucció de l'oponent o de l'adversari. 

A Tots ocells, la veritat de la identitat es desvelarà no sense aversió, no sense estupor, no sense negació. No interessa la veritat, no volem saber. El drama dels nostres dies, de les confrontacions entre veïns, del desig de poder, del fort contra el feble...Els drames del món des que el món és món, però tractats des de tots els angles i aquesta és una de les grandeses del plantejament literari de l'autor. Tots ocells està dividit en quatre actes: Ocell de bellesa, Ocell de l'atzar, Ocell de desgràcia i Ocell amfibi, aquest darrer recull la faula que sintetitza la posició superadora, la dialèctica final, l'esperança necessària.

Carme Andrade

El senyal de la pèrdua. M.M. Marçal

 És curiós llegir que de la poeta M.M. Marçal (Ivars d'Urgell 1952- 1998) alguns dels seus coetanis en parlaven com de la poeta que feia poesia fresca. Ella, de bon caràcter com devia ser, no es va molestar com s'hauria molestat algú amb més orgull i amor propi, encara que ho comenti irònicament amb el seu amic Jean Paul Goujon en una de les cartes publicades al llibre que comento.

Un llibre ple de substància, trista si voleu,  però substància literària i substància pastada amb els ingredients de la vida mateixa. Què és la mort sinó el revers de la vida? 

Una primera part, un dietari vital i literari que recull el seu pensament poètic i alhora el procés seguit en la seva malaltia, que al final va ser irreversible. Els moments d'angoixa, de por. Com eliminar aquesta por que se'ns menja la capacitat de viure plenament el miracle- per exemple el miracle d'estar viva, aquí, ens diu ...però també els moments de plaer amb les seves amigues i amb la seva parella, moments d'il·lusió per la casa nova, que no arribaria a gaudir plenament i il·lusió per la vida mateixa. 

Estany d'Ivars. (Fotografia Carme Andrade)

Un dietari personal i unes cartes on se'ns revela una M. Mercè Marçal propera i una poeta amb un bagatge intel·lectual admirable. El senyal de la pèrdua conté imatges de la seva cal·ligrafia, cosa que li confereix un valor de proximitat amb el lector. Els poemes inèdits escrits a mà, tatxats i corregits 

t'acosten a la persona de la poeta de forma molt més personal que la transcripció feta amb ordinador. Una petita joia literària i personal, trobada a l'atzar als prestatges de la Biblioteca Municipal Xavier Amorós de Reus.

Carme Andrade

Plou a la trencada llera de l'ara, Magda Barceló Fort

(Aquesta entrada és un resum de la presentació/ conversa amb l’autora, Magda Barceló Fort, que va tenir lloc a la sala Ramon Amigó del Centre de Lectura de Reus el 29/01/25 amb la intervenció dels rapsodes del col.lectiu del Safareig Poètic)

En el títol apareixen quatre constants presents en el poemari:  La pluja. L’aigua, símbols eterns de la mort, de la vida, del temps i també de l’amor. El trencament com a esdeveniment vital, encara que dolorós ens és necessari per créixer. La llera, el lloc profund del jo, poètic o filosòfic però també el lloc refugi.

El sentit del jo es dissol per fondre’s amb l’entorn amarat de presència

I el moment present, l’afirmació i la connexió amb l’ara.

El poemari està dividit en tres apartats: Ritus liminaris, El cos del nosaltres i Refugi Natura. Amb paraules de la pròpia autora són tres moviments d’una simfonia personal i comuna: l’Individu, el jo amb totes les fluctuacions...el nosaltres i la connexió amb la natura.
Imaginem-nos un retaule gòtic, amb tres taules:

A la primera taula representaríem el nostre món interior, dinàmic, conscient de la seva fluctuació, dels canvis que et regala el pas del temps, del creixement intern cap a la maduresa i la serenor.

El moviment, mentre hi sigui no hem de témer res. ( aquí Murakami )

En aquesta primera taula hi dibuixaríem aigua que flueix, salta, que belluga joganera, fonts, rierols, llacs, aigües subterrànies i també l’aigua del mar que ens acull sense demanar-nos res a canvi. Un cant a la confiança de l’ara que ens acull. I l’alegria del nou present:

Brolla incansable, / cada mil.lèsima de segon / neix el present refulgent i sencer / talment un nou nat 

i més endavant...

... / no et cal fer res, / sols romandre en el gest / mentre el cos estima.

L’estimació, l’amor... L’amor a la vida mateixa, a aquest moviment que no cessa dintre teu i que t’ofereix unes noves ulleres cada vegada. En aquesta visió dinàmica, res no és igual. Podràs conèixer un lloc, un espai, un paisatge, però sempre el veuràs diferent cada vegada que el visitis perquè no sols ha canviat el paisatge extern sinó el teu paisatge intern, la teva mirada, nova, rejovenida.

La segona taula d’aquest tríptic poètic i vital ve encapçalada per uns versos que per ells sols són una declaració de principis. L’autora Mary Oliver, estadounidenca, (morta a l’edat de vuitanta-dos anys l’any 2019) ens diu:

No has de ser bona persona, no has de caminar agenollat dues-centes milles pel desert, només has de deixar fluir la suavitat animal del teu cos... (del poema Wild Geese).

En aquesta segona taula, hi haurien els altres amb el jo, totes les persones que interaccionen en el nostre camí en un reconeixement mutu, les retrobades, i també els records, tant dels que no hi són com els que ocupen un present:

Entre tu i jo ha nascut una mata borda...

més endavant:

D’aquesta força en direm nosaltres.

És el reconeixement de l’alteritat. En aquesta fosa amb l’altre hi ha un nou motiu poètic, una descoberta contínua de l’oferiment i un agraïment. Perquè tots estem interconnectats, la separació entre el jo i els altres és fictícia i d’aquí ve el títol d’aquesta segona part El cos del nosaltres. No sóc jo,- unitat aïllada- , formem part d’un tot. Veiem com al llarg dels poemes aquest pensament d’unió entre totes les criatures i els elements de la natura va agafant cos i configurant el rerefons de pensament.

La mirada dels altres cap a tu ja no és la que era fa uns anys, el pas cap a la maduresa, la frontera, la transició cap a la invisibilitat també serveix de motivació poètica. El triomf de l’essència lluny de les aparences. Testimoni poetitzat de la pròpia transformació. I en aquesta segona part, una picada d’ulls a la dona bruixa que totes portem dins.

Carme Andrade (tècnica mixta)

Uns poemes que traspuen sensualitat amb recursos interessants: i només d’evocar-lo, el gust de la seva veu / explosivament / t’encén

o

l’ànima cavalcà la seva pell

 El tríptic es tanca amb Refugi natura i en la petita introducció l'autora ens parla de la dissolució amb la natura on les elucubracions i els conflictes tendeixen al zero.
El poder guaridor de la natura un cop més. Encapçalen els poemes dues cites, una del poeta japonès Jatsuo Basho, del segle XVII poeta conegut pels seus haikús. 

En efecte, els poemes d’aquest apartat no són haikús en un sentit estricte però ho podrien ser per l’aproximació a l’essència del haikú. Brevetat, moment contemplatiu, pensament profund sota l’aparença de petitesa.

Si volguéssim representar aquesta tercera taula del tríptic ho podríem fer plasmant tots aquells elements que utilitza l’autora per expressar aquest estat contemplatiu de l’ànima. En primer lloc, l’aigua,(ocupa tema en 6 dels 11 poemes d’aquest apartat). Una aigua amorosa, una aigua plàcida, un mar en calma o una pluja que eixamplés el delta, on tot allò que pertorba s’ha dissolt com ho fa el fang en sedimentació. Inacció, una invitació a la calma i també a la unió amb la terra i amb el cosmos. I també totes les criatures relacionades, en una imatge cosmogònica a la manera dels tankes tibetans.

Per uns instants, / girant suaument, només ens bressa el planeta.

Altres petits poemes, subtils i delicats: papallones, tulipes i ocells tanquen el poemari.

No esperis aplaudiments és un dels 59 aforismes lojong de la cultura tibetana i que encapçala el darrer poema deixant constància d’una aposta filosòfica que ajuda l’ésser humà al deslliurament dels propis esclavatges.

( Fins aquí el resum de la meva presentació que com altres vegades he comentat, no vol ser res més que un posar ordre a les sensacions, percepcions i pensaments que em suggereix com a lectora l’obra literària en qüestió, per la qual cosa, la subjectivitat i la imperfecció estan garantides )

Carme Andrade

Les set caixes, Dory Sontheimer

La descoberta per part de l'autora de set caixes en un armari de casa dels seus pares és el punt d'arrencada d'aquest treball valuosíssim en el qual l'autora es va embarcar i que a partir d'aleshores la restitució de la memòria del poble jueu ha estat el leiv motiv de la seva vida. 

Una documentació exhaustiva dels anys de persecució dels jueus abans i durant la segona guerra mundial, concretada en els testimonis familiars, cartes, passaports, visats, fotografies i altres documents. El relat d'una família alemanya d'origen jueu extrapolable a moltes altres que van patir exili, persecució, repressió i assassinat.

 Els pares de l'autora, alemanys residents a Barcelona ja d'abans de la guerra,  van ordenar, classificar i arxivar amb tota cautela, dedicació i precisió un llegat familiar gràcies a l'estreta  relació que van poder establir amb familiars que els informaven de la situació,  alguns dels quals eren a l'exili, encara que d'altres com els avis de l'autora no van tenir tanta sort ja que van morir assassinats al camp d'Auschvitz. 

 Els pares de la Dory Sontheimer van haver de portar en secret els seus orígens en una Catalunya controlada per l'Espanya franquista tan amiga del  nazisme genocida. 

El 27 de gener es celebra el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Recordem-ho i treballem perquè la història de les atrocitats no es repeteixi mai més. 

© Carme Andrade

A l'est de les muntanyes, David Guterson

 A l'est de les muntanyes és una novel.la magnífica que desprèn olor de camps fruiters, de pomes, de rius i d'aire pur, on el protagonista, en Ben, un metge cirurgià jubilat i malalt d'un càncer terminal, a la manera d'un Odisseu modern, inicia un viatge per les seves terres amb un objectiu clar que no desvetllarem per no frustrar els possibles lectors. 

Pel camí d'aquest viatge, noves coneixences, noves vivències el portaran a viure intensament un temps que esdevindrà preciós per abordar tots aquells interrogants que ens persegueixen al llarg de la vida adulta. Un viatge d'autoconeixement d'un personatge amb una vida passada intensa que va sobreviure a la segona guerra i que la mort de la seva dona l'ha deixat en un estat d'abandonament físic i moral que sembla irrecuperable. El viatge emprès per les terres conegudes del seu comtat posarà al descobert allò que el caracteritza, la compassió i la generositat. Un personatge que et reconcilia amb la humanitat. 

Una història intensa en una Amèrica rural, on els paisatges estan descrits de forma minuciosa, com si tinguéssim davant nostre un mapa detallat amb tots els elements geogràfics i on la documentació acurada està en la base de tota la narració. Extraordinaris són els episodis en què es narren operacions quirúrgiques sota les carpes dels hospitals de campanya i meravellosa la descripció d'un part cap al final de la novel.la.  

Un llibre triat a l'atzar, sense saber-ne res, que m'ha sorprès i amb el qual he pogut gaudir durant unes quantes hores d'aquest hivern ventós. 

© Carme Andrade

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Amb traducció de Marc Rubió, Hamnet és molt més que la història d'unes famílies a l'Anglaterra del segle XVI. Hamnet és una història d'ambient rural impregnada d'un estil peculiar i ple de contrastos. La vida ruda i difícil d'una època marcada per la rigidesa de costums però recreada amb una mena de realisme poètic que fa de la lectura un autèntic plaer. Un món a voltes inquietant, sòrdid, on els infants creixen sota la tutel.la de les dones i la mirada ferotge del vell de la casa i on les complicitats entre germans funcionaran com a refugi d'amor i d'afectes. 

La història de dues famílies s'entrecreuen i ens ofereixen un retaule, una mena de costumari d'una època marcada per les malalties que envaïen les ciutats i que deixaven un rastre terrorífic de morts per alà on passaven. I entremig de tanta sordidesa destaca una figura femenina per la seva singularitat, l'Agnès, una mena d'ésser primitiu i savi, una dona sorgida del bosc, més ben dit, una dona de bosc, hereva dels coneixements ancestrals que comparteix de forma generosa amb la gent. 

Hamnet o Hamlet, el fill de l'Agnès i d'en William,  donarà nom al protagonista de l'obra de teatre escrita pel seu pare, el qual té un paper secundari en la narració, encara que la seva figura serà l'ombra permanent, a la llunyania, però sempre present. Una mena d'absent present. No esperem una biografia ni res semblant, encara que el treball de documentació doni com a resultat una magnífica exposició de fets i ambients i el treball creatiu de l'autora completi i arrodoneixi una narració molt recomanable, tal com me la van recomanar a mi. Un èxit entre els lectors que han tingut l'oportunitat de gaudir-ne.

  © Carme Andrade

Desertar, de Mathias Enard

 De Mathias Enard  vegeu el post dedicat a Brúixola:

 https://www.blogger.com/blog/post/edit/298024366748921557/129114184090055903

" No hi ha voluntat d'acabar amb les guerres, perquè s'acabaria el capitalisme"

 Mathias Enard 

Desertar (Empúries 2024), amb traducció de Martín Lloret és una novel.la difícil de classificar per la seva complexitat, per les veus diverses, pels canvis de perspectiva segons la persona utilitzada i per la conjunció de dues històries ben diferenciades en el temps i en la intenció, encara que a totes dues hi circula per de sota el drama bèl·lic, anorreador de pobles.   

Dues històries, una de salvatge, d'una cruesa ferotge en un context de guerra transportable a qualsevol guerra des que el món és món i una altra de molt més concreta i menys poètica. La història d'una parella d'intel·lectuals que van viure persecució durant la segona guerra mundial, fins i tot la deportació. La història dels protagonistes serà relatada per la filla durant una estada dalt d'un vaixell en un acte de record i d'homenatge al seu pare, un insigne matemàtic que va viure perseguit per ser jueu i per voler ser home lliure durant el règim estalinista. Amb la seva dona comparteix protagonisme, de la qual mai no sabrem si va actuar de doble espia, perquè també tracta d'això aquesta història, de la veritat i de la mentida que ho impregna tot.   

El títol de Desertar respon a la primera de la narració esmentada, la del soldat que deserta del bàndol vencedor i de la dona que fuig de la lapidació i de l'escarni a què han estat sotmeses les dones, se suposa dones col·laboracionistes en un conflicte bèl·lic que podria ser qualsevol dels recents de l'Europa central. Així com la història del matemàtic té un rerefons realista, aquesta està envoltada d'una aura poètica i alhora apocalíptica que la fa intemporal i tossudament devastadora com la mateixa guerra. I dintre de la salvatjada de la  guerra, l'autor pren partit de forma decidida per allò que ara en diríem biaix de gènere però que jo prefereixo dir-ne mirada objectiva cap al doble patiment de les dones en una situació bèl·lica. 

La dona amb el cap rapat com a acte de venjança de part dels vencedors i el saber-se carn de botí dels mascles, serà la figura que destacaria per sobre de les altres. "...espera el moment de la seva violació, espera aterrida el moment, s'ha mort de por quan l'home ha obert la porta del casinyot..." Una poètica impregnada de barbàrie i d'impietat i una narració sincopada, amb una sintaxi a salts que constituirà una forma d'abordar la deshumanització amb la que viuen els dos protagonistes. Segons el meu punt de vista, aquesta història per ella mateixa ja ens aporta prou contingut i prou sentit com perquè camini sola sense la juxtaposició de l'altra. 

© Carme Andrade