De vegades un llibre et troba a tu, com per casualitat. Això passa quan ets sents perduda sense lectura i els ulls van a parar a un prestatge d'una habitació oblidada quan resulta que hi anaves per un altre motiu. L'agafes, el fulleges i comences a llegir el darrer conte, t'asseus i ja no te'n recordes d'allò que anaves a fer.
De vegades passa això i és que un Flaubert és un Flaubert, per molt curta que sigui la narració. Els tres contes, apareguts l'any 1837, tenen en comú la perfecció de la seva prosa, - agraïments molt especials a Lluís Maria Todó per la seva excel·lent traducció- i el meravellós desplegament d'un arsenal amplíssim de lèxic específic.
Quant a la temàtica, el conte bíblic, Herodie, i el Sant Julià l'Hospitalari, tenen en comú protagonistes masculins d'alt rang, la religió i les creences com a rerefons ideològic. En canvi el primer conte titulat Un cor senzill excel·leix pel retrat que fa d'una serventa anònima, tota bondat, una ànima que es dona molt fàcilment cap als altres i que acaba estimant un lloro, com el darrer ésser que li queda en aquesta vida després d'haver viscut pèrdues doloroses. Una dona molt sensible a la imatgeria religiosa però plena d'humanitat i d'amor i encerta manera d'ingenuïtat. Podríem resumir dient: de com la vida d'una minyona senzilla pot esdevenir un bell relat.
En particular, el relat basat en la llegenda medieval de la vida de Sant Julià m'ha captivat per l'extraordinària precisió en les descripcions de totes les aventures i desventures del protagonistes, algunes terrorífiques, màgiques i meravelloses, i per l'exuberant utilització de les paraules relacionades amb la natura, amb els animals, amb els estris de caça...
Els tres relats conformen una joia literària del pare del realisme o hauríem de dir del pare del naturalisme?
C.A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada