El senyal de la pèrdua. M.M. Marçal

 És curiós llegir que de la poeta M.M. Marçal (Ivars d'Urgell 1952- 1998) alguns dels seus coetanis en parlaven com de la poeta que feia poesia fresca. Ella, de bon caràcter com devia ser, no es va molestar com s'hauria molestat algú amb més orgull i amor propi, encara que ho comenti irònicament amb el seu amic Jean Paul Goujon en una de les cartes publicades al llibre que comento.

Un llibre ple de substància, trista si voleu,  però substància literària i substància pastada amb els ingredients de la vida mateixa. Què és la mort sinó el revers de la vida? 

Una primera part, un dietari vital i literari que recull el seu pensament poètic i alhora el procés seguit en la seva malaltia, que al final va ser irreversible. Els moments d'angoixa, de por. Com eliminar aquesta por que se'ns menja la capacitat de viure plenament el miracle- per exemple el miracle d'estar viva, aquí, ens diu ...però també els moments de plaer amb les seves amigues i amb la seva parella, moments d'il·lusió per la casa nova, que no arribaria a gaudir plenament i il·lusió per la vida mateixa. 

Estany d'Ivars. (Fotografia Carme Andrade)

Un dietari personal i unes cartes on se'ns revela una M. Mercè Marçal propera i una poeta amb un bagatge intel·lectual admirable. El senyal de la pèrdua conté imatges de la seva cal·ligrafia, cosa que li confereix un valor de proximitat amb el lector. Els poemes inèdits escrits a mà, tatxats i corregits 

t'acosten a la persona de la poeta de forma molt més personal que la transcripció feta amb ordinador. Una petita joia literària i personal, trobada a l'atzar als prestatges de la Biblioteca Municipal Xavier Amorós de Reus.

Carme Andrade