La pell trencada, Conxita Jiménez

La pell trencada de la poeta Conxita Jiménez es pot llegir com un relat vital d’algú que reestructura la seva vida passada en els moments del trànsit cap a la mort, i aquesta seria una de les claus per comprendre racionalment el que ocorre a les pàgines de La pell trencada. Però el que allí es cou és molt més que un argument escrit en decasíl·labs adoptant aquesta estrofa clàssica,- potser per donar valor universal a allò que en realitat ocorre realment-. 

Del que es tracta és de llegir amb els ulls de l'emoció les paraules i les múltiples imatges que conté el treball poètic de la poeta per expressar pulsions, sentiments i percepcions. Ens podem preguntar si amb això ja n'hi hauria prou per commoure el lector més o menys avesat a llegir poesia. La resposta pot ser molt diversa, ja que el grau de satisfacció de l'acte de llegir poesia dependrà de moltes variables. 

Com a lectora que sovint llegeix poesia i sense cap més atribut, la lectura de La pell trencada em va produir la sorpresa del fet que la temàtica, la forma i el contingut s'escapaven dels poemaris a què ens té acostumats la poeta. Després, intentant fer una anàlisi de tot allò que subjau sota les paraules, em va seduir la multiplicitat d'imatges utilitzades per apuntar uns estats anímics que ens arriben amb la intensitat d'una bufetada i que ens desperten de la letàrgia a què ens tenen acostumats els missatges fàcils d'altres literatures. 

I em sento transparent com una cala humida  d'aigua fràgil...

o 

Era un matí d'inflorescències denses

o 

El món era molt blanc mentre et mories...

El laberint on s'entrecreua el desig amb l'absència i el dolor forma un entramat ple de matisos gràcies als significants que la poeta rescata del cos lingüístic que ens ofereix la nostra llengua. 

Record, absència, pèrdua, buit, oblit, incertesa, enyor, dubte, memòria i silenci formen part d'un univers poètic connectat amb el dolor, la ferida, el present i el passat. Poc ens importa si de vegades és un parlar en primera persona o en tercera persona en un desdoblament que pot dificultar la lectura, si el nostre interès no rau només en desvelar el relat argumental. No, anirem més enllà i gaudirem de les múltiples expressions que ens eixamplen la mirada de com dir, de com connectar paraules i enigmes personals. Gaudirem del joc de contraris, que en la seva paradoxa aparent ens obre nous camins que multipliquen i enriqueixen l'expressivitat: 

 I tot es féu tan fosc que em vaig trobar...

I gaudirem de la sensualitat que desborden les paraules, del sentit del gust en especial:

El gust salobre dels vespres de platja. 

I el gust cansat coent de l'alcohol. 

Sabor de mar, de pell, de llengua...

Una sensualitat que arriba al punt més alt en l'evocació del record amorós. 

...i sento endins els teus pits nus

i els prenc mentre m'adormo, meus, tan durs,

desfets entre les mans, un somni foll. 

I la blancor com a metàfora de la mort...

La llum era molt blanca. Se't trencava

cada dia en els ulls, el seu blanc vitri

et consumia el son en una franja

blanca també, com un desig estèril.

I el blanc se t'estenia per la cambra

.../...

La pell trencada, concebuda com un tot, com un sol poema on les paraules recorren els rius subterranis i profunds dels diversos jo poètics inundant de bellesa el paisatge que recorren. 

@Carme Andrade

 

Al vertigen, de Núria Perpinyà

 A la coberta del llibre editat per Empúries (2013) impacta una gran fotografia d' una paret vertical i una dona suspesa enganxada a la paret. El rerefons, una mena de boira o nebulosa que contrasta amb la imatge precisa de l'escaladora, de la qual podem apreciar els trets i el posat concentrat del rostre. Aquesta imatge va ser el ganxo que va provocar la meva curiositat lectora. 

Un volum de 455 pàgines llegit en pocs dies i que s'allunya de la narrativa de la qual estic més familiaritzada. I és que el comentari de la contracoberta parla d'una novel.la romàntica i d'aventures. Quan he tancat el llibre, per cert un moment interessant per tot el que suposa d'acabament de la relació literària amb la història,  m'apresso a posar per escrit les meves primeres impressions. 

Una novel.la que malgrat les dosis d'exageracions que conté i que abordaré més endavant, té la virtut d'arrossegar el lector sense ni adonar-te'n per les aigües apassionades d'un tsunami amorós que viuen els tres protagonistes, de tal manera que ocorre allò tan literari de les grans novel·les: que els personatges viuen amb tu com si realment fossin amics de carn i ossos i d'aquí el moment màgic de tancar el llibre, en què sents l'enyor de la pèrdua, com si realment haguessis perdut uns amics reals.

En primer lloc he admirat la capacitat d'escriure una novel.la centrada en l'anàlisi dels sentiments, dels processos d'enamorament detallats amb gran mestratge, dels avatars dels enamorats, de totes les renúncies, de les decisions que repercutiran en l'estat anímic de tots ells. Un triangle amorós consolidat en un paratge d'alta muntanya però casolana que podrien ser els nostres Pirineus, muntanyes menys feréstegues i menys mortíferes que uns Andes o uns Himàlaia o fins i tot uns Alps.   Uns Tammarians amb multituds de topònims imaginats i uns personatges secundaris, alguns noms que ens fan l'ullet tot i recordant-nos per la seva similitud a noms reals, com és el cas de l'Edurne Pasaban convertida en Durna Pasavar, l'Araceli Segarra en Aracel.li Saguerra i així molts d'altres.

Uns paratges muntanyencs on perviuen encara els habitants d'un poble allunyats d'internet i de les xarxes, cosa que se'ns fa molt difícil d'imaginar en l'actualitat i és en aquest punt que considero que l'autora exagera mostrant-nos un món rural extingit en ple segle XXI com si encara fos ben viu. En contrast, el món de la plana, de les ciutats, de l'asfalt, on tot put a progrés deshumanitzador i d'on sorgirà un dels tres personatges que gràcies a l'amor per una dona abandonarà professió, vida benestant, dona i fill. La seva ascensió a la muntanya per obra i gràcia de l'amor el portarà a una mena d'ascetisme que comportarà la renúncia total de béns materials. En aquest ambient idealitzat es desenvolupa bona part de la història, encara que al final de la novel.la els esdeveniments situaran els  protagonistes a les nostres antípodes geogràfiques. 

La narradora desplega un gran domini de la cultura alpinista, de les tècniques d'escalada, dels estris i de tot l'argot tècnic d'una activitat esportiva que a més se'ns presenta tenyida de morts tràgiques, cosa que intensifica el caràcter romàntic de la història. 

La mort i l'amor, la mort i la muntanya, l'amor i la muntanya, la combinació d'aquests tres elements configuren l'essència de Al vertigen, perquè tot el que ocorre en les seves pàgines s'inscriu en un vertigen permanent i no només del que produeixen els cims de les muntanyes, sinó del vertigen amorós que experimenten els protagonistes. 

@Carme Andrade