No dec ser l’única persona que perd la partida a poc de començar el joc del Mikado, un joc que requereix de molta paciència, destresa manual, seguretat de moviment i molta finor, qualitats totes elles que es poden arribar a adquirir a base d’aprenentatge, encara que és ben cert que no és joc vàlid per a qualsevol. Això i altres finors ens ve a demostrar De Luca utilitzant la metáfora del joc del Mikado en aquesta narració enigmàtica i plena de bellesa.
Una noia gitana entra en la vida d’un vell solitari establint-se entre
ambdós una relació d’amistat profunda expressada amb uns diàlegs directes i
esmolats. Passaran els anys i el misteri de les vides dels dos personatges els anirem coneixent gràcies a uns quaderns i a
unes cartes que s’haurien escrit els dos vells amics. Ell l’haurà volgut protegir d’una feina perillosa
però ella bona jugadora del Mikado l’haurà desafiat amb totes les garanties de
seguretat. Una noia llesta que fuig del patriarcat
i un home vell i savi. Les aparences enganyen, l’home vell viu enmig de la
natura com un ésser allunyat del món però veurem el perquè d’aquesta aparent soledat si seguim les pautes del Mikado, jugades
sigiloses que no desperten les sospites
dels adversaris tot plegat dintre d’unes
coordenades històriques que no desvelarem.
Per aquí van Les regles del Mikado del napolità Erri de Luca, un relat curt amb un llenguatge directíssim però potser de vegades massa el.líptic, ja que el lector ha de deduir moltes situacions. El balanç resulta positiu per l’originalitat en la forma i per l’encert de la metàfora del Joc del Mikado com a desllorigador de tot el relat.
Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada