El rastre nival, d'Àngels Marzo

 ( Algunes d'aquestes notes em van servir per la presentació de El rastre nival de l'Àngels Marzo al Centre de lectura de Reus el 30 de maig de 2023, amb la presència i la intervenció de l'autora )

El rastre nival  és un conjunt de poemes amb unes característiques que el fan ben singular, entre d'altres coses, pel punt d’arrencada de cada poema. Un fet, una imatge, una notícia, un esdeveniment social o històric son la motivació per desplegar un relat poètic on la descripció de la imatge provoca tot un seguit de reflexions, sovint punyents, acostant-nos a una literatura compromesa amb la humanitat. Personatges i actes singulars que han obert camí de llibertat com és el relat al voltant de la Rosa Parks, la dona de l’autobús, una imatge ja mítica en el món dels drets de les minories.

Tenim un altre exemple en el poema Cuba, 1943. Un títol que correspon a una fotografia real de Cartier Bressons, Cuba 1934 és la imatge que té com a objectiu la denúncia política. La desolació, la tristesa, la indigència, la sordidesa, la misèria d’uns abandonats cavallets de fira... i a partir d'aquestes imatges la poeta es pregunta pel sentit de l’art quan pervertim el dolor...La fotografia és experiència capturada. L’ús de la càmera implica una agressió, ens diu Susan Sontag en l’assaig(1) sobre la fotografia: Quan tens l’agressió o la mort al teu davant o fotografies o intervens.

La poeta també ens parla de la memòria que s’incrusta en els nostres ADN i així desplega tot de pensaments al voltant del pas del temps, de la vida i la mort així ha estat sempre, permanència i trànsit, reviure’s en el coit o diluir-se fins que ens fonyin les pales l’ossamenta, i un rastre no es vivifiqui en els detritus. La regeneració, la vida a partir de la mort.

Un altre aspecte a destacar és l’ús que en un mateix poema fa de la 1a,^,de la 2a i també de la 3a, persona. Així els poemes es converteixen en petites dramatitzacions personificades on els objectes dialoguen amb el jo poètic. Son com petits relats, flashos d’un moment històric, d’una biografia singular, d’un fet, que  ens conviden a la reflexió i alhora despleguen un llenguatge de luxe, un llenguatge esmolat i vibrant. El rastre nival també és un cant als orígens personals, als nostres ancestres, en una roda que no para fins els fills i els nets. El rastre personal que anem deixant, la petja, els records biològics, el llinatge que es desplega en un contínuum  com ho fa la paraula escrita, el vers. Interessantíssima la trilogia dedicada a un suïcidi real, cadascun dels quals correspon a una veu, la de la dona suïcida, la del fotògraf accidental i la de l’amant que resta estupefacte. Torna la idea de la traïció o la manca de moralitat del fotògraf davant la tragèdia quan prioritza la captura de l’instant i quan la imatge es converteix en un espectacle mancat d’ètica. 

En resum, poemes que comencen amb un fet singular, real, documentat i narrat amb la fluïdesa d’una llengua acurada, viva i matisada, per desembocar en un pensament rotund i generalitzable. De l’anècdota a la categoria. Del concret a l’abstracte. Del particular al general, com el poema que ens parla de la Balena errant, sorda, aïllada, sense poder sentir la veu de les companyes, com nosaltres, sers erràtics i en darrer terme condemnats a la soledat.

 

© Carme Andrade

(1) Susan Sontag, Sobre la fotografia, Edhasa, 1981