El rei anava ben nu

Ets per tot arreu, per les tanques publicitàries, per les pantalles i pantalletes, pels aparadors de joguines i pels de les llibreries... però a mi mai no m'has enganxat. Amb el teu posat de nen de casa bona educat en un col·legi de pago em fas venir basca. Nyicris. Mentider. Entabanador. Vas enganyant a tothom amb el teu parlar tendre i melindrós, però a mi no me l’engaltes fàcilment, no. Em mantinc ben serena jo quan intentes sorprendre’m i treus el cap per la primera cantonada i em mires amb una fingida tendresa, però jo sé que tot és una farsa, que tu ni tan sols creus el que dius que ets. La meva actitud ferma i descreguda et desarma. Jo sóc el teu mirall autèntic. El que tu ensenyes a la gent és una carcassa buida, és la closca del caragol sense caragol, com deia en Pound en un dels seus poemes quan diu que la closca del caragol sense el cos és la metàfora de la mort. Tu ets la metàfora de l’engany.  No estàs avesat a la indiferència dels altres i jo sóc la teva enemiga  perquè m’ets indiferent i voldries tenir-me i dominar-me i fer-me anar d’aquí cap allà bavejant al teu darrera, besant-te els peus. Estàs fet als afalacs i a les inclinacions de cap i ves per on has ensopegat amb una ànima de ferro en un cos de marbre, de marbre sí, però de marbre fi. Ai! Tants pobres incautes han caigut als teus braços i després s’han adonat que eres un miratge, una reverberació en l’horitzó , una falsa quimera... i el desencís els ha deixat marques i cicatrius per sempre més. 

Imatge: Carme Andrade

Un dia. Sí, un dia vaig caure en el teu parany i et vaig seguir, bé tu em vas seguir a mi i jo vaig deixar que m’embolcallessis amb el teu perfum i que passessis la teva mà per la meva cintura i de cop i volta vaig despertar del somni, em vaig adonar que la teva bellesa anava perdent lluïssor i anava prenent un to desmenjat i poc atractiu i saps per què? Perquè el rei va nu, però als cortesans els interessa un rei vestit , sí, ben vestit i tots aplaudeixen l’elegància del vestit del rei, de la seva capa d’ermini i dels seus mocasins de seda i ell tan pinxo es passeja... a pèl. T’imagines com n’és de ruc aquest rei?  Els llepaculs del seu voltant de tant afirmar l’engany  han acabat creient-se’l. Tots sabem que una mentida repetida unes quantes vegades es converteix en una veritat, i així van teixint la gran enganyifa. Ai, las! però sempre n’hi ha de vius que se’n riuen de la nuesa del pobre rei i jo en sóc una d’ells, ha ha ha! Abans de fer-me gran gran ja no em vaig empassar que tu eres per sempre, per tota la vida, que la teva essència romandria impertorbable, que no s’ esllanguiria mai. A més vaig saber que tu només existeixes en unes geografies però en d’altres no. En unes cultures, però en d’altres no. Hi ha gent que et confon amb el sexe, amb l’afecte, amb la tendresa i no ets res de tot això. Ets un artefacte creat per les ments desenfeinades dels senyors feudals per tenir ben controlades les seves esposes i les seves amants, després van venir aquells que en feien cançons i després aquells altres que es suïcidaven per tu o que es morien d’unes febres estranyes. Més tard, una maquinària de fer calers a escala planetària  segueix la gran comèdia i tots continuem creient que el rei, en efecte va molt ben vestit.