Més ràpid que el sol

Eren veïns d’escala. Quan ell sortia de casa cap a l’escola carregat amb la motxilla plena de llibres a l’esquena, tancava la porta amb un pam pam. Així que ella el sentia, també sortia del pis i baixava corrent el tram d’escales que els separava. A la seva esquena, ella, la petita Ambi, traginava una motxilla plena de llibres i llibretes on planificava amb tot de detalls els seus projectes i desitjos. I van créixer molt a prop un de l’altre com dos germans molt ben avinguts, compartint somnis i dèries, fins que un dia, el pare d’ell li anuncià que posés el més indispensable en una bossa perquè havien de marxar de la ciutat per una temporada. Ell pensà que allò més indispensable per ell era la companyia de l’ Ambi i així li féu saber. - Si el teu camí és inseparable al de l’Ambició, ja ets major d’edat per fer-te responsable del teu destí. Paraula de pare.

Fotografia: Carme Andrade 

I així fou com el jove Ícar va passar de ser un germà per l’Ambi, a ser un amant carinyós i inseparable.I tan gran va ser la influència que ella exercí en la seva vida que el convertí en un atrevit i obsessionat corredor de muntanya i en poc temps l’induí cap al consum de les més sofisticades substàncies de dopatge per poder arribar sempre el primer a totes les competicions de curses de muntanya. Però en realitat l’Ambi l’estava preparant per a la mare de totes les curses,  la Més ràpid que el sol,  la cursa de muntanya que es celebra allà pels verals del cim del Montblanch. Aquell any, el  III de la Nova Era, el corredor Ícar va guanyar dos segons abans que el seu cos, encara jove, caigués de boca terrosa com fulminat per un raig feridor. Les mirades dels presents, horroritzats i astorats, es concentraren en dos petits manyocs d’un material espès i cremós fumejant que sobresortien de les espatlles de l’atleta i que deixaven anar una fortor com de cera cremada…

 Text: Carme Andrade