 |
| Fotografia: Carme Andrade |
ramells de perles s'escampen
en claror de crepuscle lunar.
Gira i gira la boia solitària,
la mirada del mariner
llisca sobre el vol de l'ocell captiu.
Bec en calze de plata dalt del turó
on habita l'arbre nu
d'on penja la llauna rovellada del soldat oblidat,
on la memòria trasbalsa l'aire fi del matí i les ortigues ens punxen els turmells.
Mai no sabrem la nit calma quan l'acer traspassa l'aire gèlid de l'alba.
Resseguiré el camí sinuós del laberint fet a mida,
estornells dibuixen ombres,
retallen cels
mentre avancem sota la pluja,
pedra foguera a les mans
el vent ens arruixa amb esquitxos de vida.
La sorra ardent em reclama nua en temps salvatge.
(Carme Andrade)
Com ho fan els pins de l'imatge, m'inclino davant d'aquest poema, I el torno a llegir.
ResponEliminaÉs molt plaent rebre paraules dels qui et llegeixen. Gràcies i bona Pasqua, Xavier
Elimina