diumenge, 2 de març de 2014

Per les estepes mongols

Començo un nou capítol dedicat a alguns dels viatges que han ocupat un lloc important en la meva experiència vital. Ho faré amb alguns retalls del diari de bord, un fidel company de viatge que sempre m'ha assistit i acompanyat.

18-07-09

Els companys han anat a rentar la roba al llac. La Mogui, la nostra guia i traductora,  els ha deixat un cossi especial amb nanses de corda. El Pep és dins del ger omplint un bol d’aigua calenta per afaitar-se. La Mogui es maquilla el rostre amb pólvores d’arròs i es fa la ratlla fosca del ulls davant del mirallet dins del monovolum on viatgem. Ella sempre presenta un aspecte agradable encara que estigui enmig del no res. Ahir es va rentar els cabells amb un cossi d’aigua escalfada i es va canviar de roba. Ens hem dutxat amb la porta de la rudimentària cambra de bany  oberta i així el sol ha entrat i ens ha escalfat  mentre un rajolí d’aigua freda sortia de la dutxa . 

A les set del matí ha entrat silenciosament la noia  del campament i ens ha encès l’estufa del ger. Sempre va vestida amb un cenyit i llarg vestit marró amb bótes camperes. Revisa l’interior del ger, escombra i canvia les alfombres. Un brivall ens porta el termos amb l’aigua calenta. Fora, l’aire és nítid i fresc. El llac estén la seva bellesa metal·litzada en suau harmonia amb la catifa envellutada de verd que l’envolta. Un ramat molt nombrós de iacs ha passat davant els nostres ulls i la bellesa de la visió ens ha fet emmudir d’emoció. Punts blancs escampats al voltant del magnífic llac i a la nostra dreta un grup de cavalls van brandant la cua. Renills de cavall. Aquesta matinada el galop d’algun genet impacient ha trencat el silenci de l’estepa. El llac és a 2.600 metres d’altitud i l’aire és fred i sec.

Fotografia: Carme Andrade 
                                                                                 21-07-09

Passem per paratges volcànics de lava. El camí és invisible. No hi ha camí. No hi ha roderes d’altres vehicles. Transitem per damunt de les pedres pujant i baixant petits turons durant quilòmetres i quilòmetres. Els nostres cossos ja s’han habituat al moviment oscil·lant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La meva companya de viatge ha deixat anar el seu cap plàcidament damunt de la meva espatlla dreta. La son ens venç per moments. 

Arribem a Tariat Sum, un poble habitat només a l’hivern. Ara els seus habitants estan escampats seguint l’ancestral pràctica del nomadisme . Ara és un poble fantasma. A la plaça, uns quants cavalls lligats a una barana de fusta. Paisatge de l’oest americà. Senzilles botigues amb rètols de mil coloraines. El poble de cases senzilles de fusta unifamiliars s’estén en una gran extensió de terreny. Algun gos borda. Un edifici de dues plantes. Preguntem. Contesten: l’escola. A la gasolinera ( també en trobem de tant en tant): una família, ell amb barret vaquer i el nen amb la gorra típica xinesa treuen el cap del vehicle encuriosits per veure i saludar un grup de “nassos grossos”, expressió comuna amb què ens designen els occidentals,siguem europeus, americans o australians.

Fotografia: Carme Andrade
22-07-09

Som a 3oo km.d’Ulan Battor, la capital,  i hem iniciat el camí de tornada. Som en un ger d’una família nòmada envoltats de bestiar divers: cabres, gossos, camells, cavalls. Al nostre davant un ger amb roba estesa tot al voltant. El nostre xofer i la Mogui marxen acompanyats dels amos al mercat més proper a comprar el xai per la festa de la nit. Mentrestant, el brivallet de la casa prepara els camells pel nostre passeig per les dunes. El paisatge ha canviat bruscament i estem en una feixa de desert amb un fistó de dunes prop de la carretera principal. El campament turístic veí al nostre petit i particular campament proporciona dutxes d’aigua calenta per dos dòlars. Avui toca neteja corporal i no menystenim aquesta possibilitat. L’hàbit diari a casa nostra, aquí es transforma  en un petit plaer, digne dels déus.

A la nit ens espera el sopar de festa de les celebracions nòmades. En una gran cassola, els nostres amfitrions  hi tiren els trossos de xai amb patates, cebes i pastanagues i un ingredient ben curiós: pedres volcàniques. Es tapa l’olla i es cou a foc fort. Khorhog és el nom de l’àpat. Es menja sense coberts, només amb un ganivet per punxar la carn. Sense pa, sense vi. Només amb te. I les pedres volcàniques li confereixen un gust especial a la carn. Aquestes pedres, en conservar l’escalfor de l’olla és costum que es passin de mà en mà en les gèlides nits d’hivern. Després de l’àpat, el pare de família ens fa una demostració de danses típiques de l’estepa: la dansa de la marmota, de la guineu, del llop. El cel, la lluna, la foguera i els sagrats esperits de l’estepa ens acompanyen i ens desitgen bona nit...
 


Carme Andrade

2 comentaris:

  1. El teu diari de bord està molt ben explicat. S'hi endevinen els paisatges que no apareixen a les fotos. Veiem passar els dies frontera, entre l'estiu i la tardor.
    No m'estranya que rememoris aquest original viatge.
    Fita

    ResponSuprimeix
  2. Carme, m'ha agradat molt. Això si que va ser un viatge d'immersió. Ja pots continuar que així mentre tu recordes, d'altres podrem somiar.

    ResponSuprimeix