La mirada del nàufrag

Juny 2013

El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade