diumenge, 11 de març del 2012

Montgarri i Verdaguer

 El camí cap a Montgarri des del pla de Beret és una tranquil.la passejada que acostumem a fer cada any en temps de neu, quan el blanc domina el paisatge en contrast amb la verdor dels avetars que ens acompanyen bona part del camí. La caminada ens allunya momentàniament de l'esport domesticat de la neu que es practica a l'estació propera i és una ocasió per fer volar la nostra imaginació fins el segle XIX, quan aquests paratges eren habitats per famílies pageses, malgrat les difícils condicions de vida. Així després d'uns cinc quilòmetres avall sortint de l'aparcament de Beret, arribem al que va ser el petit llogarret de Montgarri , avui restaurat per l'associació que porta el seu nom i que ens ofereix un petit refugi molt ben equipat i una església oberta on es venera la imatge de la Mare de Déu de Montgarri. Als admiradors del gran poeta Verdaguer ens ofereix la possibilitat de rememorar el seu pas per aquests camins en el seu pelegrinatge a peu pel Pirineu. Seguint el curs amunt de la Noguera Pallaresa des del poble d'Esterri , Jacint Verdaguer va fer l'entrada a la Vall d'Aran per Montgarri.

Del recull Excursions i viatges:

Més amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta la porta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri.

En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petita imatge de la Verge. La de Monggarri fou trobada

per un bou, que se separava de la ramada; los pastors o seguiren i lo trobaren agenollat.

L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de

Montgarri, “Reina del mont Pirineu”; i ribera amunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàrem

seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert de forma de llibre immens de fulles verdes,
que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més gran
que he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pel llom corrent lo Noguera, rubriquejant bellament

amb sa corrent d'argent la plana verda, especialment prop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, com

no gaires n'hi ha. Mitha hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, partint

los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament

d'una roca, formant biot.

A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com lo

Guadina-, i més avall sota el serrat, se veu una volta de marbre hermosament treballat per l'aigua en centenes

de segles. Eixa es deixa veure un moment i, vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades misterioses,

fesa i compartida en diversos estatges, tots lluents i hermosos. És tot un torrent lo que surt allí

s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que li

donà la naturalesa és digna de sa mà divina. A dos-centes passas d'allí ja es veu la Vall d'Aran



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada