Aquests dies a Barcelona s’han presentat dos llibres, Diem prou![1] d’Arcadi Oliveres i Tenim pressa, molta pressa! d’Heribert Barrera. Contundència i immediatesa en ambdós títols. En el primer, la contundència es manifesta en l’adverbi prou. Prou a una situació social i econòmica que està començant a ofegar els avenços socials dels darrers anys, prou a una negació dels més elementals drets humans i prou a l’avenç d’un sistema econòmic i polític excloent per a la ciutadania en general i per als més desafortunats en concret. En el segon títol, la contundència ve expressada per la reiteració del substantiu pressa. En ambdós, la frase s’acaba amb una exclamació, cosa que denota èmfasi, contundència i vehemència. Immediatesa perquè ara més que mai, sembla que el temps juga en contra nostra, en contra de la ciutadania. Una ciutadania genèrica, ni catalana, ni espanyola, ni europea i tot a la vegada pel que fa als aspectes socials i econòmics de les tesis de l’Arcadi Oliveres i una ciutadania catalana en el llibre d’Heribert Barrera que té pressa per arribar a la culminació de la màxima aspiració d’un poble, és a dir pressa per la Independència de Catalunya.
Dos títols que expressen dos malestars presents a la nostra societat catalana. Dos malestars que en molts aspectes es superposen i tenen punts en comú, encara que els dos personatges estiguin força allunyats ideològicament. Dos malestars. Cada malestar crea les seves plataformes. Cada malestar convoca els seus actes de protesta. Vagues, manifestacions de caire laboral i social per un costat i manifestacions identitàries per un altre. Penso que caldria avançar en quantitat i en qualitat en els espais comuns d’ambdós malestars articulant una sola resposta , una sola solució en tota la seva complexitat. La complexitat no es pot abordar unilateralment des de la parcialitat, cal abordar-la des de la globalitat i treballar-la sumant, articulant, cohesionant i donant sentit i coherència. Hi arribarem?
[1] En realitat s’hauria de dir Diguem prou! ( verb en imperatiu), ja que Diem prou en indicatiu no hauria de portar el signe d’exclamació.
Ho veig difícil Carme. En aquest temps actuals molt convulsos d'ideologies, hi ha un corrent cada cop mes nombrós de ciutadans que estan farts d'aquesta Espanya carca, però em preocupa i molt que veig gent dins mateix de Catalunya que està farta dels mateixos catalans...
ResponElimina