dimarts, 19 de gener del 2016

No m'és permès el desig.( A l’entorn de Vòmits.Tria eròtica 1, de Mònica de Dalmau Mommertz)

Transito pel laberint del joc amorós entremig d’atzucacs i amagatalls. Quan jo em despullo de les flors de l’ànima i tu m’amagues les teves, faig com si res no passés però el buit omple les meves vísceres. Quan és la meva vulnerabilitat la que m’emmordassa, jo no em permeto de pronunciar el desig en veu alta però el maldo i l’enyoro. Trobar la baula  perduda de l’enfilall entre tu i jo no és tasca fàcil.

M’he deixat trencar/Jo que era tota /sencera una.


Fotografia: Mònica de Dalmau Mommertz

Aleshores cerco el plaer en el silenci del mi. El silenci és la veu més exaltada per proferir el crit de carn . Sóc jo en profund. Company amatent de la meva volguda solitud, germà fidel. Malgrat tot, torna a aparèixer el buit del dubte i la irresolubilitat de l’acció amorosa, l’escaramussa  i el desencís. No és això. No era això. I la recerca contínua. Les trobades fugisseres, clandestines, mirall de la meva íntima clandestinitat, el joc d’anar i tornar, del gat i la rata que s’escapa, del vol i dol, marieta posa-hi sucre que seran un xic millor i no en són. Miratge. I les ales del vers llibertari s’estenen en picat a ritme de claqué en un joc de dansa, clac, clac, clac clac i clac. 

Bes Un de bo de veres,/un de tres quarts./Un de cantó/i un banyat amb peres./Treu de davant el sol/i en l’esquena t’escalfaràs. 

El joc mordaç de la cluca d’amagar. Anar, venir, doldre, sofrir, oir, plor, fugir, olorar, escopir, plaer, visual, carnal, sensual, jo i tu, tu i jo i l’altre. 

Et llepo lenta i dura trobo/ta pura carn de rosa/vestida en roig venint. 

L’amor que mor, l’amor que no mor, l’amor que em venç i no ve o el que ve i no em venç. I el sexe sense ànima. Ni trio, ni tria. Tria ella, la química dels llençols. I em sé objecte o em sé subjecte. I la irresolubilitat de tot plegat. 

I en tres mesos/ no hem tingut/ temps, encara, per saber-nos.

L’estupefacció m’habita. Trio el perdre’m en el meu pou íntim, el  dissoldre’m en la meva pròpia substància mineral.   

Gaudir/en silenci/en jo./Jo amb mi.

Em guardaré, doncs, de l’amor? 

Carme Andrade.

dimarts, 12 de gener del 2016

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal

Entre d'altres coses bones de la vida, estar d'enhorabona és per mi descobrir veus literàries que siguin capaces de desvetllar-me i de fer-me obrir més els ulls o fer que arrengleri el meu cos en uns gestos inconscients que deuen significar un estar alerta, un ep!, aquí hi ha substància. Bé, doncs això és el que he experimentat des de les primeres línies de Reparar el vius:
Què és el cor d'en Simon Limbres, aquest cor humà, des que la seva cadència es va accelerar en el moment de néixer, mentre altres cors també s'acceleraven.../...
Un escriptor, - en aquest cas l'escriptora francesa Maylis de Kerangal - , que ens presenti el cor d'un noi com l'autèntic personatge de la novel.la , - el cor, aquest artefacte meravellós que ens fa vibrar i ens fa viure rítmicament,-  m'indica que la seva és una mirada profunda i alhora especial i aleshores penso: anem bé. I anem llegint fins que les pàgines se'ns fan curtes i ens neix el neguit de continuar, continuar i que no s'acabi mai. I s'esdevé el miracle de la lectura apassionada i joiosa.

No és només aquesta mirada diferent l'únic que t'atrapa des de les primeres línies, també ho fa l'agilitat d'una prosa viva, on no hi ha giragonses ni paràfrasis innecessàries. Una prosa visual, cinematogràfica, precisa, concreta, exempta de diàlegs, i un gran treball documental en el camp de la medecina cardiovascular i de la cirurgia. Com fer d'una petita història una gran història? Aquest és el gran mèrit de Reparar els vius, perquè al darrera de la narració d'un fet, per desgràcia usual, hi ha el gran relat moral dels límits de la vida i la seva relació amb la consciència. 
I us deixo que en fruïu, si us ve de gust. 
Reparar els vius. Maylis de Kerangal. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edita Angle Editorial 
Premi Llibreter 2015

dilluns, 21 de desembre del 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu


Una ciutat als límits del món, un bar i uns personatges que s'expliquen les seves històries. Sis personatges en un cruïlla existencial estan units pel microcosmos d'un bar on es troben cada dia i on confessen el seu passat. Sis desconeguts que senten la motivació d'abocar les seves vides i que senten la necessitat de ser escoltats. El món occidental mentrestant celebra les festes de nadal en família. Al bar Katowice d'Ushuaia la família improvisada la conformen cinc homes i una dona. De rerefons, la història recent de l'Amèrica més austral, el conflicte de les Malvines, - aquest gra que supura sense cicatritzar-, la vida convulsa de la frontera mexicana, les dictadures militars o la història de la castigada Polònia, país molt present en la novel.la: en el nom del bar, en una de les històries relatades i en les digressions culturals i literàries que ens ofereix l'escriptor narrador en fer-se ressò de l'obra del polonès Gombrowitz en un dels capítols.

Fotografia. Carme Andrade  El far dels Eclaireurs. Ushuaia.

Gegants de gel(1) és una novel.la de novel.les, on cadascun dels relats de vida real o de ficció, - que siguin reals o mentida és secundari- , podria ser el germen d'una altra novel.la. Sorprenen algunes de les dades històriques que hi descobrim com la de l'origen del nom de L'illa de  Xàtiva en parlar de L'illa de la terra del foc.

No me'n puc estar de confessar que he descobert molts espais en comú entre l'autor i una servidora. He esmentat anteriorment l'escriptor polonès Gombrowitz del qual vaig llegir Cosmos i en vaig quedar fascinada, l'esment d'en David Linch, un dels meus directors cinematogràfics preferits, el pas pel cafè Tortoni de Buenos Aires que va ser la meva entrada inicial a la ciutat, l'admirat Roberto Bolaños i la petja que va deixar en mi la seva gran novel.la 2666  fins al punt de voler fer un viatge fins la frontera mexicana i que vaig realitzar fa uns quants anys,  les cançons de L.Cohen, en especial I have tried in my way to be free i finalment la meva visita a la ciutat d'Ushuaia, un viatge decidit molt abans de la lectura del llibre, però llegit mentre era a la ciutat. En fi, una lectura plena de sorpreses, rodona, amb la qual m'he sentit molt a prop i que  ha lograt allò tan difícil que és la comunicació i l'emoció en una mena de viatge cultural i literari compartit.

I si allà s'acabava realment el món, aleshores aquell era l'observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les civilitzacions més antigues. El desassossec em duia a les paraules de Pessoa, quan afirmava que viatjar era completament inútil i que no hi havia millor viatge que el que fas des del menjador de casa teva...
Doncs això.


(1) Gegants de gel de Joan Benesiu és un llibre editat tan bé com sempre per Edicions del Periscopi

diumenge, 20 de desembre del 2015

Apunts

Fotografia: Carme Andrade
Fotografia: Carme Andrade
Reboten les pedres sota el bus, no paren: clec, clec, i la pols a la gola i al nas. A fora, els guanacos transiten, reis del seu reialme mentre el sol molt lent s’ajup darrera l’horitzó. Núvols que corren, paren, s’amunteguen i s’enfosqueixen. Al terra, mates verdoses com pegots de pintura damunt una tela inacabada i al lluny uns volums geomètrics d’una granja, petites capses rectangulars enmig del llenç grogós de l’estepa. Han quedat darrere els pics del Payne, muntanyes fortificades per altres muntanyes que formen un recinte emmurallat enfosquit ara per la llum groguenca que, fugissera s’arrauleix sota el gris de la nuvolada que ho cobreix tot.


1-12-2015 Del Payne a Puerto Natales

dimarts, 15 de desembre del 2015

Els límits, els propis límits

Pobles sense destí, pols, horitzó, fils d’electra i el cel etern, bell, ebri de núvols, allargassats, l’erm més cru. L’horitzó, sempre l’horitzó i un sol ponent que esclata quan tot semblava mort i tenyeix la minsa herba de groc i de marró revellit els matolls. 

M'acompanya el so traquetejant d'un bus obstinat a sortir-se del camí traçat,  com si volgués desviar-se de la N3 i conduir-nos ves a saber a quins paratges encara més erms i sòrdids que els de la planúria inacabable per on transitem.

Llum del capvespre a l’illa del foc, terra dels homes que arribaren com a presoners i en feren la seva llar. Una llar afuada pels vents del Pacífic i per les tempestes de gel.  Terres dels antics canoers, expulsats, expoliats, venuts, comprats, mercadejats i eliminats per la brutalitat dels nous colons.

A l’est, l’Atlàntic és una línia llunyana des de l’ermot per on discorre el bus atrotinat, habitacle amb rodes per on circulen els pensaments i els somnis dels viatgers, potser abraçar algú quan el bus arribi a la terminal, potser l’emoció de trepitjar les darreres fronteres.
Res més enllà, només els gels solitaris, les muntanyes en la seva aspror, gèlides. Els límits. Els propis límits.


27-11-2015 de Punta Arenas a Ushuaia

dijous, 12 de novembre del 2015

Temps de penyora, de Lena Paüls


El temps ens és donat o ens és prestat?

Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, - i per sort - ens el marca la natura i els seus cicles. Així,en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, - per què no- , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals. 
Fotografia: Carme Andrade
Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà. Fins aquí podríem arribar com a resum del que es pot apreciar fent unes primeres lectures, però no puc deixar de passar per alt dos comentaris: un pel que fa referència a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema : un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català  i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta.

Un segon comentari es desprèn de la lectura d'un dels poemes, Juliol. Un poema d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove.

JULIOL

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
l'amor tothora en remull per continuar navegant.

( De Temps de penyora, de Lena Paüls)

El Temps de penyora us el podeu descarregar aquí:

divendres, 23 d’octubre del 2015

Besllums, clarors incertes

Llegir poesia és llegir-nos a nosaltres mateixos i quan uns poemes et transmeten sentiments que els reconeixes com a propis, sempre tens el dubte de si ja hi eren abans de llegir-los o te’ls has fet teus en el moment de la lectura.  I en aquest cas, la lectura de Besllums m’ha proporcionat  el plaer de descobrir noves imatges per expressar sensacions conegudes. Com si fos la petjada que queda en la sorra molla, així he escrit aquesta breu interpretació del poemari.








Besllums d’Eduard López Mercadé ens convida a fer un passeig per la ciutat de la desitjada llum on instant espuri  del jo poètic arrela en una terra de conformitats, bella i aspra on els arbres són interrogats per la paraula poètica i on les besllums,-  aquestes clarors que hi són i no hi són- , apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels nostres dies. Descalços  trepitgem el bosc de la vida i hi sentim  la seva nuesa molla i també la seva fredor, però tot i així, la vida ens convida a abraçar-la dia rere dia.

On no hi ha besllum incerta és en la presència fidel de la persona que sempre acompanya el poeta en el seu transitar pel bosc efímer. Ella és llum i és aigua fresca per al caminant assedegat . Sóc tu, Elena, sóc la teva petjada damunt la sorra del record, finíssima pols, brins de veritat.

Vida i veritat, aquesta és la llum desitjada, la llum a la qual aspira l’ànima poètica.


 Carme Andrade