Columnes liles

El vuit de març no és un dia de celebració joiosa, encara que sovint i a jutjar per les expressions festives de les manis feministes ho pugui semblar. És un recordatori que la lluita per l'emancipació de les dones continua, ja que l'objectiu està molt lluny de ser realitat en tots els aspectes, personals i col·lectius, encara que com va dir algú, tot el que és individual és col·lectiu i tot el que és col·lectiu ens afecta en la nostra individualitat. 

Darrerament al Centre de Lectura de Reus, acostumats com estem els reusencs i reusenques a imaginar aquesta insigne institució sempre regida per elements masculins de la ciutat, comencem a notar els canvis en favor d'unes quantes dones vitals i imaginatives que aporten dinamisme i esperit obert a algunes de les seccions, a la biblioteca  i a la coordinació d'activitats culturals. 

El 8 de març d'enguany, els espais més emblemàtics del Centre s'han vestit de lila i s'han ha obert a la participació literària d'un col·lectiu de reusenques ferides per la lletra i per l'entossudiment de deixar petjada en la història cultural de la ciutat. Així, podem llegir textos que ens conviden a la reflexió no només del rol femení, sinó dels valors que sustenten un feminisme proactiu i connectat amb els problemes del món. 

Aquí us deixem un enllaç al Bloc de Reusenques de Lletres, amb comentaris i fotografies. 

https://lletresdereusenques.blogspot.com/2022/03/dia-internacional-de-la-dona-2022.html

     

Tecla Martorell, al rescat de les memòries oblidades (publicat a NW. La Revista de Reus, novembre 2021)

 

De vegades els encàrrecs estimulen la creació ens diu la Tecla Martorell una calorosa tarda d’agost sota l’ombra de les moreres de casa seva a l’Argentera. Tecla Martorell Salvat (Tarragona 1960) és una escriptora compromesa amb el seu temps, amb el seu entorn i amb el rol que els esdeveniments ha tocat viure a moltes dones a les quals hi ha dedicat una bona part de la seva producció literària.  Aquesta podria ser una síntesi de l’escriptora però hi ha molt més tal com anirem desgranant al llarg d’aquestes línies.

Arran de rebre un primer encàrrec per escriure al voltant de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat va optar per parlar no de les pedres, sinó de les persones que conformen les ciutats. Coneixedora de la humanitat que bullia als barris de Ponent va optar per posar altaveu a les persones que havent abandonat els seus pobles d’origen van iniciar el camí de la immigració. Tot el material recollit conformaria el corpus que anys més tard fructificaria en altres treballs, entre els quals destaca Com les soques de les figueres velles Cossetània (2017), un retrat magnífic d’unes dones i d’un temps marcat pels moviments migratoris del sud de la península cap a Catalunya i en concret a Tarragona. Uns anys en què l’arribada dels trens provinents d’Andalusia van ser l’inici d’una aventura vital per moltes famílies. Una història d’homes i dones que arriben a Catalunya tot i fugint de la misèria d’un règim franquista que no oferia cap més opció de supervivència que la immigració. Dues vides femenines que transcorren de forma paral·lela i que marcaran els tempos de la narració fins que l’atzar les uneixi i l’acció s’unifiqui, tal com ho farien dos rierols que baixessin impetuosos salvant tota classe d’obstacles però que en la trobada iniciessin una baixada més serena i tranquil·la. Res ens sona fictici i és que estem davant d’un relat carregat de realisme, ja que la vinculació directa de l’autora amb els barris tarragonins de ponent prové de la seva tasca durant trenta-nou anys com a mestra d’adults. La gent humil- ens diu- n’hi ha que són molt savis. Aquest coneixement vital sura en els ambients i en els espais, en les cases, en els trens i en la Tarragona dels anys seixanta. Abans de la publicació de Com les soques de les figueres velles  havia publicat Del sol i de les llunes, la seva primera novel·la.

Explicar històries dels anònims fa que les seves vides transcendeixin, ens diu. Sovint són històries dures de gent corrent però que passades pel sedàs literari es converteixen en històries universals. Escric per fer pensar, per descobrir nou coneixement i per compartir-lo. Escriptura i pedagogia van lligades en algú que ha dedicat la seva vida professional a aprendre i a compartir en aquest moviment continu que és l’ofici de docent.

A hores d’ara la seva tasca d’escriptora comença a ser coneguda gràcies a una investigació que va fer al voltant de les dones empresonades després de la guerra civil al convent de les Oblates, aleshores convertit en presó. Amb el títol de Memòria de les oblidades, la Tecla ha reconstruït la vida de quatre dones, tot i rescatant-les de l’oblit i convertint-les en paradigma de la crueltat del feixisme vencedor. Quatre dones condemnades sense saber-ne els motius. Els delictes eren ser pobres, analfabetes, dissidents o prostitutes. Al final del llibre hi ha un recordatori d’una cinquena dona, ens referim a l’Elisa Cardona, una jove de Duesaigües afusellada a la muntanya de l’Oliva l’any 1939.

Els retrats autobiogràfics de la Teodora, l’ Anita, la Maria i la Dolores ens colpegen pel seu realisme, pel llenguatge directe però alhora acurat, ric i ple de matisos. Quatre dones anònimes en el bàndol dels vençuts que malgrat la soledat i el silenci a què van estar condemnades, en tot moment van mantenir la dignitat de les autèntiques heroïnes. La soledat és més trista que la fam ens diu una d’elles. El futur, incert. El present, llòbrec i fred com les parets de la  reclusió. La malaltia i la mort els va arribar a causa de les condicions de la presó. El franquisme amb l’ajut de la mà femenina de les religioses va saber castigar les dones que s’allunyaven de l’ordre establert, les dones de carrer, les dissidents... L’autora, com en el cas de les protagonistes de les seves novel·les anteriors, ens mostra quatre dones plenes de matisos psicològics, de dubtes, de renúncies, - sovint en bé dels altres-  i ens les apropa esbatanant la tinta al cor, com diria Joan Salvat Papasseit.

La vida de La memòria de les oblidades es perllonga més enllà de la narrativa. En format teatral i en format dansa, així com una producció en videodansa molt premiada en concursos internacionals.

Malgrat l’èxit de les Memòries de les oblidades, la potent narrativa de la Tecla Martorell, -exemple d’escriptura construïda amb una sòlida base investigadora-,  mereixeria ser més coneguda entre els lectors del nostre entorn. Pocs narradors en llengua catalana han fet de la immigració interna un aparador d’un passat recent que per altra banda ens ajuda a comprendre el present. 

© Carme Andrade

 

 

 

 

Consumits pel foc, d'en Jaume Cabré

El poeta Gerard Vergés deia que les persones som memòria. La memòria o més ben dit la desmemòria és el fil conductor de les tribulacions,- ens atrevim a dir-, del protagonista d'aquesta novel.la que té la virtut de ser breu i alhora densa. 

Una lectura superficial ens pot fer pensar que és un relat absurd, que no va enlloc, que sembla que prengui el pèl al lector... una mirada més atenta ens desvela que l'autor ha volgut regalar-nos una història sorprenent on la successió de fets i de personatges es barregen en un galimaties complex que ens situa en la ment d'algú que no sap, no recorda què li ha passat ni el perquè. Aquella sensació d'haver perdut els papers i el timó de la teva vida on la percepció de la realitat es fa canviant i la consegüent incomprensió de la gent que t'envolta et porta a un estat de dissortada soledat. Afegim-hi alguns personatges sorprenents com aquesta família de senglars que desfilen pel relat quan menys t'ho esperes, talment com ho fan per alguns indrets de la ciutat de Barcelona. Una faula d'innocents animals, cosa que aporta un toc d'ingenuïtat i fins i tot de tendresa a aquest personatge que acaba consumit pel foc com les falenes que donen voltes a la nit i que també hi acaben consumides. Una faula, un joc de paraules i una picada d'ulls no exempta d'ironia a noms literaris i bíblics amb què bateja els seus personatges.

En definitiva, una proposta intel·ligent d'un autor que ens té acostumats a unes històries molt contextualitzades i que en aquesta història ha donat un gir aparent de cent-vuitanta graus i dic aparent perquè manté unes constants que caracteritzen el seu estil com els salts en el temps i en els espais, un gust i admiració pels referents del nostre pòsit cultural i un lleu sentit de l'humor. Seguirem a l'espera de la propera sorpresa del nostre escriptor més internacional. 

 © Carme Andrade

Napalm al cor, de Pol Guasch

Una trama amb les peces escampades que cal anar resseguint fins retrobar una història trista i tendra, tendra i cruel, on el desig és foc, la soledat és el núvol fugisser i els peixos són fam i mort. Biotip d'uns espais tortuosos, ramificats en territoris llòbrecs on l'ànsia de llum, de vida serena, l'hort, el riu i el sol naixent contrapunten una fugida amb la mort com a companya de viatge i l'al·lucinogen per veure-hi clar.

Allunyem-nos del passat on els homes mascles criden i torturen mentre les dones callen i treballen. L'escola de la violència, el tast de la sang, deixem que els llops i els peixos facin la resta, les despulles necessàries. La carretera, els nous cels... el protagonista espera i desitja.

I un estil únic, la paraula enigma, la frase enigma, poeta en profunditat aquest Pol Guasch, aquestes arrels que sustenten la terra i que ens sustenten a nosaltres, els afortunats.

La mirada d'esquitllèbit de les coses i dels sentiments. La sorpresa a cada cantonada de la frase. 

En la seva densa cruesa, quanta bellesa!

 © Carme Andrade

El foc

Napalm al cor (Pol Guasch), La casa del foc (Francesc Serés) i  Consumits pel foc ( Jaume Cabré) són tres títols d'autors catalans que sorgeixen al voltant del Sant Jordi del 2021 (any II de la nova Era pandèmica).

El protagonisme del foc en les tres novel·les, que les tres siguin d'autors catalans i que les tres sorgeixin al mateix període són circumstàncies que donen peu a fer especulacions que, si bé podrien ser gratuïtes, no deixen de merèixer una reflexió al voltant del valor simbòlic que atribuïm a un dels quatre elements essencials de la natura: el foc. I no parlem només del valor de destructor, sinó també del de purificador i en conseqüència del de generador de nova vida. Amb tot, encara podríem aventurar-nos a comentar el valor simbòlic del foc passional, del foc que abrusa i que intensifica els sentiments, de la pulsió que mata i també de la que dona vida. Sigui com sigui, els tres autors han situat el foc en el títol, cosa que ens porta a repensar el moment que vivim en termes d'intensitat i de regeneració. Potser el pas mortal del virus hagi estat un detonant per fer saltar les alarmes d'un foc que ens cremava sense adonar-nos-en.  O potser tot sigui fruit d'un atzar literari. El que realment importa és que les tres històries ens arriben i ens commouen com ho fa el foc que crema. 

 © Carme Andrade

bReus i eròtiques de Reusenques de Lletres

bReus i eròtiques són tretze relats, dos microrelats, dues contribucions poètiques i un treball molt interessant de la coberta, realitzat per l’artista plàstica i escriptora, Àurea Bellera. Són coordinadores del recull, la Fina Masdéu i la Victòria Rodrigo, ambdues promotores i impulsores del col·lectiu Reusenques de Lletres. Edita Arola Editors. 

Tretze escriptores reusenques (1) que s’han tirat a la piscina d’un gènere literari en essència difícil i molt arriscat. Un risc que s’evidencia si l’autor/a no troba el to que s’adeqüi a allò que s’espera sempre d’un relat eròtic que és quelcom tan simple i alhora tan difícil com que la lectura esdevingui pulsió eròtica, si més no, libidinosa. Vaja, en català pla, que et faci trempar o que s’esdevingui causa primera d’una certa humitat a l’entrecuix. I satisfeta aquesta exigència més aviat psicosomàtica, l’autor/a ha de carregar el seu bon fer escriptor de ritmes i seqüències que vagin acostant els lectors de forma gradual cap a un suspens erotitzant i una dilació que el mantingui despert amb el llibre a la mà esquerra i la mà dreta buscant altres viaranys, si bé això darrer pot esperar en tancar el llibre.

El camí del relat eròtic és dur i ple d’obstacles o de petites temptacions que caldrà escombrar o filtrar si s’esdevenen, - i si l’autor/a n’és conscient- , una de les quals és la de no deixar-se endur pel costat romàntic dels amors perduts o retrobats, dels amors idealitzats i que de cop i volta apareixen casualment i són origen d’esllanguiments i dolces melangies confonent erotisme amb efluvis estovats en cambres recloses. La insinuació, les petites perversions, l’engany compartit, el reclam dissimulat, la complicitat del secret enmig de la multitud, tots els elements lúdics i sensuals que precedeixen les trobades tenen un tempo que caldrà dosificar sàviament a fi que l’acció del relat provoqui la tensió eròtica en el lector. D’aquesta manera el suspens ens conduirà de forma pausada però gradual i intensa cap al nus de la història, on no necessàriament la construcció d’imatges explícites produirà plaer en el lector, ans al contrari, com les veladures d’una pintura en què s’endevina més que no pas es veu, el lector/a es farà seves les escenes gràcies al món suggerit més que creat per l’autor/a. I com que en tot el que s’escriu, el món personal i social està en la recambra del text, els biaixos ideològics o morals es fan evidents, malgrat que el gènere que ens ocupa, per les seves característiques, temàtica, etc sembla que hagi de traspassar les fronteres habituals de relacions considerades normals en un exercici de subversions i perversions amb els límits que proposi el mateix creador/a. Per exemplificar, relacions binàries, multipersonals, amb inclusió d’elements zoomòrfics, materials, etc poden ser opcions lúdiques que determinin el nivell d’atreviment en l’univers dels jocs eròtics.

Les bReus i eròtiques són el reflex d’un retaule de situacions on l’atreviment en general és tímid, però el bon ritme, el sentit de l’humor, la mordacitat en alguns relats i la robustesa de l’estil ho compensa amb escreix, així com l’elegància i el refinament. Trobar aquell punt on ni la tovor romanticosa ni el llenguatge obscè descarnat estiguin presents i sí en canvi una sàvia combinació en petites dosis d’humor, de sensualitats, de suspens eròtic, de joc i de perversions compartides i que tot plegat condueixi el lector/a cap a l’estat erotitzant ... és tot un repte.

El treball que ens presenten les tretze reusenques ha engegat un camí que hauria de tenir continuïtat, per moltes raons, perquè és el primer recull de relats eròtics que fan les autores i en canvi la qualitat literària és alta i perquè acceptar el repte d’escriure erotisme des de la mirada i el gest femení i/o feminista és quelcom necessari en un món on el poder i els valors patriarcals ocupen els relats culturals i relacionals, amb la paradoxa que avui per avui, les grans consumidores culturals són les dones però qui conforma l’univers cultural dominant són els homes. I atenció, tinguem una mirada atenta cap a les realitats trans que, sense complexos comencen a establir nous llenguatges i noves relacions de poder que, sense dubte es veuran reflectides en les produccions literàries.

 © Carme Andrade

(1) Gisela Alcón, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Fina Grau, Ma.Pilar de los Hielos, Pilar López, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, Carme Simó i Maria Dolors Vallverdú 

Mi viaje a Lhasa, Alexandra David Neel

L'Alexandra David-Néel és una de les dones que s'han fet famoses per ser pioneres en el món dels viatges a inicis del segle XX, una època en què el descobriment de noves geografies de part del mon blanc, occidental i ric va ser fonament de coneixements geogràfics, científics i antropològics posats al servei no només de la ciència sinó en especial dels imperialismes i dels colonialismes que caracteritzaren l'època. La anormalitat fou que els protagonistes fossin dones. 

L'Alexandra David-Néel, com altres dones viatgeres de la mateixa època que han sortit de l'anonimat gràcies al cinema i a diverses publicacions, constitueix una de les figures més conegudes i estudiades. "L'aventura, la meva única raó de ser" ens diu la que fou  coneixedora del món asiàtic, en especial de la Xina i del Tibet. Al llibre que ens ocupa  hi trasllada els seus sabers geogràfics, antropològics i religiosos del món tibetà. Una narració del viatge a peu que inicià en terres xineses i culminà a Lhasa, després d'uns quants mesos del que ella en diu el seu pelegrinatge que per altra banda comportà una sèrie de perills com la malaltia, els robatoris i altres amb l'afegit de la prohibició de l'entrada d'estrangers al Tibet. Va ser la primera occidental que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa. Va escriure trenta llibres sobre religió, filosofia i sobre els seus viatges. 

 "Mi viaje a Lhasa" no és una narració literària ni crec que ho pretén ser. Ens descriu el seu rodar a peu durant quatre mesos i dos mil quilòmetres en companyia d'un jove lama amb tot un seguit de detalls i de precisions geogràfiques que et fan dubtar de si realment va ser tal com ens ho narra o hi ha intervingut una imaginació desbordant, ja que se'ns fa molt difícil comprendre com podien subsistir en un viatge a peu durant l'hivern himalaià enmig de temperatures sota zero sense roba ni aliments, amb una dieta a base  de te i una mena de farinetes de civada que no sempre aconseguien.

Si l'any vint-i-quatre del segle XX, el Tibet era una país misteriós i críptic, l'any vint-i-u del segle actual presenta moltes restriccions per als estrangers que el volen visitar, excepte per als xinesos que l'han convertit en un parc temàtic per a gaudi dels viatgers que des de les ciutats més importants de la Xina es traslladen amb els flamants trens que travessen tot el continent en una estratègia colonitzadora que està donant els seus fruits en forma d'anul·lació de l'entitat tibetana en qualsevol de les seves manifestacions. Si l'Alexandra ressuscités no reconeixeria el seu estimat Tibet !

© Carme Andrade