La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli

Jad Hatem és un professor de filosofia i literatura de la universitat de Beirut estudiós de la cultura i de la literatura catalanes.  Gràcies a les xarxes, vaig conèixer l’existència del seu  assaig intitulat La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli editat de forma austera i elegant per Obrador Edèndum. Atreta la meva curiositat pel títol i pels autors que s’hi esmentaven, vaig submergir-me en l’estudi que fa l'autor del rerefons filosòfic d’ambdós poetes catalans contemporanis. El resultat és un interessantíssim assaig  on poesia i pensament es retroalimenten aportant-ne sentit i bellesa. La mirada del professor vers els nostres poetes és una mirada profunda i lúcida al voltant dels temes de la llum i de la mort estudiats en sis capítols, els dos primers dedicats a la poesia de Carles Duarte i els quatre restants a Joan Vinyoli.

Els versos: Dono a cada gest/la intensitat de l’últim mot del recull Tríptic hebreu, (dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València Tres i Quatre, 2010) de Carles Duarte i altres del mateix recull seran el material base que estudiarà el professor libanès  per desenvolupar l’anàlisi d’en Duarte al voltant de la  mort i la llum, un estudi que connecta la seva poesia amb els clàssics i amb la tradició jueva.

Versos plens d’intensitat d’en Carles Duarte:

Quan algú mor,/un somni s’extingeix…/…

La vida és una llum als ulls/ i un tacte encès/que habiten/per un temps/un cos efímer…/…

Una pluja de llum encèn/aquest blau cel de vidre.

Fotografia, Carme Andrade

La pedra solitària de Joan Vinyoli serà el poema al qual Jad Hatem  hi dedica tot un capítol. El poema és analitzat en tota la seva intensitat metafòrica i conceptual, abordant-ne  la seva temàtica des de les influències hördelianes del poeta fins les que provenen dels alquimistes, dels místics o de la literatura oriental. L’estudi  d’aquest poema ens obre el ventall de coneixements que el poeta posseïa i que van influir de forma tan sàvia en la seva obra. La pedra solitària, un poema de només dinou versos conté una simbologia tan potent que un cop analitzada, dimensiona el poema en unes coordenades que el situen en una tessitura d’universalitat que passaria desapercebuda si només valoréssim la bellesa externa dels mots i de les seves combinacions. La bellesa del poema sorgeix de les seves arrels conceptuals  i s’aviva en la paraula poètica. L’autor de l’estudi ens descobreix el poeta en la seva profunditat més filosòfica. Elements imprescindibles de la seva obra com els arbres, el gall fer, l’ocell blau, l’abisme groc, són analitzats a la recerca d’un sentit encara que segons Jad Hatem: Per a Vinyoli, és il.lusòria la temptativa de conferir sentit a tot: a l’existent, al possible, al necessari, al contingent…Tot són imaginacions,llevat de la mort.

Un llibre que confereix una nova llum al cos poètic de dos dels nostres.

Carme Andrade

Dies meravellosos, de Jordi Coca

Ara que comencem a endreçar la memòria dels anys de la transició,  Dies meravellosos de Jordi Coca és un bon relat que pot ajudar a comprendre un temps a tots aquells que no el van viure directament. De Dies meravellosos m'ha arribat l'eco de l'exaltació d'uns anys il·lusionats i alhora incerts, en què tot estava per fer i tot era possible i on la barreja de sentiments contradictoris d'una generació de joves dibuixava en les seves vides personals i col.lectives un quadre complex, intens i excitant.

Una crònica sentimental en què els personatges, sensibles als esdeveniments socials i polítics, patien, gaudien i  estimaven com si fos el darrer dia de les seves vides. Personatges afuats per l'esperança d'uns canvis que arribarien sí, però passats pel sedàs dels pactes i devaluats pel règim de la transició. Un fragment de les vides d'una colla de joves compromesos amb el país i amb l'esquerra que tenien el convenciment que la cultura era la base de tota revolució i així van trobar en el teatre la clau per obrir les consciències cap a un món més just i més lliure. Un teatre social, compromès,on la paraula esdevenia l'arma de futur i així, entre reunions, assajos i manifestacions  van anar creixent i madurant. La desfeta del grup aniria en paral·lel al canvi de paradigma social i polític, on l'aparent ambient de llibertat i la irrupció de la política de partits apaivagarien molts ardors revolucionaris.

Hi havia gent de totes les edats i aviat vam començar a sentir crits demanant llibertat i amnistia. Al cap de poc van dir que baixaven policies a cavall des de la Diagonal i vam optar per tirar cap a la plaça Urquinaona. En arribar al carrer del Bruc, hi vam trobar una colla de gent que alçava un cubell d’escombraries, motos, un cotxe posat de través… Semblava una guerra.Una mica més amunt hi havia tres o quatre jeeps i policies a cavall. També hi havia gent a les cantonades, als portals de les cases i als balcons. Per la Ronda vam veure un estol de manifestants i pel carrer d’Ausiàs Marc va passar una colla de nois i noies que duien banderes independentistes i que cridaven. De sobte vam tenir un espetec, com una explosió que no sabíem d’on venia. El carrer es va omplir de fum i vam veure com queien prop de nosaltres boles de goma i una mena de pots de fum que fumejaven.

(JORDI COCA. Dies meravellosos. Ed.62)

Illa 2035, de Dani Alba

L’Illa 2035 és un llibre amb una presència física molt atractiva.Un llibre de cobertes sensuals i elegants gràcies a l’artista Fina Veciana que hi ha deixat la  seva personalíssima marca de cors atrapats dintre de finestres o potser són cors  que volen sortir del seu marc? En la contra, unes onades que es balancegen en un matí oratjós d’estiu… 

Fotografia: Carme Andrade

Els cors que volen sortir del seu marc ens podrien servir com a imatge del  discurs intern del llibre, així com les onades que es lliuren al vent sense  restriccions, perquè el plantejament de l’autor és oferir als personatges de la seva narració un repte vital que els hauria de portar a una illa imaginària de llibertat personal, i com si d’un nou Ulisses es tractés cercar els companys de viatge per fer una travessia dolorosa però necessària. Per realitzar-la els voldrà forts i segurs i els posarà a prova. Busquem el vent, poeta, li diu. Evitem que les veles pengin del pal major com si fossin pell vella I gastada, quasi morta. Orientem la proa contra el vent perquè les infli, les mogui, les converteixi en cofoies als teus ulls que, a poc a poc, veuran aquest color verd resignació enfonsar-se al fons del mar que sempre has volgut vèncer. Fes-ho poeta. Aquesta derrota nostra, si es produeix, també sabràs escriure-la. 

El repte que ofereix als companys de viatge triats comporta dues coses: haver de sortir de la suposada zona de confort on estan instal·lats i la més dolorosa, la d’acceptar de perdre tots aquells records que fan nosa. Qui estaria en condicions d’acceptar d’esborrar la memòria per començar quasi de zero una nova vida? Aquest és el gran repte que els proposa l’autor. 

Fins aquí s’entén que Illa 2035 no és una novel.la. Illa 2035 és inclassificable des de l’anàlisi textual perquè en realitat conté elements de gèneres diversos. El plantejament vital i filosòfic de la proposta que fa l’autor ens situa el llibre en les coordenades de l’assaig; la descripció d’uns personatges ens l’acostaria a la novel.la, però en canvi no hi ha una acció específica que provoqui cap interrelació conflicitiva entre ells i que desemboqui en un final. Els paràgrafs on es passeja un cert alè poètic fa que parlem de prosa poètica. 

L’Illa 2035 és una illa amb penyasegats pronunciats, amb rius que flueixen lliurament i també és una illa amb algun rierol sec. És una illa de contrastos en l’ús que fa dels nivells de llenguatge. La llengua cavalca entre extrems força dispars i en aquest punt rau, segons la meva opinió, el punt més censurable. Hi ha capítols, en especial els primers del llibre on s’hi aboca un estil de llengua massa  directa que contrasta amb l’estil lingüístic de les reflexions més profundes i asserenades dels capítols següents. El llenguatge més directe i un pèl descurat correspondria als fragments on el narrador ens dóna una visió generalitzadora de les dones, cosa que pot despertar suspicàcies en més d’un lector o lectora, encara que també carrega contra els homes de la seva generació. També hi observem un contrast suposadament volgut, entre un món modern on les relacions socials estan carregades de superficialitat i un desig d’autenticitat i de desfer-se de tot allò que suposi un obstacle en la recerca 

d’aquesta illa projectada idealment. 

Una illa que no us deixarà indiferent si sou dels que accepteu el repte d’arribar-hi i trepitjar-la amb tots els seus turons, rius i rierols, encara que us aconsello que aneu en compte amb els foscos penyasegats. 

Carme Andrade

Orgull, de Francesc Hernández

Si nada nos salva de la muerte, al menos que el amor nos salve de la vida.

(Pablo Neruda)

Orgull podria ser la vomitera amarga d’algú que ha viscut la malaltia de l'amant en primera línia de foc. I també podria ser el relat dolorós escrit per aquest algú que opta per donar-li el tomb i reconvertir-lo en un cant a la vida. 

Podria…però l’autor d’Orgull tria entomar la realitat sense artificis des de l’única perspectiva possible: la de l’amor. Orgull és un paisatge vital i literari ple de matisos nets i diàfans malgrat la foscor, on l’amor vibra per tots els racons de la vida i de la mort. Es fa present en la vida quotidiana dels amants quan fan el vermut amb els amics en una terrassa  i en els moments de dolor a la capçalera del llit.

Fotografia: Carme Andrade

El narrador il·lumina el cantó fosc del relat amb una prosa directa i fluïda que ens condueix cap a moments d’intensa quotidianitat i també a d’altres moments en què els protagonistes ens mostren amb contundència però també amb delicadesa tots els matisos psicològics que provoca la malaltia. Dolor i amor. Amor i dolor són indissolubles. Preparar-me per perdre’t només consistia en deixar de pensar, en deixar de planificar i només sentir. Ara entenia que preparar-se no passa pel cap. Només pel cor. Des d’aquesta perspectiva podria semblar que el relat viscut per l’autor és un cant a la vida amb aquest matís tan naïf que sovint associo amb una certa intencionalitat d’autoengany davant les adversitats, cosa que es prodiga sovint en els nostres dies. La seva perspectiva és conscient i real, fins al punt que en aparença podria semblar que ratlla una cruesa massa extrema, quan en realitat ratlla la humanitat més profunda : Vida bruta de càncer però certa, molt més certa que la que havia tingut mai.  I en les profunditats del pensament amorós  sorgeixen frases com aquesta:  Calia viure els moments amb el poder d’allò que mor. Només així els instants són realment vius. Vida i mort, amor i dolor són els pols per on oscil·la el pèndol d’Orgull I per on corren les aigües subterrànies i fluïdes de la felicitat del moment. - Mai he estat tan feliç en tota la meva vida, diu el protagonista malalt. 

Allunyat així de la llàgrima i allunyat de la truculència obscena, Orgull és una necessitat de l’autor i també és un relat molt bell on la paraula, a més d’actuar com un instrument exorcitzador és l’eina que eleva a categoria literària un fragment de vida, una llum que sorgeix entre les tenebres.

Carme Andrade

 Al voltant de Lila, de Marylin Johnson. (Ficció recreativa)

Havia arribat al petit municipi de Gorfina amb l’encàrrec del meu cap de seguir la pista d’un dels testimonis del cas Moll 320. L’hora de la meva arribada era prou tard com per no poder distingir amb claredat les cases ni els carrers del poble on hauria de romandre algunes hores. Les més de tres-centes milles que havia recorregut m’obligaren a estirar-me al gran llit de l’habitació del motel del poble i deixar per al dia següent l’estratègia a seguir.

L’endemà després de dinar i seguint les indicacions de la recepcionista, vaig arribar a la casa veïna de la petita església presbiteriana. El jardí estava ben endreçat, amb tot de requadres delimitats i on començaven a despuntar els jacints i els lliris d’aigua. Els petits còdols de riu que omplien el caminoi fins la porta d’entrada dibuixaven unes sanefes gregues elaborades amb exactitud geomètrica. Les finestres i la porta d’entrada pintades de colors virolats i la pulcritud del jardí deixaven entreveure una vida ordenada i relativament alegre dels habitants de la casa. La meva curiositat anava en augment per conèixer la mestressa de la casa en atribuir-li unes característiques personals ben allunyades de l’ordre i de la vida tranquil.la que aquells espais desprenien.

El dring de la campaneta va sonar dos cops. Em va rebre un rostre femení de faccions dures excepte en la mirada d’uns ulls intensament blaus. - Perdoni, la senyora Lilian  Hammer?

- Sí, sóc jo...

- Helena Andreotti, de la comissió policial del districte IV de la ciutat de Nova Orleans. Estem fent un seguiment de la desaparició de la senyora Molly Smith.

Amb un gest afable em va convidar a passar al petit menjador on un bressol de criatura es destacava en l’angle més assolellat. La blancor d’unes puntes que sobresortien del senzill llitet s’afegien a aquella visió d’ordre i pulcritud del jardí que m’havien sorprès feia uns moments. La seva mirada va començar a resseguir els mobles del menjador, les cortines i es va aturar al bressol del racó. Va abaixar el cap un instant cap el parquet del terra i de forma sobtada va aixecar la vista  i em va mirar des de la profunditat de l’oceà dels seus ulls.

- Desaparició diu? La Moll...

- Espero no importunar-la amb la meva visita i si prefereix que vingui a una altra hora, puc fer-ho més tard.

- No, no, continuï. Com veu- i es va assenyalar discretament amb la mirada el  seu ventre arrodonit – ell pot esperar.

- Abans d’entrar en els detalls de la desaparició de la Doll, deixi’m que li expliqui perquè he acceptat aquest servei especial. Vostè va ser acollida per la Molly Smith amb unes condicions ben penoses i traumàtiques. La Molly la va retornar a la vida, va ser la seva salvadora, però ho va fer...fora de la llei. Veurà que la contradicció és gran, per un costat si no ho hagués fet, segurament vostè no seria en aquest món i si ho va fer, ho va fer cometent un delicte d’usurpació d’una criatura, cosa penada per la llei. Quan diem que vostè segurament s’hauria mort, hi posem un condicional, quan diem que ella la va salvar, infringint la llei, és un fet provat. Tot sovint, les lleis dels homes no es corresponen a les lleis naturals de la bondat dels mateixos homes...

- És dur això...però segueixi, si us plau.

- He conegut la seva història gràcies a la meva afecció a la literatura. La meva amiga em va recomanar un llibre de la Marylin Johnson, intitulat Lila. I Lila és vostè. Allí hi ha la seva història, els seus orígens, la seva joventut i potser alguns elements de ficció. La lectura de la història de la Lila em va posar contra les cordes personalment, em va obrir les pàgines del meu  llibre personal que creia tancat.

- Perdoni, puc oferir-li una tassa de cafè, de te...?

Fotografia: Carme Andrade

El seu rostre expressava un gran interès i alhora un cert desassossec. En certa manera volia deixar passar uns minuts abans que jo no continués el meu relat. Tot de sentiments contradictoris la devien estar empresonant. Després de la breu pausa, vaig continuar.

- Vaig llegir Lila abans d’ocupar la meva destinació laboral actual.  Al meu país m’havia quedat sense feina i gràcies a un amic nord-americà em van oferir un temps de prova com a criminòloga a un dels districtes del sud de Nova Orleans. No vaig dubtar ni un segon de fer el trasllat. El descobriment pel qual sé que vostè existeix l’he fet en arribar a la nova oficina. El meu cap em va encomanar un plec d’informes entre els quals hi havia el de la desaparició de la Molly Smith. Va ser sorprenent trobar-me amb la investigació en marxa d’una dona que responia a les característiques d’una de les protagonistes de la novel.la que portava encara a la maleta. Vaig descobrir que l’autora feia pocs mesos que havia mort i vaig decidir que aquest seria el primer cas amb el qual m’enfrontaria.

-Tot això que m’explica em posa en una situació de vulnerabilitat personal per la qual no estic preparada, però no puc deixar d’escoltar-la. Segueixi, si us plau.

- Crec que no s’hauria de preocupar en excés perquè pel que he pogut comprovar,  molts aspectes formals de la novel.la no responen al relat tècnic de l’informe pericial. Aspectes com els llocs, els noms, etc estan ben desdibuixats. Com li deia, la lectura i el posterior descobriment de la seva existència han activat part del meu passat i han posat al descobert episodis de la meva vida, cosa que m’empèny a seguir el cas de la desaparició de la seva mare adoptiva i aportar proves que resolguin el delicte del qual se l’acusa.

- Creu que la desaparició de la Moll és conseqüència directa de l’acusació que penja sobre ella?

- Sí, crec que és així. I vull comptar amb vostè per desmuntar l’acusació i restituir el bon nom de la seva mare adoptiva...

- I perdoni, crec que arribat a aquest punt, puc preguntar-li quina és la seva motivació personal en tot aquest assumpte?

Aquí la meva resposta es va fer esperar uns instants. Després de comprovar com la llum del sol que es filtrava a través de les cortines havia anat minvant, vaig iniciar el relat accidentat dels meus orígens i a mida que m’anava explicant,  anava descobrint aspectes que m’unien molt íntimament a la vida de la dona que tenia al meu davant. La tarda s’esllanguí per complet quan vaig estrènyer aquella mà tremolosa. Va tancar la porta i jo vaig resseguir amb la mirada el bell camí fet de petits i brillants còdols de riu.

Carme Andrade

Domini màgic, III Festival de Poesia

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.

                                        

 (JOAN VINYOLI, Domini màgic. Fragment)

A Santa Coloma de Farners els amants de la lletra poètica ompliren de versos i reflexions l’aire humit i boirós del cap de setmana del 6 al 8 de maig. El III festival Domini màgic  de poesia s’inicià el vespre del dia 6 amb La matinada clara i d'altres nits insomnes de la poeta Maria Cabrera acompanyada dels seus set-cents txetxens.

El dissabte, al Parc de Sant Salvador, espai mític del poeta, ressonaren paraules vinyolianes acompanyades de dansa i música. Després de dinar, asseguts al bar Caliu de la Plaça Farners, la Carlota Casas ens va oferir un treball profund i elaboradíssim al voltant de dos dels grans, Ferrater i Gil de Biedma a través del mirall,  entre el jo poètic i el jo personal, entre l’art i la vida.

Al voltant de Gil de Biedma i Gabriel Ferrater

 Més tard, a l’espai Joan Vinyoli reeixí el maridatge poètic entre Hölderlin i Vinyoli en boca d’un jove alemany estudiós del tema, en Tobias Christ, que ha vist en el poeta català l’empremta de l’alemany parlant entre d’altres del concepte de l’anhel present en ambdós poetes. Dolorós anhel, que diria en Vinyoli. La llum de la tarda s’esllanguí lentament  i arribà el moment de rebre el convidat d’honor, el poeta Ponç Pons. Cada paraula hauria de tocar un punt crític. Amb aquest símil referent a una sessió d’acupuntura i aplicable a la funció de la poesia, en Ponç Pons ens va conduir  cap al terreny de la poesia compromesa amb el món. Fer pensar per ampliar la manera de veure la vida, tot compartint passió i coneixement. Es va declarar compromès amb el món i en especial amb el territori,  que en el seu cas no és altre que la seva Menorca. El Pons de Sa Figuera Verda va seduir encomanant emoció i passió a un auditori nombrós i atent. Literatura igual a corc, a desfici, a obsessió i a subversió. Després de la lliçó d’en Pons, vam entrar cap al tard amb  Veus de la terra, les veus exquisides i plenes de matisos de les poetes Christelle Enguix i Susanna Rafart, presentades pel poeta Roger Vilà.

 Entrada la nit, la poesia d’en Kavafis es va anant desgranant  en melodies interpretades per Josep Tero, Kavafis en concert, a l’Auditori del municipi. Cap a mitjanit al Bar Sport de la plaça, tingué lloc una jam poètica on hi van participar recitadors espontanis, poetes presents i els germans Tàssies, joveníssims cantaires i admiradors d’en Vinyoli, a més del duet  Foraroba, dues poetes. -  la Mònica De Dalmau i la Carme Andrade -  que executen una acció basada en el diàleg poètic.

L’endemà, la pluja impedí la sortida I la natura em crida que havia d’anar resseguint indrets de Joan Vinyoli fins arribar a l’ermita de Farners. El festival es va cloure amb la recitació d’Enric Casasses a l’espai Joan Vinyoli. Amb una llibreta a les mans va anar llegint els seus escrits i poemes mostrant a tots els presents el seu personalíssim treball ple de referències d’alta cultura i alhora de llenguatge popular amb arrels ben evidents de literatura oral. El III Festival Domini màgic  de Poesia de Santa Coloma de Farners es va cloure després d’un programa qualificat per molts dels present com dens, intens i brillant.

Fins la propera!

Carme Andrade

Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Editada per Terra Ignota, una nova editorial que té molta cura dels seus llibres, Les cadenes subtils, de l'escriptora Teresa Duch és la primera novel.la de l'autora, ja que fins aleshores ha publicat llibres de relats i articles en el seu blog Salsa-Ficció. 

La novel.la presenta una característica general que la hi confereix nervi i robustesa; em refereixo a la passió com un ingredient destacat de la psicologia dels seus personatges i que es manifesta com una mena de vibració latent en l'estil narratiu. Densa de personatges,  destaquen amb llum pròpia i vital les dues dones protagonistes, la Mimí, la jove i la Maria, la dona gran. Una novel.la de dones? Diria que en part sí. Ja ha passat l’època d’haver de demanar perdó per crear personatges des de la perspectiva femenina, com deia fa pocs dies a la revista digital Catorze, l’Eva Piquer: Afegeix un femení darrere de qualsevol substantiu i a l'acte aquell nom queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat, abaratit. Posa un femení on sigui i hi estaràs afegint rebuig, desdeny. Doncs bé, creiem que el femení és humà com també ho és el masculí i la novel.la de la Teresa és una novel.la on les dones protagonistes són intel·ligents, potents, vitals i apassionades, dues dones  que es troben i que s’ajuden mútuament. El vincle que les unirà serà el coneixement que la gran transmetrà a la jove com si d’un llegat sentimental es tractés.  El traspàs de coneixements intergeneracionals actuarà com el ressort que ajudarà  la jove Mimí en uns moments d’indecisió i d’una certa apatia, a motivar-se i a trobar al·licients a la seva vida  i ajudarà  la dona gran, la Maria,  a descarregar-se del pes, de les cadenes  de la seva història, un argument que no desvelarem pas...

Una novel.la on el pes dels conflictes psicològics es fa palès en dues èpoques de la vida. Per un costat els problemes de soledat en la vellesa amb tot el clima de petites enveges, venjances i rancúnies que es creen entre la gent en els ambients de les residències però també l'afecte, la tendresa i l'amistat entre la gent gran i per un altre costat, el difícil encaix dels joves que encara ratllen l’adolescència i que no tenen clar el futur laboral ni vital.

Tots els esdeveniments importants del país hi són presents: els fets de la guerra civil, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme, l’opus i la seva connivència amb el feixisme, la transició fins arribar als onze de setembre darrers. De vegades només és una lleu referència, altres vegades serveixen per vestir de veritat els personatges i en altres ocasions conformen el moll de l’os de les motivacions d’alguns personatges per actuar com actuen. 

De la ficció de Les cadenes subtils sorgeixen uns personatges marcats per la guerra civil, les conseqüències de la qual els explota a les mans i els converteix en els autèntics herois anònims, - en aquest cas seran dones anònimes- , dones supervivents que cercaran la salvació i que per arribar-hi hauran de desfer-se de les cadenes que les tenen empresonades.

Una novel.la d'una escriptora de la qual n'esperem moltes més.

Carme Andrade