Reusenques de Lletres eixampla el cercle

El col.lectiu  Lletres Reusenques ha eixamplat el cercle invitant altres escriptores reusenques a donar-se a conèixer en un acte senzill i íntim al bar del Teatre Bravium de Reus. Hem escoltat relats de dones que han estat guardonades en les darreres edicions del Premi Antònia Abelló i Filella que convoca el Casal de la Dona de Reus.

A l'acte han intervingut quatre dones representants de tres generacions d'escriptores: la Gisela Alcón, la Gabriela Bastida, la Pilar López i la Núria Naval.
La Gisela Alcón, la primera que ha intervingut ens ha acostat a la vida de la Maria Julivert i Alvès, dona vendrellenca pionera en els drets de les dones i activista del moviment esperantista del primer terç dels segle passat.

Quadre de M.Rodoreda

La Gabriela Bastida i la Pilar López, mare i filla respectivament, ens han emocionat amb uns relats escrits a partir de la memòria familiar. Relats on el perfum de la infantesa perduda al costat de l'avi i de les persones estimades ha flotat en l'ambient de la sala. Paraules plenes de records familiars conservats com a tresors íntims i que gràcies al filtre creatiu s'han convertit en petits homenatges literaris als paradisos perduts i a la memòria col.lectiva. Relats on l'ombra de la guerra civil més incivil de totes les guerres continua en el nostre rerefons més íntim assenyalant-nos camins i dreceres per on no hem de transitar.

La darrera lectura l'ha realitzat la Núria Naval amb la lectura de dos relats adreçats respectivament a una mare artista i a un pare poeta. Amb un estil molt personal, els dos relats aborden les relacions filials des d'una perspectiva original plena de matisos i de ressonàncies poètiques.

Un vespre ben literari gràcies a les Reusenques de Lletres. Fins a la propera Lletres!

El nord del sud

Estiu de 2003

El nostre itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates d’Iguazú i de baixada vam visitar  Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap a  Salta i Jujuy passant pel Chaco. Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La Serena i l’illa de Humboldt,  Valparaiso, Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de contrastos sorprenents.

19 d’agost

Des de Salta ens hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de  l’antic poble dels quilmes o diaguites.

La quebrada de Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania, la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El  gripau, El frare, etc. A l’entrada del lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la  veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver viscut un altre moment màgic.

A 50 quilòmetres al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán, ciutat propera i d’accés molt més fácil.

Un antic assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem imaginar els extensos camps de cultius  de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes. D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les formen un conjunt de construccions en pedra  emmurallades  que ocupen la falda de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará. 

La visita hauria estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr. Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus avantpassats quilmes. En els seus ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un tresor de la humanitat. Paraules com pachamama ( la mare terra), cacam ( la llengua dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?

20 d’agost

Avui explorem el nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres, rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.

Paisatge de Humahuaca

A Pulmamarca fem una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets, parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble molt visitat pels turistes argentins. 
L’aire és nítid, transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els habitants andins en diuen estar apunat. La puna és l’altiplanície andina i estar apunat en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres d’alçada.
A Tílcara visitem la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt resistent.

Des del punt més alt del pucará estem a la confluència de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i al sud l’Argentina. Diego de Almagro va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver travessat les punes del nord. Al pas dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.

Continuem els camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest indret fa sis-cents anys va rebre un  pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?

Impacte d'un dels meteorits a Maimara

Arribem a Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres de la puna argentina.

La felicitat es fa, no es compra. Zygmunt Bauman dixit.

Comprem productes per llançar-los a les escombraries i poder-los substituir aviat per uns de nous; no comprem per gaudir-ne, comprem per poder-los bescanviar per uns altres tan aviat com ens ho puguem permetre. Comprem i substituïm, tornem a comprar i substituïm i així una i una altra vegada en una roda incessant que no afluixa, ans al contrari...Així el Dr. Bauman comença el petit opuscle editat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona arran de la seva recent visita a Barcelona.

Paraules lúcides de les quals es desprèn entre moltes altres idees que els béns duradors ara comencen a fer nosa i que cal pagar el luxe d'eliminar-los; naturalment el luxe no el paga l'empresa que els produeix, sinó el consumidor i cal fer-ho per ser feliç.
Aquest matís donarà consistència i sentit a tota la tesi baumaniana. La felicitat l'obtenim de l'eliminació de tot allò que ens fa nosa. Ens fan nosa els quilos de més, el pèl del cos tan si ets home com si ets dona, les arrugues de la cara, les adipositats del ventre. Si algú ens fa nosa en els nostres comptes de twitter o de facebook els podem bloquejar o eliminar.
Es crea el producte i després es pensa en la seva aplicació. Si aquell producte no ha trobat clients, desapareix del mapa.El producte és desitjat pel consumidor però aviat el desig s'esgotarà en vistes que el sistema ja està generant noves necessitats, nous desigs que desplacin l'anterior.Es tracta de mantenir la insatisfacció de forma permanent. Un client satisfet del tot no és negoci, cal mantenir viva la flama del desig constant, de la insatisfacció.Comencem per desitjar i acabem sent addictes no als productes, sinó al simple fet de desitjar sempre. Els centres comercials substitueixen les esglésies, els llocs de culte. En realitat és el culte no només per fruir dels béns de consum, sinó per renovar els béns i llençar, desestimar els que s'han quedat vells.

L'altra, de Marta Rojals

M'han impactat unes quantes coses de L'altra. Una és la capacitat que té l'escriptora per observar i contar-nos detalls de la vida diària des d'òptiques realment sorprenents i originals. Això és el que fa distintiu un escriptor d'un altre escriptor: tenir un llenguatge propi i la Marta Rojals escriu amb un segell personalíssim. 

L'altre aspecte que des de la primera plana m'ha sorprès és la seva capacitat de dotar de velocitat les situacions i les accions de la seva novel.la, fins el punt que vaig haver de deixar de llegir perquè m'havia encomanat les presses de tot el que ocorre en les primeres línies. Vaig deixar en repòs el llibre i vaig pensar que quan hagués assimilat mentalment la seva velocitat hi tornaria, i així va ser. Al cap de pocs dies ja estava instal.lada en el seu estil llampec i en els seus enfocaments tan imaginatius i originals, com per exemple, per dir que es reuneixen en un jardí on hi ha un llimoner diu que el llimoner esdevé el sostre de les reunions o que es comencen a tancar els paraigües i sabem que ja no plou o que té el mar reflectit a les ulleres i sabem que qui porta les ulleres ja ha arribat a la platja.

Una lectura agilíssima al servei d'un relat  on els personatges actuen cadascú en el seu món, com si estiguessin presoners de les seves pròpies manies, que interactuen entre ells mitjançant el WhatsApp, els correus electrònics, els Line amb codi secret per no ser descoberts... tota la parafernàlia tecnològico comunicativa al servei de les angoixes i de les limitacions de sempre. Es sincronitzen horariss  per dir que es posen d'acord a fer tal cosa o tal altra. Tenir agafat ferm el comandament del simulador és fer veure,  aparentar, i posar-se al dia analògicament vol dir seure i parlar de cara a cara, vaja, com sempre. 

El continent de l'artefacte literari està tenyit d'actualitat i el contingut està a vessar d'infanteses tristes, de desencontres amorosos i d'incomprensions. En L'altra, els feed back van bojos, semblen descontrolats però només en aparença.La narradora controla molt bé el moviment del ratolí i el retalla i enganxa, parlant metafòricament clar, de tal manera que sense adonar-te et va conduint cap a episodis de la vida passada de la protagonista en alternança amb moments actuals i en aquest moviment no perd pistonada, tot llisca ràpid, però llisca. 

L'altra és l'altra que tots i totes,- això de tots i totes ja em comença a marejar-, si no portem a dintre és perquè no ens hi hem parat a verificar, però que indefectiblement habita dintre de cadascú. Pot arribar a passar que no es manifesti mai però no per això no hi és, potser espera el moment de glòria necessari per manifestar-se. I en això estem.

Etiòpiques i A tota veu

El títol ve del grec aïthiops, el que sembla cremat, és a dir negre.

Amb aquest títol, el poeta i polític, el primer president del Senegal independent, Léopold Sédar Senghor, va compondre un recull de poemes molt ancorats en l'espai temps del poeta: l'Àfrica de la seva infantesa, els seus amors, el seu combat polític i ideològic. Imma Tor faus, del pròleg d'Etiòpiques  (2007)  traduït del francès per Josep Maria Fulquet, Edicions Límit i Edicions Andorra.

A tota veu, una activitat literària organitzada per Òmnium Baix Camp m'ha donat l'oportunitat de conèixer la poesia d'un africà, un dels creadors de la negritud, concepte que es resumeix en l'orgull d'una manera de ser africà. L'activitat A tota veu consisteix en un petit recital poètic realitzat per parelles lingüístiques on un dels components de la parella és catalanoparlant i l'altre és parlant d'una altra llengua. Ambdós llegeixen el mateix poema: la persona catalanoparlant la llegeix en l'idioma de la parella, i l'altra la llegeix en català. En aquest cas, llegirem un fragment del poema El Congo traduït del català al wolof per un ciutadà català d'origen senegalès, en Khadim Kane.

El Senegal és un país que ha adoptat la llengua del colonitzador com a llengua oficial però hi conviuen en bona harmonia un grapat de llengües corresponents a les ètnies del país. La majoritària és la llengua wolof, però no és estrany trobar moltes persones que coneixen el diola perquè la mare és diola i a més el serer perquè l'altra mare és serer. I a l'escola aprenen la llengua francesa. El gran handicap de les llengües africanes és la manca d'oficialitat, ja que això perjudica molt la seva pervivença en ser llengües que només tenen l'oralitat i l'herència familiar com a mantenidores i garantia de supervivència.

CONGO

Oho! Congo estirada en el teu llit de boscos, reina sobre l’Àfrica domada

Que els fal·lus dels munts portin ben alt el teu pavelló

Ets dona pel meu cap, per la meva llengua, ets dona pel meu ventre .

Mare de tot el que té narius, dels cocodrils, dels hipopòtams.

Manatins, iguanes, peixos, ocells, mare de les crescudes, nodrissa de les collites.

Dona alta! Aigua oberta al rem i a la roda de les piragües

Sao, amant meva de cuixes furioses, de llargs braços de nenúfars en calma

Dona preciosa d’ouzougou, cos de pell diamantina.

Tu, tranquil·la deessa de somriure immòbil sobre l’impuls vertiginós de la teva sang

Deslliura’m de la nit de la meva sang, guaita el silenci dels boscos.

Aquarel·la de Miquel Barceló (fragment)

La mirada del nàufrag

Juny 2013

El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

 

Per les estepes mongols

Començo un nou capítol dedicat a alguns dels viatges que han ocupat un lloc important en la meva experiència vital. Ho faré amb alguns retalls del diari de bord, un fidel company de viatge que sempre m'ha assistit i acompanyat.

18-07-09

Els companys han anat a rentar la roba al llac. La Mogui, la nostra guia i traductora,  els ha deixat un cossi especial amb nanses de corda. El Pep és dins del ger omplint un bol d’aigua calenta per afaitar-se. La Mogui es maquilla el rostre amb pólvores d’arròs i es fa la ratlla fosca del ulls davant del mirallet dins del monovolum on viatgem. Ella sempre presenta un aspecte agradable encara que estigui enmig del no res. Ahir es va rentar els cabells amb un cossi d’aigua escalfada i es va canviar de roba. Ens hem dutxat amb la porta de la rudimentària cambra de bany  oberta i així el sol ha entrat i ens ha escalfat  mentre un rajolí d’aigua freda sortia de la dutxa . 

A les set del matí ha entrat silenciosament la noia  del campament i ens ha encès l’estufa del ger. Sempre va vestida amb un cenyit i llarg vestit marró amb bótes camperes. Revisa l’interior del ger, escombra i canvia les alfombres. Un brivall ens porta el termos amb l’aigua calenta. Fora, l’aire és nítid i fresc. El llac estén la seva bellesa metal·litzada en suau harmonia amb la catifa envellutada de verd que l’envolta. Un ramat molt nombrós de iacs ha passat davant els nostres ulls i la bellesa de la visió ens ha fet emmudir d’emoció. Punts blancs escampats al voltant del magnífic llac i a la nostra dreta un grup de cavalls van brandant la cua. Renills de cavall. Aquesta matinada el galop d’algun genet impacient ha trencat el silenci de l’estepa. El llac és a 2.600 metres d’altitud i l’aire és fred i sec.

Fotografia: Carme Andrade 

                                                                                 21-07-09

Passem per paratges volcànics de lava. El camí és invisible. No hi ha camí. No hi ha roderes d’altres vehicles. Transitem per damunt de les pedres pujant i baixant petits turons durant quilòmetres i quilòmetres. Els nostres cossos ja s’han habituat al moviment oscil·lant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La meva companya de viatge ha deixat anar el seu cap plàcidament damunt de la meva espatlla dreta. La son ens venç per moments. 

Arribem a Tariat Sum, un poble habitat només a l’hivern. Ara els seus habitants estan escampats seguint l’ancestral pràctica del nomadisme . Ara és un poble fantasma. A la plaça, uns quants cavalls lligats a una barana de fusta. Paisatge de l’oest americà. Senzilles botigues amb rètols de mil coloraines. El poble de cases senzilles de fusta unifamiliars s’estén en una gran extensió de terreny. Algun gos borda. Un edifici de dues plantes. Preguntem. Contesten: l’escola. A la gasolinera ( també en trobem de tant en tant): una família, ell amb barret vaquer i el nen amb la gorra típica xinesa treuen el cap del vehicle encuriosits per veure i saludar un grup de “nassos grossos”, expressió comuna amb què ens designen els occidentals,siguem europeus, americans o australians.

Fotografia: Carme Andrade

22-07-09

Som a 3oo km.d’Ulan Battor, la capital,  i hem iniciat el camí de tornada. Som en un ger d’una família nòmada envoltats de bestiar divers: cabres, gossos, camells, cavalls. Al nostre davant un ger amb roba estesa tot al voltant. El nostre xofer i la Mogui marxen acompanyats dels amos al mercat més proper a comprar el xai per la festa de la nit. Mentrestant, el brivallet de la casa prepara els camells pel nostre passeig per les dunes. El paisatge ha canviat bruscament i estem en una feixa de desert amb un fistó de dunes prop de la carretera principal. El campament turístic veí al nostre petit i particular campament proporciona dutxes d’aigua calenta per dos dòlars. Avui toca neteja corporal i no menystenim aquesta possibilitat. L’hàbit diari a casa nostra, aquí es transforma  en un petit plaer, digne dels déus.

A la nit ens espera el sopar de festa de les celebracions nòmades. En una gran cassola, els nostres amfitrions  hi tiren els trossos de xai amb patates, cebes i pastanagues i un ingredient ben curiós: pedres volcàniques. Es tapa l’olla i es cou a foc fort. Khorhog és el nom de l’àpat. Es menja sense coberts, només amb un ganivet per punxar la carn. Sense pa, sense vi. Només amb te. I les pedres volcàniques li confereixen un gust especial a la carn. Aquestes pedres, en conservar l’escalfor de l’olla és costum que es passin de mà en mà en les gèlides nits d’hivern. Després de l’àpat, el pare de família ens fa una demostració de danses típiques de l’estepa: la dansa de la marmota, de la guineu, del llop. El cel, la lluna, la foguera i els sagrats esperits de l’estepa ens acompanyen i ens desitgen bona nit...

 

Carme Andrade