dimarts, 22 d’abril del 2014

Etiòpiques i A tota veu

El títol ve del grec aïthiops, el que sembla cremat, és a dir negre.
Amb aquest títol, el poeta i polític, el primer president del Senegal independent, Léopold Sédar Senghor, va compondre un recull de poemes molt ancorats en l'espai temps del poeta: l'Àfrica de la seva infantesa, els seus amors, el seu combat polític i ideològic. Imma Tor faus, del pròleg d'Etiòpiques  (2007)  traduït del francès per Josep Maria Fulquet, Edicions Límit i Edicions Andorra.

A tota veu, una activitat literària organitzada per Òmnium Baix Camp m'ha donat l'oportunitat de conèixer la poesia d'un africà, un dels creadors de la negritud, concepte que es resumeix en l'orgull d'una manera de ser africà. L'activitat A tota veu consisteix en un petit recital poètic realitzat per parelles lingüístiques on un dels components de la parella és catalanoparlant i l'altre és parlant d'una altra llengua. Ambdós llegeixen el mateix poema: la persona catalanoparlant la llegeix en l'idioma de la parella, i l'altra la llegeix en català. En aquest cas, llegirem un fragment del poema El Congo traduït del català al wolof per un ciutadà català d'origen senegalès, en Khadim Kane.

El Senegal és un país que ha adoptat la llengua del colonitzador com a llengua oficial però hi conviuen en bona harmonia un grapat de llengües corresponents a les ètnies del país. La majoritària és la llengua wolof, però no és estrany trobar moltes persones que coneixen el diola perquè la mare és diola i a més el serer perquè l'altra mare és serer. I a l'escola aprenen la llengua francesa. El gran handicap de les llengües africanes és la manca d'oficialitat, ja que això perjudica molt la seva pervivença en ser llengües que només tenen l'oralitat i l'herència familiar com a mantenidores i garantia de supervivència.

CONGO

Oho! Congo estirada en el teu llit de boscos, reina sobre l’Àfrica domada
Que els fal·lus dels munts portin ben alt el teu pavelló
Ets dona pel meu cap, per la meva llengua, ets dona pel meu ventre .
Mare de tot el que té narius, dels cocodrils, dels hipopòtams.
Manatins, iguanes, peixos, ocells, mare de les crescudes, nodrissa de les collites.

Dona alta! Aigua oberta al rem i a la roda de les piragües
Sao, amant meva de cuixes furioses, de llargs braços de nenúfars en calma
Dona preciosa d’ouzougou, cos de pell diamantina.
Tu, tranquil·la deessa de somriure immòbil sobre l’impuls vertiginós de la teva sang
Deslliura’m de la nit de la meva sang, guaita el silenci dels boscos.

Aquarel·la de Miquel Barceló (fragment)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada