dimarts, 2 de juliol del 2013

Els cels de Cuba

Un cel de plom, el títol del llibre de la Carme Martí  va ser la frase que li va suggerir a la Neus Català el cel que va contemplar en arribar al camp d'extermini de Ravensbruück. El seu pecat havia estat creure en la justícia i en la igualtat fraternal de les persones i haver treballat per la resistència francesa.  Aquests dies, passejant pel país cubà he tingut motius per reflexionar sobre aquestes mateixes idees que devien ser l'esperó que van fer aixecar tot un poble liderat per uns revolucionaris convençuts que era possible viure en una societat més justa i més igualitària. Pels carrers del país es respiren encara els eslògans i els lemes de l'època. L'any 59, any del triomf de la revolució. Som a l'any 2013. Han passat 54 anys, una majoria d'edat com a poble lliure. El cel de Cuba no és de plom, és d'un blau intens, és un país tropical on el turista amant de l'exotisme trobarà tot allò que desitja: platges realment paradisíaques, còctels deliciosos, sucs naturals extraordinaris, llangosta a preus assequibles per les nostres economies i música, molta música: salsa, cúmbies, son. I bèisbol, que ells en diuen pelota simplement.
A cada ciutat s'anuncien cases de cultura, cosa que no ens sorprèn en un país que sempre ha tingut com slògan la cultura per a tots. A l'entrada de la casa de cultura hi ha una pissarra amb el programa de la setmana: el dilluns tal grup musical, el dimarts tal cantant, el dimecres... més enllà serveixen rom i begudes refrescants. Vas a la recerca d'alguna altra activitat cultural que no sigui la salsa i el son. Recerca infructuosa que es va repetint a cada poble i a cada ciutat visitada. Els museus són anunciats en tots els fulletons turístics, cosa que ens anima, vist que les cases de cultura tenen les seves limitacions. Els museus acostumen a ser velles cases colonials reconvertides en espais on estan degudament vigilats per més personal que no pas visitants. En aquests espais els panells explicatius i les col.leccions d'objectes  s'exposen de forma caòtica, però no podem demanar gaire cosa més, donades les circumstàncies del país, per altra banda no hem observat per part de la població ni per part dels vigilants cap interès especial per a donar-nos a conèixer els béns culturals, que en realitat es circumscriuen sovint a les gestes i batalles contra l'imperialisme espanyol i més tard contra els invasors americans.

El triomf de la revolució de fa 54 anys encara està present a tot arreu. La figura d'Ernesto Che Guevara s'ha convertit en una icona òptima per vendre gorres, samarretes, cendrers o el que convingui a les botigues estatals. Em pregunto què n'ha quedat del missatge humanista d'aquesta figura històrica a la vida real del poble cubà. El eslògans de José Martí, del Che o de Camilo Cienfuegos  són repintats per mantenir-ne l'esperit ben viu, però contrasten molt amb una realitat a anys llum dels seus principis. La cultura i la lectura, reivindicades pels principis del socialisme cubà es fa molt difícil posar-les en pràctica. A les biblioteques i a les llibreries, en especial a les llibreries, difícilment pots trobar altres llibres que no siguin els de la història recent del país o de les biografies dels revolucionaris. En acabar-se'm la lectura d' Un cel de plom, vaig buscar i rebuscar per trobar una novel.la cubana o un llibre de poemes de Guillén Castro, recerca també infructuosa i finalment en una botiga atapeïda de samarretes amb la figura del Che i de botelles de rom vaig descobrir un parell de llibres oh! sorpresa!  que no portaven el segell de la revolució. El ashé está en Cuba és un  llibre escrit per dues  investigadores cubanes, Mirta Fernández i Valentina Porras, on ofereixen de forma resumida les religions d'antecedents africans en una síntesi del simbolisme yorubà i la seva aportació a la personalitat del poble cubà. Una realitat que es reflecteix en el sincretisme que es troba en alguns dels sants del catolicisme, que a més són déus yorubàs. La santeria, un món religiós complex amb molts déus i amb vida pròpia, com en les divinitats d'altres cultures antigues.Aquest és el llibre que m'he endut  de Cuba i editat per l'editorial estatal José Martí. Altra vegada els mateixos noms, les mateixes icones, els mateixos mites que inunden i monopolitzen la vida i els carrers del país.

diumenge, 30 de juny del 2013

Un cel de plom a Cuba

Un cel de plom, el llibre escrit per Carme Martí que ens relata la vida de Neus Català és el llibre que m'ha acompanyat durant uns dies en el viatge que he fet darrerament a l'illa caribenya; allí sota les aspes dels ventiladors de les cases on ens allotjàvem he arribat al final d'un relat escruixidor i a l'hora ple de vitalitat i optimisme.
Els anys passats al poble dels Guiamets, la seva joventut estroncada per l'exili, la segona guerra europea i el seu empresonament al camp d'extermini nazi de Ravensbrück són les etapes principals que conformen el llibre, així com l'alliberament traumàtic del final de la guerra. L'escriptora ens narra de forma planera i magistral una vida on primen els valors de solidaritat i ajuda mútua, fins i tot en els moments més tràgics de la vida als camps, si a allò en podem dir vida. Un llibre apassionant per la vitalitat i l'optimisme que desprèn la personalitat de la protagonista, un llibre on s'exalcen els valors humanistes per sobre de tot i un llibre que ens mostra una classe de dones, sovint obviades per la història, que han donat amb generositat, valentia i intel.ligència el millor d'elles mateixes.
Per si voleu fer-li una visita al poble de Guiamets, previ avís amb les persones que fan d'enllaç, ho podeu fer a: 

diumenge, 9 de juny del 2013

Una història amb moltes flors

El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh és una novel.la que enamora des de les primeres línies. En acabar de llegir-la et queda un sentiment d'íntima complaença per haver gaudit d'una història plena de reconfortant tendresa però també de solitud i per no dir-ho, de crueltat. Els avatars de la vida personal de la protagonista tenen com a guia el llenguatge secret de les flors. L'aprenentatge de les flors i dels seus significats serà la base sobre la qual anirà bastint la seva pròpia vida en un procés que la durà finalment a retrobar-se amb ella mateixa i amb els seus íntims desigs.
Novel.la plena de poesia per fora i per dins. Amb un  ritme ascendent, l'autora ha sabut distribuir adequadament els tempos i l'acció.
Molt recomanable.

dilluns, 13 de maig del 2013

To the wonder

To the wonder, la darrera pel.lícula de Terence Malick

La imatge dels peus a la sorra humida, inquietants, que amenacen a enfonsar-se davant l'impetu de la marea , és el reflex plàstic de la fragilitat del goig.../...

(Enric Alberich a Culturals La Vanguàrdia. 8 de maig de 2013)


Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:
 
S'han fos dins la boira dels anys
aquelles hores mortes de la foscor.
Recordes?
Et feien caure a tothora
per les arenes molles
de la incertesa.

( Andrade, C. Els cercles obstinats, 2013. Ed. Meteora )

Deliciosa casualitat!

Paraula i gest en la presentació de Els cercles obstinats

Paraula i gest en la presentació de Els Cercles obstinats

 Els Cercles obstinats, interpretats plàsticament  per la coreògrafa i ballarina de dansa contemporània Magda Borrull acompanyada d’algunes de  les seves alumnes, constitueixen una mostra d’espectacle de petit format capaç de captivar el públic amb pocs elements externs, cercant la sobrietat i l’emoció que sorgeix del diàleg entre dansa i paraula.
La seva interpretació evoluciona  des de l’expressió gestual plena d’emoció continguda fins a l’explosió del gest  rotund passant per onades  de suavitats i gracilitats harmonioses. La seva dansa és foc i aigua, és acció i és inacció, és un gest que irromp a l’aire amb força creixent i que va acompanyat de la mirada d’uns ulls sempre presents. Una dansa executada  amb el cos i la ment.

Les escales, les finestres, les teulades i els soterranis són espais aventurats per les ballarines en un intent, aconseguit, de dotar la plasticitat necessària als sentiments i sensacions que els versos dels Cercles els transmeten. Amb elles, la presència de la rapsode Antònia Farré fa augmentar la tensió dramàtica del petit espectacle en un  diàleg íntim entre la paraula i el gest. Una paraula plena de serenor i sobrietat en boca de la rapsode, una coneixedora a fons de la paraula en veu alta, de tots els seus matisos i dels clarobscurs dels versos ben dits.
Un espectacle poètic de petit format elaborat per a gaudi dels qui actuen i dels qui participen com espectadors.
 
Hem tingut ocasió de gaudir-ne darrerament a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa on les ballarines iniciaren la seva dansa sota terra, al damunt de les excavacions que deixaren al descobert el carrer i els fonaments de l’antiga ciutat sarraïna. Tot un espectacle que va commoure i emocionar els que vam tenir la sort de presenciar-lo.

 

 

Hi ha dies


Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.
Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.
Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.
Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.
Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.
Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.
Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.
Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.

dimarts, 19 de març del 2013

Un poema de la Conxita Jiménez en el Dia de la Poesia

Tot és mesquí quan les hores són baixes,
i tot s’ofusca, quan el gebre del matí
és tan greixós i fred com la rialla
dels rèptils que es banyen amb delit
entre aigües pansides.
Tot és mesquí, quan les llengües s’enfanguen
de tant arrossegar-se en el verí
de promeses bastardes
i els supura l’engany
mentre un mar d’ofegats ja no riu
perquè mai més la primavera
no els portarà cap niu
sinó que els traurà de casa
i els buidarà les finestres.
Tot és mesquí quan segueix la rialla
d’aquells que suren amb el vostre neguit
mentre el glaç d’una bassa
se us estanca en el ventre
i us demanen silenci si us traeixen
amb paraules tan falses.
Tot és mesquí perquè els dies s’allarguen
si us arriba la mort ben servida a la cambra
perquè en caure malalts trobareu un gran buit
si espereu l’escalfor guaridora d’un llit:
sentireu de ben prop la duresa i el so
d’una porta tancada.
                                          (Conxita Jiménez)