Era l’hora de la posta de sol.
Havíem entrat a l’estat de Nevada i anàvem
en direcció al Canyó del Colorado. Ens havíem plantejat la possibilitat
de deixar Las Vegas o aturar-nos unes hores. Vam decidir passar-hi la nit. Uns
quilòmetres abans d’arribar a Las Vegas, una gran extensió de cases
aparellades, enganxades unes amb les altres enmig d’un erm groc i polsós
s’estenia al davant nostre. La manca de verdor pels voltants de les cases impregnaven
al lloc un aire solitari i sòrdid. Aviat
ens vam adonar que eren urbanitzacions fantasmes a mig construir. La bombolla
immobiliària havia començat a esclatar aquell agost de 2007. Mentrestant, aquí
havíem començat a sentir els cants de sirena però encara no ens ho acabàvem de
creure...
Vam decidir allotjar-nos en un
dels discrets i modestos motels que et trobes a l’entrada de qualsevol ciutat
dels Estats Units. El motel triat es trobava ben bé als afores de la ciutat. El
trajecte fins l’avinguda principal el vam fer a peu intentar endinsar-nos de
mica en mica en el luxe de ciment, neons i marbres que aquesta ciutat ofereix
al visitant a mida que vas entrant en els carrers i avingudes principals. En
ser que el sol havia deixat de castigar i les temperatures anaven afluixant,
l’hora era de gran afluència. Grups de persones s’anaven concentrant en els
carrers principals i els grans casinos dels hotels començaven a omplir-se de
personal a la recerca de diner fàcil. Les sales de màquines escurabutxaques
dels hotels començaven a bullir amb un personal típicament del sud dels Estats Units : obesitats
generalitzades, alguns amb barrets mexicans o amb les gorres de bèisbol, molts
d’ells amb pantalons curts i xancletes , menjant muntanyes de gelats i amb el
got de cola a la mà, grups de turistes mexicans i algun grup de noies vestides de negre, amb
minifaldilles, esperant pacientment a la cua de la discoteca l’entrada
gratuïta a la qual tenen accés totes les dones joves; homes joves Armani ,
armats amb els walkie-talkies per
donar avisos , -suposadament als caps pels quals treballen-.
Aquest era el paisatge humà de
Las Vegas un vespre d’un dia d’estiu. La meva obsessió, aquell dia, era trobar una terrassa a l’aire lliure per
poder contemplar tranquil·lament la desfilada de personatges pels carrers. La
cerca va ser inútil. No és una ciutat construïda per a la contemplació tranquil·la,
és una ciutat per al consum al més alt nivell, sota l’embolcall d’uns
esperpèntics i mastodòntics hotels emuladors de grans obres universals: Les
piràmides d’Egipte, l’Empire State, Venècia , París, La Muralla Xinesa,etc.
Pels carrers circulava un trànsit dens on les limusines i els cotxes de gran
cilindrada s’alternaven amb mono volums decorats amb figures de dones estirades
tot insinuant un bell i jove cos en venda a preus mòdics i a l’abast de
qualsevol dels turistes de baix pressupost. Només calia contactar amb el número
de mòbil escrit en lletres ben grosses. Les dones són reclam al carrer i ho són com a complement de
l’estada als hotels dels casinos on es venen a bon preu. Escampats pels carrers
principals, els anunciants deixen anar per terra petits reclams de la mida d’un
calendari de butxaca on noies de totes mides i de tots els colors s’ofereixen
com a mercaderies a l’abast. Esteses de cossos femenins són trepitjats amb
total indiferència pels mils de visitants de la ciutat on el luxe es presenta
com l’embolcall d’una felicitat que es compra a baix preu. Mentrestant, els mercaders
i especuladors tancats als seus despatxos de marbre es freguen les mans tot
guaitant per les finestres dels gratacels l’imperi que han construït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada