Fricatives i ferralla

Els fonemes fricatius en fonètica s'articulen fregant el llavis, és a dir friccionant suaument ... En el terreny  metafòric el títol Fricatives i ferralla té connotacions d'una certa aspror metàl.lica que ens deixa un regust àcid i intens.

El treball multidisciplinar del Jordi Farré i l' Òscar Palazón ens ofereix un tot artístic on les paraules, els sons i les imatges ens introdueixen en la impossibilitat amorosa amb majúscules i en el desig permanent. L'embolcall de paisatges desolats i misèries d'abocadors urbans en realitat amaguen la permanent necessitat de l'altre des de la soledat punyent i el desempar més profund.

I pren-me amb tu,
guia'm per meandres i manglars,
porta'm al delta que vas dibuixar-me al pit
mentre jugàvem a ser cartògrafs dels nostres cossos.../...
No em deixis sol a la sabana de la teva absència.../...
El documental es pot veure al cafè del teatre Metropol de Tarragona fins el dia 18 de novembre. L'enhorabona als creadors.

Margin call (El que estàs a punt de vendre no té cap valor: ho saps?)

Margin Call, pel.lícula de J.C.Chandor. Film actualíssim, on ens són explicades al detall les primeres vint-i-quatre hores del primer terratrèmol en el món de les finances de Lehman Brothers... us sona el nom? És a dir el relat de com van anar les coses en  l'origen de tot aquest malson que patim i patirem. Pel.lícula de diàleg dens però comprensible al comú dels mortals, tot i en bona part tractant-se de números i abstraccions.

Càmeres que s'acosten al costat ombrívol dels magnats i dels seus servidors. Relat que ajudarà a comprendre els entrellats de la pesant i deshumanitzadora maquinària capitalista i també de la matèria amb què estan fets els protagonistes que condueixen el destí i la vida de tants milions de persones. No és un relat més d'una crisi augurada per tants, és el retrat de la condició humana, que en un context polític ultraliberal deixa anar la fera de l'ambició i de l'individualisme més salvatge i més insolidari.

Mitoraj, recreador de mites

A la vall dels temples d'Agrigento (Sicília), s'aixequen mudes i resplendents en la seva bellesa intemporal les colossals escultures del polonès Igor Mitoraj, guardians senyors de les restes d'una ciutat antiga que sorgeix altiva damunt del mar. Els mites de Dèdal, el bell Ícar caigut a terra, la idealitzada Icària al seu costat, el sensual Eros, tots ells representats en divuit bellíssimes i inquietants escultures que s'arrengleren al llarg del parc arqueològic, un passeig que seguim emmudits i meravellats un matí  ennuvolat i silenciós de tardor.

Retornem una i altra vegada la vista enrere, no fos cas que les nostres retines no retinguessin la imatge que ens ofereix aquesta visió on passat i present es retroben en evocació permanent.

Projecte Gent

Fotografia: Ritts Herb

Projecte Gent (Vuit senyores i un senyor dirigits per l'Helena Escuté)

Als qui ens agrada el teatre tenim la sort de viure a Reus, una ciutat que al llarg de l'any manté viu l'art teatral a través d'espectacles ben diversos i variats, sent un dels moments importants aquesta setmana del COS en què grups de teatre gestual ens presenten les seves creacions artístiques.

En el COS d'enguany hi ha aparegut una novetat que trenca amb els esquemes convencionals dels espectacles a l'ús i que per la seva bellesa i sinceritat artística mereixen un reconeixement i un aplaudiment. Em refereixo a Gent, un espectacle dirigit per la ballarina Helena Escuté, on la singularitat està en els mateixos actors o ballarins, tots ells persones familiars, poden ser mares, tietes, sogres, cunyades, àvies, gent de Reus, gent del barri, dels cinquanta i seixanta en amunt que se'ns presenten a l'inici de l'espectacle amb un abillament elegant, vestits de gala. Els cossos, sota els vestits elegants,  van prenent protagonisme relatant-nos petites històries personals amb energia, amb  una certa transgressió alliberadora i amb una sinceritat artística commovedora. Humor i sensualitat estan presents en els gestos ingràvids de la gent que hi ha dalt de l'escenari transmetent-nos moments màgics de plaer compartit, el plaer que ens proporciona l'instant del gaudi artístic.

Al llarg de l'espectacle, el grup d'actrius i actor es van traient cuirasses i caretes fins acabar interpretant personatges diversos molt allunyats de l'encotillament inicial dels vestits de gala .Un aplaudiment per la directora, l'Helena Escuté, que ha sabut fer créixer les possibilitats dramàtiques i artístiques d'un grup de gent no professional en una demostració d'audàcia i bellesa.

Adéu a la Universitat

Adéu a la Universitat de Jordi Llovet

Tant de bo la lectura d'aquest llibre suscités debats i controvèrsies, però molt em temo que actualment no estem per aquests afers. Després d'assaborir-ne la lectura, em quedo amb el pensament un pèl amarg que de moment serà un crit  en un desert i en el millor dels casos serà un crit compartit per uns quants  lectors(quants?) i poca cosa més.

 He matisat el judici anterior  amb la forma adverbial de moment, perquè crec que vindran temps millors per a la cultura humanística, ja que no podem continuar, al meu parer, obviant els que ens precedeixen en ares d'una modernitat mal entesa . En aquest sentit, comencem a observar  algun petit gest de recuperació ... estic pensant en el rellançament de la col.lecció Bernat Metge auspiciada per un mitjà informatiu amb l'objectiu de difondre els textos clàssics no només a les biblioteques privades dels subscriptors,sinó als centres educatius. També reconforta l'èxit de Jo confesso de Jaume Cabré, novel.la amarada tota ella de referències i ressonàncies humanístiques. El  seu protagonista vol ser historiador de les idees i de la cultura: Ho vull saber tot. El que se sap ara i el que sabia abans. I com és que se sabia o com és que encara no se sabia. M'entens? Tornant a l'obra que ens ocupa, l'autor, Jordi Llovet, catedràtic de Teoria Literària i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, ens ofereix una  defensa  apassionada i recalco l'adjectiu, una  defensa apassionada del valor de la paraula com a font per ella mateixa de cultura i saber tant abans com ara, malgrat la modernitat líquida ( Bauman) en què vivim, en què tot sembla efímer i res sembla que tingui solidesa.

El diàleg, la confrontació de pensament, la construcció del saber des de posicions crítiques i reflexives conformen el bagatge intel.lectual perdut en els darrers anys en les aules universitàries i en les aules de l'educació secundària. El llibre aporta arguments sòlids en el repàs crític que fa als sistemes educatius dels darrers anys, centrant-se en aspectes  bàsics com la pèrdua d'autoritat moral i intel.lectual del professorat,  la introducció irreflexiva de les  tecnologies dins les aules i el conseqüent abandonament de la lectura i la reflexió, així com de la implantació del Pla Bolonya, al qual hi dedica un capítol sencer analitzant-ne totes les particularitats i denunciant-ne la fragmentada visió que es va donar a la contestació dels estudiants des de les plataformes de poder ( Recordem les acampades i les assemblees continuades dins les universitats catalanes a la darreria del 2008 i principis del 2009).

Per a aquells que es pregunten què se n'han fet d'aquelles flors amb una mirada distanciada i no exempta d'una certa esperança en la humanitat  els podrà interessar la seva lectura. Per mi, ha estat una aventura força apassionant.

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet

L'impacte dels primers moments quan l'escenografia es presenta magnífica al davant dels teus ulls, no s'esborra fàcilment. Una escenografia grandiosa, treballada al detall recuperant andròmines i vestigis dels anys seixanta en uns patis de veïns on tot es parla, on tothom escolta i on es desenvolupen vides que pateixen, que ploren i que riuen. Entremig, una història de soledat i d'incomprensió encarnada en una noia que no encaixa en aquest ambient sòrdid i sorollós. El seus desigs de llibertat i de fugida es veuran dramàticament estroncats en un remolí de passions i sentiments contradictoris.
Els treballs dels actors, esplèndids, en especial les dones grans (Mercè Arànega, Imma Colomer) i molt encertat el personatge masculí (Quimet Pla)  que està present i silenciós durant tota l'obra davant d'una màquina d'escriure observant , llegint i escrivint, representant la figura del  perdedor  d'una guerra, les conseqüències de la qual  estan latents a l'obra.
El grup d'actors joves-  en especial la Gemma Martínez - , han sabut treballar uns personatges molt allunyats de l'actualitat, on la sexualitat, els rols femenins  i la religiositat  es trobaven a les antípodes de tot el que vindria més tard a partir  del maig 68. Segons paraules dels actors en el col.loqui posterior, els ha estat de gran ajuda el poder compartir el treball amb actors més veterans i amb el propi autor,  ja que J.M.Benet i Jornet  va escriure el guió inspirat en l'ambient i en els personatges del seu barri.
Un petit cosmos de la Barcelona popular dels seixanta, on els barris més populars anys més tard seran  batejats per art i gràcia de la Barcelona postolímpica com el Raval. Un petit entrellat de vides teixides al voltant d'uns patis amb els dies comptats per mor del progrés i del desarrollisme de l'època i  un  guió teatral magnífic, amb una llengua popular i  plena de matisos.

Vaig tenir la sort de poder gaudir de la trobada posterior amb els actors, el director i l' autor en un col.loqui molt ben aconduït per un Sergi Belbel comunicatiu, directe i proper a tothom.

Un goig, vaja!

El cavaller de l'armadura rovellada

 El cavaller de l'armadura rovellada  de Robert Fisher.
Amb  títol de conte medieval, El cavaller de l'armadura rovellada  ha estat un dels llibres més llegits pel públic americà i europeu en els darrers anys.
La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en un curs d'educació emocional que es va realitzar en el centre on treballava ara farà uns deu anys aproximadament. Sembla ser  que la seva aparició a les llibreries va constituir des del primer moment un èxit d'aquells que corre de boca a orella i arriba a captivar  un públic afeccionat als temes més o menys esotèrics o als llibres d'autoajuda. Aquest tipus de llibres no han estat mai sant de la meva devoció i la recomanació feta  va quedar aparcada  en el disc dur del cervell  fins que en una de les navegacions casuals per una coneguda distribuïdora de llibres, vaig comprovar que  figurava en una llista dels cent millors llibres que, segons la distribuïdora, no ens havíem de perdre. El llibre es trobava  barrejat amb títols importants com El llibre de la selva d'en Ruidyard Kipling o El món segons Garp d'en John Irving i vaig pensar que ja era hora que li tregués la pols del temps i em disposés a llegir-lo amb l'obertura de ment necessària.
 El balanç de la lectura és força favorable i el major mèrit segons la meva opinió és que  diu molt  amb molt poques  paraules i on els conceptes popularitzats per les revistes de divulgació, com autoestima, assertivitat, introspecció, sentiment de culpa,etc  són conceptes que s'expliciten mitjançant les reaccions del cavaller, cosa que ens el fa proper a les nostres pròpies armadures.
De forma escalonada, el personatge va passant una sèrie de proves a la manera dels contes infantils per tal d' arribar a conquerir, no el tresor ni l'espasa màgica, però sí la veritat.  El mètode és tan antic com la mateixa aparició a la terra de l'ésser pensant : Partint del poder del silenci  s'arriba a l'autoconeixement passant per un seguit de proves no exemptes de perills i soledats a la manera dels eixemplis de les faules o contes morals antics. De forma gradual, el cavaller s'anirà desprenent de l'armadura que l'oprimeix a mida que vagi prenent consciència de la seva vida i de les seves mancances personals. Al final del camí serà necessàri passar pel castell de  l'Audàcia i la Voluntat per arribar al cim de la Veritat.
 Audàcia i Voluntat tan necessàries sempre per fer front als avatars de la vida...