La lección de Auschwitz, de Joan- Carles Mèlich

Parlar de "La lección de Auschwitz" i no caure en l'oblit de moltes de les idees que hi circulen formarà part de les limitacions de la qui escriu i del context lleuger d'un bloc d'afeccionada com és aquest. Malgrat tot, m'atreviré a destacar algunes de les aportacions més significatives pel  que fa a Auschwitz, no com a fet històric sinó com a símbol ben viu en el present perquè si en parlem només com un fet històric voldrà dir que l'humanisme ha mort o l'hem deixat morir. Així una pedagogia sense memòria és una pedagogia inhumana. L'oblit del passat és la negació del temps i per tant de la vida humana.

Només la memòria pot impedir la repetició del mal.  I qui parla de memòria parla de lectura i parla d'ètica. Lectura del simbolisme d'Auschwitz, lectura necessària dels relats dels supervivents per poder estar alerta dels signes actuals dels nous totalitarismes i allunyar de nosaltres la desmemòria col.lectiva. La defensa de l'humanisme no acaba en una defensa de l'augment de les hores lectives de les humanitats. Comença i acaba en com ens relacionem amb la lectura del passat. Lectures per fer-nos preguntes, no per obtenir respostes tancades i concloents. En un estat totalitari no és possible la interpretació, la pregunta, el qüestionament. 

D'altra banda, J.C.Mèlich fa una defensa de l'ètica de la "deferència" versus l'ètica de la "diferència". Atenció la E de deferència, que no és l'ètica de la diferència amb la qual ja no anem gaire lluny. Amb la "deferència" anem cap a una semàntica de la cordialitat, anem cap a la "compatia", un terme emprat ja per Petrarca que també va més enllà de "l'empatia"i que ens proposa patir amb l'altre, de costat, no només a posar-nos en el seu lloc. Som responsables del dolor dels altres. L'humanisme de la responsabilitat (Lévinas) front l'humanisme de la llibertat (Sartre). Front "Jo sóc jo i ell és ell" de la semàntica de l'inhumà, defensa el "jo sóc tu, quan jo sóc jo" del poeta Paul Célan.

No hi ha víctimes ni persones mortes als Lager,  hi ha producció de cadàvers en sèrie, hi ha molta burocràcia i hi ha ciència al servei del genocidi. La despersonalització de l'ésser humà, la despossessió de tots els seus béns, allò que el fa diferent, serà el primer pas cap a l'acompliment de la producció de cadàvers. I els caps dels Lagers es comporten com a amants pares de família, ciutadans i ciutadanes que gaudeixen de la música, de l'art, de la cultura... La pregunta que resta suspesa a l'aire és Com és possible aquesta maquiavèlica relació? Quina relació hi ha entre humanitats i barbàrie?

Al final del llibre, l'autor exposa vuit punts a mode de resum o de conclusió. Em quedo amb la cita que els introdueix.

"Quan utilitzem la paraula nazi com a sinònim de criminal, la lliçó d'Auschwitz s'haurà perdut per sempre" (T. Todorov)

 © Carme Andrade