Avui he llegit que Adorno deia...

Fotografia: Carme Andrade 

Avui he llegit que Adorno deia que és un escàndol i

immoral que algú escrigui un poema després de l’existència d’Auswitchz.

De què parlen quan els escriptors escriuen? De l’abisme de la mort o de l’abisme de la crueltat humana? Els meus poemes segueixen una òrbita, sempre la mateixa. No saben, no poden sortir d’una anella que els té empresonats. Van donar tombs i tombs sempre en la mateixa òrbita. Atrapats en l’espai. Sempre giren i roden en un mateix univers i això cansa. Si intento sortir de l’òrbita em sento estrangera a casa meva. És una altra que m’habita i aleshores torno al viatge que em té lligada a una roda. I això cansa.

Penso en l’escarabat esclafat o en l’escarabat que mor estant viu, mor  perquè ha quedat de panxa enlaire i no sap com girar-se. Al llarg dels mils d’anys d’evolució , la natura encara no li ha concedit  les eines adequades per girar-se. Encara. Encara. Les runes del terratrèmol del Nepal. Una carretera, la carretera de l’Amistat que uneix el Nepal i el Tibet, una carretera feta miques. Realitat, metàfora, realitat. Ajustem-nos els cinturons. Aviat aterrarem. Ens espera una nova vida on viurem en ciutats que estaran sempre florides, els passeigs s’ompliran de joves, de vells i nens que xerraran i riuran. Ajusta’t el cinturó company que aterrarem a una ciutat on sonaran les campanes alegres de tots els edificis públics i on la gent es saludarà. Sento el xiulet permanent de l’orella esquerra, allí s’està. Ja no m’emprenya, ha passat a ser el company fidel de viatge de totes les travessies. El mar avui, els cossos engolits per la maldat, -Eh! Jo vaig pagar mil sis-cents perquè no era tunisià. L’amic tunisià només va pagar sis-cents euros. El mar avui tornarà a engolir els cossos mentre ens banyem untats de cremes solars, mentre els nostres nens aixequen la sorra amb les seves manetes dolces i rabassudetes. 

Avui, ahir, demà, cossos i més cossos. Adorno, tens raó, és immoral escriure res, pintar la bellesa, després de... Sam Abrams al poema Lichi-nuts diu que som com els litxís. La closca fràgil, l’abric de punxes, tot per protegir la carn. Fem veure que no ens afecta res, estem protegits, però tenim la carn tendra . Les punxes les tenim perquè els cadàvers que floten davant nostre no ens afectin. Vaig ser a Mauthausen, fa molts anys. Hi vaig portar el meu fill de 9 anys aleshores. Les fotografies dels cadàvers amuntegats, les vitrines amb les sabates dels condemnats també amuntegades. Ara aquests cossos flotant. Hi ha cap diferència? No entenia que el poble veí a Mauthausen no sabessin el final tràgic dels trens que arribaven plens de gent, però sí que sabien. El litxí amb les seves punxes. Com nosaltres. Sabem, sabem. Consciència operativa. No n´hi ha prou amb tenir consciència. O és operativa o la nostra espècie se’n va al carall. Avui a la ràdio han entrevistat l’Eudald Carbonell. Molt bé, tenim consciència i ara fem-la operativa. Tots amb la consciència operativa salvarem els cossos, Quan?   Els morts ja no hi són. Quan de temps estan dintre del mar abans els peixos no  se’ls facin seus? Un pensament tabú, no podem dir en veu alta enmig d’una alegre conversa entre amics fent una tapeta, -Doncs jo he decidit no menjar MAI MÉS peix del Mediterrani en ma vida.../...