divendres, 15 de novembre de 2013

Pètals a cau d'orella

A la mateixa hora, cada tarda, la dona dels cabells cendrosos entrava al petit establiment del carrer Santa Caterina i saludava la Virtuts. La Virtuts l’esperava a la porta amb el tovalló al braç i amb un Bona vesprà Sra. Dàlia bonica. Li tenia reservada la tauleta rodona  de l’entrada. Li agafava el bastó d’empunyadura daurada i li ajustava la cadira a la petita taula.


A la paret de l’orxateria, els tons blavosos de les rajoles de Manises contrastaven amb els  cabells cendrosos de la dona, pentinats en suaus ondes. Del seu aspecte extern destacaven unes ulleres fosques que sempre conservava posades.  Amb la mà dreta, lleument tentinejant, agafava el got d’orxata que li servia puntualment la Virtuts. Xarrupava a poc a poc i  esperava. Sabia que d’un moment a l’altre la persona que esperava entraria per la porta. Fins aleshores ell no havia faltat mai a la cita de les flors, com deia ella.

Ell entrava tot traient-se el panamà els dies de calor i amb un gest d’elegància natural el deixava damunt de la tauleta de marbre que també li reservava la Virtuts; el seu lloc era just al racó del penjador i al darrera de la taula d’ella. Vestia elegant, fes calor o fes fred. Les seves americanes ben ajustades i el seu mocadoret de seda al coll el distingien de la resta de clients de la famosa orxateria Santa Caterina, plena de turistes amb calça curta que entraven acalorats i esbufegant les tardes xafogoses d’estiu.

Després de saludar discretament la dona dels cabells cendrosos , obria sempre el mateix llibre que treia de la butxaca de l’americana. Un llibre petit de tapes granatoses i amb una cinteta vermella com a punt de llibre. Era semblant a un d’aquells missals que veiem en algunes esglésies perquè els fidels puguin seguir les oracions. L’home obria el llibre segons el punt del dia anterior, movia  el seu cap uns centímetres al davant just darrera de la dona de cabells cendrosos i iniciava una lectura gairebé  a cau d’orella. La dona arrenglerava el seu cos a la cadira i reculava una mica el seu cap per poder seguir més atentament les paraules que ell anava desgranant una a una com pètals de rosa que, tot lliscant cap a  l’orella  escampaven la seva flaire en suaus onades i anaven penetrant en tots els racons del cervell amb un embriagador efecte, un efecte que per altra banda era compartit per ambdós. El lector, sovint havia de fer una pausa per sortir de l’enrogallament de la veu produït per un mot   o per una imatge que esclatava potent entremig d’un vers. I ella, sovint es deixava bressolar per les paraules amb un lleuger moviment de cap, com seguint el ritme d’una música personalíssima. Lector i oient, tots dos es submergien en un espai únic, intern , aliens al moviment de la resta de mortals que transitaven per l’establiment.  I així cada dia fins que  iniciaven el ritual del comiat.

L’home acabava la lectura, tancava el llibre, el desava a la seva butxaca dreta i després de fer dos glops a la camamilla amb anís que sempre li servia la Virtuts, s’aixecava i acostava la seva boca a l’orella esquerra de la dona dels cabells cendrosos i li donava les gràcies per la seva atenció. Ella li corresponia  amb  el nom de la flor que li havien suggerit les paraules i les frases  dites a cau d’orella : prímula, rosa boscana, lligabosc, violeta, flor de romaní, panical, lilàs, orquídia, begònia, hortènsia, flor de la passió... I així dia darrere dia, les paraules xiuxiuejades s’anaven transformant en jardins de flors en el cor del lector agraït i en el de la dona dels cabells cendrosos. 


Carme Andrade

Cap comentari:

Publica un comentari