Les mans de l’àvia eren com
talismans de la bona sort. Quan les tocava, aquell dia segur segur que les coses no se’m torçarien ni anirien pel
camí de la mala sort. Unes mans amb les rugositats dels temps difícils i de la
duresa de l’aire sec de la plana.
La recordo amb el davantal de quadrets blancs
i negres damunt de la bata fosca i amb el cabell recollit en una trena o en un monyo.
Atrafegada, donant de menjar a les alegres gallines que piulaven com a
desesperades al seu darrere. Duresa a les mans i somriure obert.
Durant les nits d’agost quan el
camp exhalava aromes de blat acabat de segar, de romaní , de mentes i d' alfàbregues, quan es barrejaven al nostre nas totes les olors de les nits
d’estiu a la plana, l’àvia ens feia sortir a l’era. Cel espurnejant de punts lluminosos coronaven
els nostres caps infantils; aleshores ella
anava recitant els noms de les constel·lacions i dels estels d’aquells cels fosforescents. Per assegurar-se
que ens havíem après els noms, ens feia
repetir les paraules en forma de rodolí
cantat; així ens inventàvem una curta melodia per a cada constel·lació o estel,
com per exemple: el carro gros a la boca hi té un
os, el carro petit a la boca hi té un
dit, i així anàvem fent fins que l’airet de la mitjanit ens feia entrar de nou al mas.
El mas de la plana d’on no havíem
d’haver marxat mai.
El que hi va haver a
continuació de la nostra marxa a la ciutat és l’altra cara de la moneda a aquelles hores passades a l’aire lliure on
totes les coses del camp cantaven per elles mateixes, on tot vivia amb ànima pròpia, on cada bri d’herba
era un petit homenatge a les deesses màgiques de la vida, on tot s’acaba i tot
torna a començar. Les mans de l’àvia que tinc fotografiades a la capçalera de
la llitera de la cel·la em recorden minut a minut que un dia tornaré al mas de la plana d’on no
havia d’haver sortit mai. I les nits d’estiu tornaran a exhalar aromes
d’alfàbregues i sortirem a l'era i...
Carme Andrade
Preciós, Carme. Transmets absolutament totes les sensacions que has viscut. Tot estava clar fins arribar a la capçalera de la llitera de la cel·la, que he hagut de tornar a començar. ai, entremaliada!
ResponEliminaLa meva avia em contava la història de la seva mare quan jo era xicoteta. Deia que al seu fill Vicente el varen enviar a la guerra, un dia al matí el va acompanyar a l'estació de dalt per acomiadar-lo, va pujar al tren i ja mai el va tornar a veure. Des de aquell dia es passejava per casa i pels carrer com una anima en pena i va perdre el cap. Cada dia pujava a l'estació, s'asseia en un banc de marbre i esperava l'arribada dels trens fins que es feia fosc. Quan tornava a casa, sempre cantava la mateixa cançó, la cantava en castellà, una llegua que ella no parlava però que pot ser, no sé, ho feia per a que algun Deu l'escoltés. La lletra era així " Visiente, Visiente, te has ido y tu mare no te ve, como no llegas en el tren, a la noche te busco en el sielo porque me han dicho que algunos hombres vuelven por ahi." En algun moment de desesperació i desconsol va pensar que una constel·lació amb forma de carro seria el vehicle amb el que el seu fill tornaria a Benaguasil. Hi va haver un moment en que quan marxava de casa, ja no sabia com tornar així que varen tenir que tancar la porta en clau per tal que no s'escapés però a la nit, pujava a la cambra, obria la fenestra i buscava al cel un carro d'estels amb el seu fill dintre. Quan va acabar la guerra, ningú li ho va dir perquè per a ella la guerra va acabar siguent un lloc d'on tot home tornava, era com un país llunyà del que es tardava molt en arribar. Quan he llegit el teu relat, m'ha vingut a la memòria aquesta historia familiar que sempre em contava l'avia a les nits d'estiu quan ens seiem a la porta de casa, a la fresca, com diguem ací, i miràvem el cel buscant figures d'estels. He llegit el teu relat una vegada i un altra, fins i tot quan dormo pense en ell i jo sola em somric imaginant quantes vegades al llarg de la historia, des de que el home és home, en arribar la nit, haurem alçat la mirada cap amunt i ens haurem perdut en la immensitat obscura i lluminosa dels nostres anhels, desitjos i de vegades, desconsols.
ResponElimina