L'Alentejo i l'Algarve ( II )

A Porto Cobo, poble al sud de Sines, les barques van entrant a port. L'oceà avui és un finíssim llenç de boires evanescents que van del blau al rosa conformant un ambient ple de màgia per als afortunats que el podem contemplar. A l'illa de Pressegueiro, propera a Porto Cobo, les restes d'una gran vil.la romana al descobert ens indiquen el bon gust dels colonitzadors rics d'aquestes terres a l'hora de triar la zona de construcció de les seves cases d'estiu. De nou, una fortalesa corona el petit monticle de l'illa . Força famílies han baixat a la platja a passar el dia d'avui, 5 d'octubre, dia de la República portuguesa. El temps esplèndid ens surt al pas pels camins de l'Alentejo, així com dues perdius que van saltironant al costat d'uns baladres encara florits.

La costa es va definint per un seguit de penyasegats i rocallams immensos, alguns semblen tallats amb un ganivet en mà, altres adoptant formes colossals i abruptes, però albergant en el seu interior platges de finíssimes sorres  blanquinoses o vermelloses, segons la composició de les roques. Aquestes platges mantenen la vegetació natural que els és pròpia. Tota la costa és una reserva natural molt ben conservada i molt ben acondicionada per fruir-ne, amb passarel.les elevades de fusta que impedeixen la destrucció dels matolls, elements bàsics en la recuperació de les dunes i del paisatge i sense cap construcció propera a la platja. Un exemple, però que malauradament ja no ho és per nosaltres. No podem deixar de comparar amb tristesa les nostres costes amb aquests espais nets d'urbanitzacions i d'hotels a primera línia. Transcorren els dies lentament tot fent camí cap a l'Algarve, regió més al sud de Portugal, de la qual ens han informat de l'abús urbanístic d'algunes de les seves poblacions costaneres. Abandonem els paratges força singulars de l'Alentejo  i entrem a l'Algarve.

De visita recomanada és el Cap de Sant Vicent, la punta més meridional d'Europa, on deien els medievals que s'acabava la terra, fent un paral.lelisme amb el Cap Finisterre. Lloc molt visitat pels turistes, amb restaurant, un petit museu de la navegació,  bar, botigues i avui fins i tot una parella de nuvis que aprofiten la tarda esplèndida d'octubre per fer-se les fotos sota el far.

Llacunes de Tavira

L'endemà, al poble de Garrapateira fruïm d'un llobarro acabat de pescar fet damunt de les brases del foc de llenya, servit amb les patates dolces de l'Algarve i cuinat amb oli de la terra, all, llimona, cilantre i res més. Cuina senzillament austera, però deliciosa. Continuem per l'Algarve, evitant les zones de més congestió properes a Faro i ens aturem a Olhao, on visitem el centre de la ciutat, amb els carrers empedrats habituals i amb cases en estat de pura decadència i  amb un seguit de places presidides per capelles o esglésies. En una d'aquestes esglésies, propera a la funerària, vam descobrir un ritus funerari ben allunyat dels nostres costums. Tot passejant, vam entrar aprofitant l'avinentesa que estava oberta, tot i sent l'hora de la migdiada i vam descobrir que una mena de cadafalc estava sent vetllat per dues dones, una jove i l'altra més gran, i que el cadafalc en realitat era una llitera alçada de terra. És a dir, el mort estava de cos present, amb la cara i el cos cobert amb draps blancs, però estava al descobert. El més estrany és que segons la nota del taulell d'anuncis havia mort el dia abans i no l'enterrarien fins passats dos dies. Al carrer, en aquella hora del migdia no hi havia ningú per poder cercar una resposta a la nostra curiositat al respecte. Vam deixar la llòbrega capella, no sense donar el condol a la família i vam sortir a prendre la fresca atlàntica, que per sort contrarestava les ardors del sol immisericorde i el resclosit de la capella de vetlles.

D' Olhao surten vaixells per conèixer la zona coneguda com Illa Formosa, que no és res més que un conjunt de feixes de sorra o de dunes allargassades que conformen el litoral entre fluvial i oceànic de l'est de Faro. Aquesta zona de dunes i platges també és zona protegida. Des de Tavira surt un bus aquàtic cada trenta minuts que deixa els visitants a una d'aquestes illes. Normalment és per passar-hi un dia, ja que l'únic espai on es pot sojornar és un càmping controlat. Més passarel.les, més contenidors - molt endreçats per cert -  de reciclatge arreu i molts cartells aconsellant-ne els llocs adequats a visitar i prohibint-ne l'accés als espais protegits, que en són molts. Les platges i les dunes en estat pur s'estenen davant els nostres ulls en una tarda neta de núvols i de bromes.  La sostenibilitat és possible.

La ciutat de Tavira ha estat una de les darreres sorpreses d'aquest passeig pel sud de Portugal. Ciutat amb riu i amb mar, ciutat amb grans places, amples carrers, construïda a la vora del riu Gilau i amb un elegant pont romà. Al llarg del riu, Tavira llueix cases d'estil portugués (a Sudamèrica en diríem colonials) amb balconades de ferro forjat afiligranades com randes de punta de coixí. Sota la romàntica llum dels fanals, l'empedrat dels carrers llueix brillant en aquests vespres de tardor estiuenca i els cafès i les terrasses estan plens de gom a gom.

Finestra d'una casa de Cacela

La darrera sorpresa portuguesa ens la té reservada una petita població costanera, Cacela Velha, a pocs quilòmetres de Tavira. Arribem per una estreta carretera amb olivers a banda i banda. Un petit turó i una gran fortalesa dalt de tot. El petit turó va vestit de cases enlluernadorament blanques amb finestres i portes que semblen acabades de pintar amb el magnífic groc i l'agradable blau portugués. Les bunganvílies florides a recer de les cases fan de contrapunt cromàtic a tanta blancor. Poble dedicat als poetes. A cada carrer un poeta, entre els quals m'alegra trobar un poeta conegut, mort l'any 2005, Eugenio de Andrade. Poeta de vers aparentment senzill, empeltat dels colors del sud de Portugal i de l'amor a la seva terra. Nosaltres, de cara l'Atlàntic, més illes de sorra, més llenques daurades en un matí assollellat i gloriós d'octubre, el darrer del nostre viatge portuguès.

Poema d'Eugenio de Andrade en una paret de Cacela