dilluns, 17 de setembre de 2012

El professor d'història


Hi ha llibres de ficció en què el  lector es passeja per les seves pàgines com un observador extern d’un espectacle, els límits del qual sap ben bé quins són. En aquest cas, la implicació personal del lector en la història que llegeix  és mínima, independentment que sigui o no una lectura plaent. Per contra, hi ha llibres que des del primer moment, el lector viu la vida del  personatge com a pròpia, viu els seus avatars, es fa seves les seves obsessions i en definitiva s’estableix aquella complicitat màgica entre el lector  i el personatge, cosa que converteix la lectura en una mena de festeig unidireccional, ja que una de les parts, en aquest cas el personatge, no pot correspondre de la mateixa manera la persona que llegeix. També ocorre sovint que personatge i escriptor es confonen en la ment del lector i fàcilment s’atribueixen les característiques del personatge a l’escriptor i inevitablement es cau en un confusionisme poc racional . Tot això és el que m’ha passat amb la lectura de El professor d’història de Joan Francesc Mira. Des de les primeres planes m’he sentit com una acompanyant còmplice i comprensiva del moment vital del professor que un dia decideix que ja ho havia dit tot a les seves classes i després d’una magnífica classe, desapareix de les aules per sempre i inicia el camí d'un nou status, entès en termes socials i laborals, caracteritzat justament per no tenir status. A partir d’aquest moment es produeix una certa metamorfosi del personatge i un  trencament amb allò que havia estat la seva vida fins aleshores. En la maduresa de la vida del professor apareix el desig d’experimentar i d’abordar noves experiències, com una reeelaboració molt personal del mite de Faust. Recordem que aquest llibre tanca una trilogia de tres obres de l'autor on aborda el mite d' Hèrcules a Els treballs perduts (1989), la Divina Comèdia a Purgatori (2003)   i el darrer que ens ocupa, el mite de Faust. L’home que en el tram final de la seva existència  s’adona que tot el  coneixement que ha anat acumulant al llarg de la vida no val res i vol descobrir què hi ha més enllà dels límits en què havia viscut fins aleshores.
La mirada entre amarga i  irònica de la València de les Ciències i de les Arts es fa inevitable, així com  una descarnada crítica a una classe política que ha convertit la ciutat en un tauler del Monopoly. Joan Francesc Mira, un clàssic del nostre temps. Molt recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari