divendres, 20 d’abril de 2012

Un vespre d'estiu a Las Vegas

Era l’hora de la posta de sol. Havíem entrat a l’estat de Nevada i anàvem  en direcció al Canyó del Colorado. Ens havíem plantejat la possibilitat de deixar Las Vegas o aturar-nos unes hores. Vam decidir passar-hi la nit. Uns quilòmetres abans d’arribar a Las Vegas, una gran extensió de cases aparellades, enganxades unes amb les altres enmig d’un erm groc i polsós s’estenia al davant nostre. La manca de verdor pels voltants de les cases impregnaven al lloc un aire solitari i sòrdid.  Aviat ens vam adonar que eren urbanitzacions fantasmes a mig construir. La bombolla immobiliària havia començat a esclatar aquell agost de 2007. Mentrestant, aquí havíem començat a sentir els cants de sirena però encara no ens ho acabàvem de creure...
Vam decidir allotjar-nos en un dels discrets i modestos motels que et trobes a l’entrada de qualsevol ciutat dels Estats Units. El motel triat es trobava ben bé als afores de la ciutat. El trajecte fins l’avinguda principal el vam fer a peu intentar endinsar-nos de mica en mica en el luxe de ciment, neons i marbres que aquesta ciutat ofereix al visitant a mida que vas entrant en els carrers i avingudes principals. En ser que el sol havia deixat de castigar i les temperatures anaven afluixant, l’hora era de gran afluència. Grups de persones s’anaven concentrant en els carrers principals i els grans casinos dels hotels començaven a omplir-se de personal a la recerca de diner fàcil. Les sales de màquines escurabutxaques dels hotels començaven a bullir amb un personal típicament del sud dels Estats Units : obesitats generalitzades, alguns amb barrets mexicans o amb les gorres de bèisbol, molts d’ells amb pantalons curts i xancletes , menjant muntanyes de gelats i amb el got de cola a la mà, grups de turistes mexicans i  algun grup de noies  vestides de  negre, amb  minifaldilles, esperant pacientment a la cua de la discoteca l’entrada gratuïta a la qual tenen accés totes les dones joves; homes joves Armani , armats amb els walkie-talkies per donar avisos , -suposadament als caps pels quals treballen-.
Aquest era el paisatge humà de Las Vegas un vespre d’un dia d’estiu.  La meva obsessió, aquell dia,  era trobar una terrassa a l’aire lliure per poder contemplar tranquil·lament la desfilada de personatges pels carrers. La cerca va ser inútil. No és una ciutat construïda per a la contemplació tranquil·la, és una ciutat per al consum al més alt nivell, sota l’embolcall d’uns esperpèntics i mastodòntics hotels  emuladors de grans obres universals: Les piràmides d’Egipte, l’Empire State, Venècia , París, La Muralla Xinesa,etc. Pels carrers circulava un trànsit dens on les limusines i els cotxes de gran cilindrada s’alternaven amb mono volums decorats amb figures de dones estirades tot insinuant un bell i jove cos en venda a preus mòdics i a l’abast de qualsevol dels turistes de baix pressupost. Només calia contactar amb el número de mòbil escrit en lletres ben grosses. Les dones són  reclam al carrer i ho són com a complement de l’estada als hotels dels casinos on es venen a bon preu. Escampats pels carrers principals, els anunciants deixen anar per terra petits reclams de la mida d’un calendari de butxaca on noies de totes mides i de tots els colors s’ofereixen com a mercaderies a l’abast. Esteses de cossos femenins són trepitjats amb total indiferència pels mils de visitants de la ciutat on el luxe es presenta com l’embolcall d’una felicitat que es compra a baix preu. Mentrestant,  els mercaders i especuladors tancats als seus despatxos de marbre es freguen les mans tot guaitant per les finestres dels gratacels l’imperi que han construït.

Cap comentari:

Publica un comentari