dijous, 12 de novembre del 2015

Temps de penyora, de Lena Paüls


El temps ens és donat o ens és prestat?

Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, - i per sort - ens el marca la natura i els seus cicles. Així,en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, - per què no- , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals. 
Fotografia: Carme Andrade
Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà. Fins aquí podríem arribar com a resum del que es pot apreciar fent unes primeres lectures, però no puc deixar de passar per alt dos comentaris: un pel que fa referència a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema : un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català  i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta.

Un segon comentari es desprèn de la lectura d'un dels poemes, Juliol. Un poema d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove.

JULIOL

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
l'amor tothora en remull per continuar navegant.

( De Temps de penyora, de Lena Paüls)

El Temps de penyora us el podeu descarregar aquí:

divendres, 23 d’octubre del 2015

Besllums, clarors incertes

Llegir poesia és llegir-nos a nosaltres mateixos i quan uns poemes et transmeten sentiments que els reconeixes com a propis, sempre tens el dubte de si ja hi eren abans de llegir-los o te’ls has fet teus en el moment de la lectura.  I en aquest cas, la lectura de Besllums m’ha proporcionat  el plaer de descobrir noves imatges per expressar sensacions conegudes. Com si fos la petjada que queda en la sorra molla, així he escrit aquesta breu interpretació del poemari.








Besllums d’Eduard López Mercadé ens convida a fer un passeig per la ciutat de la desitjada llum on instant espuri  del jo poètic arrela en una terra de conformitats, bella i aspra on els arbres són interrogats per la paraula poètica i on les besllums,-  aquestes clarors que hi són i no hi són- , apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels nostres dies. Descalços  trepitgem el bosc de la vida i hi sentim  la seva nuesa molla i també la seva fredor, però tot i així, la vida ens convida a abraçar-la dia rere dia.

On no hi ha besllum incerta és en la presència fidel de la persona que sempre acompanya el poeta en el seu transitar pel bosc efímer. Ella és llum i és aigua fresca per al caminant assedegat . Sóc tu, Elena, sóc la teva petjada damunt la sorra del record, finíssima pols, brins de veritat.

Vida i veritat, aquesta és la llum desitjada, la llum a la qual aspira l’ànima poètica.


 Carme Andrade










dimarts, 29 de setembre del 2015

Bibliorelats, biblioteques als relats, relats de biblioteques, les bibliotecàries dins dels relats,etc

Bibliorelats, editat per Erola aplega vint-i-quatre relats curts amb el denominador comú de la biblioteca pública com a referent.

Els llibres, les bibliotecàries, les presentacions de llibres o els viatges imaginaris i reals són elements que van circulant al llarg dels relats. En aquestes biblioteques imaginàries es congrien amors i amistats, transiten mirades i insinuacions eròtiques, es realitzen viatges imaginaris, els llibres es passegen i parlen, els llibres del futur estan sotmesos a restriccions, en fi tot un món dens i calidoscòpic al voltant del llibre.

Aquest món està habitat per uns personatges peculiars: la treballadora de la neteja que ha quedat seduïda per la lectura, la nena estrangera que obre els ulls meravellada davant dels llibres, la bibliotecària que utilitza la biblioteca com a coartada per fer el salt al marit o la presonera que viu la biblioteca de la presó com un espai de llibertat. 

Els relats sorprenen per la riquesa de situacions diverses com la visita escolar amb rerefons escatològic d’uns nens  a la biblioteca o el relat d’un viatge no realitzat mitjançant un correu electrònic. Aquestes mirades diverses, algunes desenfadades i fins i tot divertides, no són les úniques que trobem en Bibliorelats. També hi ha una mirada força erudita, en què el món dels clàssics es fa present com un valor que cal conservar i estimar o quan algun clàssic és el referent del relat: Lewis Carroll o el mateix conte de la Caputxeta.

Llegir Bibliorelats és un passeig agraït i ple de sorpreses a cada pàgina i una experiència molt engrescadora per les persones que hi hem col·laborat.

  

dilluns, 10 d’agost del 2015

Onze estiuenques



1.

Petit nàufrag,
abandona la rovellada nau.
Cerca lluny del mar
nous brots 
            on t'assalti
de nou la vida.

2.

Sàvia tu, que transites
pels passadissos dels mots
sense pedres a les butxaques
amb fretura,
hermosura.

3.

Cau l'àngel foll d'amor
i
un frec d'ales servo al pit.

4.

Lluna
blava
dóna
vida
nit
d'in
somnis.
Dona.

5.

Mar
som
mar
de
sal
el
meu
plor
sóc.

6.

M'afanyo
pel carrer de la llum,
i descloc
             urgent la vida.

7.

Deix ton cor s'alci
a mitjanit la lluna.
Dempeus la vida.

8.

Pedra foguera
a les mans encesa.

9.

El darrer nàufrag
vetlla la solitud.
S'acosta l'alba.







10.

A la ribera
l'àlber viu el silenci
del fred de l'alba.


11.

Enmig de l'oceà
una illa.
Enmig de l'illa
un arbre.
Dalt de l'arbre
un ocell d'ales daurades.
Un ocell que guaita i vigila
més enllà
               de l'arbre,
de l'illa,
               de l'oceà.

( Els poemets d'estiu i les fotografies són meves. Carme Andrade)



dimecres, 29 de juliol del 2015

Dos taüts negres i dos de blancs

Des de sempre m’han seduït les històries que tenen com escenari la Catalunya endins. Els Drames rurals de la Caterina Albert, La vida i la mort d’en Jordi Freginals , la Laura a la ciutat dels Sants, La Punyalada, l'imponent Sots feréstecs i més recentment la tragedia rural de Tor. I ara ha arribat a les meves mans els Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll.

Els paisatges feréstecs i obscurs on es desenvolupen els fets tràgics a mans d’uns personatges també foscos i feréstecs són els ingredients que m’atrauen i que deuen formar part d’aquest gust pel cantó fosc i ombrívol de la vida i que potser connecten amb el gust infantil per les històries de terror o per aquelles novel.letes costumistes de nens abandonats a la muntanya amb què havia fornit la meva imaginació infantil.
Fotografia: Carme Andrade
Sigui com sigui, la història en sí, aquí és secundària. El que realment m’admira és la llengua amb què està escrita. Aquí la forma supera el fons. Una llengua riquíssima farcida de paraules pròpies del Pallars dites en boques d’una gent que renega, treballa al camp, tenen relacions sexuals i mengen en pallarès. I també és admirable la traça de l’escriptor a situar els fets en plànols diferents i en veus diferents, de manera que al final el lector té una visió calidoscòpica dels fets ocorreguts.
I sempre la guerra. La guerra i les seves conseqüències acompanyen la narració. Personatges del bàndol vencedor després i personatges republicans abans. La barbàrie de l’abans, del mentre i del després.  Com una llosa, sempre la guerra.

dilluns, 27 de juliol del 2015

El desconegut d'avui

Som dues figures que es retallen damunt les roques de l’espigó. L’esveltesa i el posat contemplatiu dels nostres cossos provoquen l'interès del desconegut d'avui.
Fotografia: Carme Andrade
S’hi acosta discretament. Una nuvolada suau s’esfilagarsa en un blau destenyit més enllà de l’horitzó. Portem un vestit blanc. La meva túnica voleia fins els peus. Entre els dos sostenim una urna, l’aixequem lleument i hi aboquem el seu contingut en direcció a les onades. La llevantada es desferma i en uns instants la pols grisosa dibuixa una paràbola i cau com una pluja fina gris al damunt de la blancor dels nostres vestits. Ens espolsem la cendra que desapareix entre les roques i tornem saltironant damunt les pedres de l’espigó. Amb el sol ponentat al rostre i amb els ulls verds de mar passem ben a la seva vora, orgullosos i altius.
Carme Andrade

divendres, 10 de juliol del 2015

Incerteses, incerteses...

Incerteses, una paraula que dóna tombs i més tombs al nostre voltant cada dia i a tothora. Incerteses d'aquesta Europa nostra, incerteses en la feina, incerteses de l'estat del benestar, incerteses que ens aboca,- sembla- , a ser cada cop més vulnerables davant els monstres que nosaltres mateixos hem fabricat . 
Les incerteses també és un llibre, que encertadament, és a dir el contrari de la incertesa, em va regalar no fa gaire una bona amiga. 
Les incerteses (2015), d'en Jaume Cabré, escrit en plena convalescència postpart del seu Jo confesso  és un dels llibres que m'ha creat més certeses. Vet aquí la paradoxa. No són incerteses, són un exercici de sinceritat des del jo creador en majúscules que és en Jaume Cabré. Sinceritat a mans plenes i una gran capacitat d'empatia amb el lector que es fa seves les preteses incerteses.
M'he sentit atrapada per les seves reflexions sobre les paraules, sobre el valor dels silenci en la creació artística, sobre aquesta capacitat de parlar de literatura tot parlant de música i de pintura i d'art en general, sobre els neguits de l'escriptor però també del lector,etc. 
Incerteses, sí, perquè quan parlem d'art i creació, som al regne de les incerteses, tal com ell ens diu a la darrera frase del llibre. La incertesa és inherent a l'art i a la creació, i tant que sí, però la lectura que en Cabré fa de l'art i la creació no en té res d'incerta, és profunda i plena de saviesa i absolutament transversal, i tot en una prosa que flueix i discorre sense ensurts i amb una elegància natural. Un dels meus llibres de capçalera. Gràcies Cabré.

El dia que no ens preguntem per a què serveix l'art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures. Les incerteses (2015) Jaume Cabré