Blau

Res com l’instant feliç 

en què

les llunes de la nit fosforescent

es tenyiran

del blau dels teus ulls.

Des del jardí

Una sola cosa

una,

deixar que respirin els anells de l’aigua

sota els àlbers del jardí

i persistir,

malgrat la pluja dels dies.

C.A.

Terres i vents, de Conxita Jiménez

A Terres i vents  la saviesa de les pedres, de l'aigua, de la lluna i dels arbres ho nega tot. 

La poetessa extreu de la terra els mots d'un parlar arrelat en el treball de la gent; paraules que arriben al moll de l'os de les coses elementals amb naturalitat i amb sinceritat.  El seu relat poètic és el relat del combat de la pluja sobre la terra, del fluxos de la lluna o del record del tacte de l'olivera.

Els poemes s'adrecen de forma familiar a l'arbre vell, al vent, al riu o a la lluna i les seves paraules són com preludis  d'antics oracles, de quan la sibil·la s'alçava per damunt dels mortals i una veu fonda sorgida de la terra li dictava el present i el futur de tots nosaltres.

D'aquesta manera, Terres i vents  ens recorda, -  per si de cas ho havíem oblidat- , que el nostre destí és indissoluble al destí d'una natura elemental que ens alimenta i que dóna sentit al nostre viure, però que també ens governa. Una poesia que neix de la terra i torna a la terra.

Terres i vents, un poemari que presentarem a Reus en dates properes.

La dona veloç, d'Imma Monsó

Pot una professional de la psiquiatria ser una excel.lent psiquiatra per als altres i ser una incompetent en aquesta matèria per a ella mateixa?

Potser som injustos fent-nos aquesta pregunta, però és una de les reflexions que ens vénen al cap després de llegir La dona veloç. Una història d’històries familiars que s’entrecreuen però que difícilment es troben i quan ho fan potser ja és massa tard. 

Dues veus narratives: una, la de la propia protagonista i una segona veu que ens condueix pel món interior dels personatges com una llanterna que va il.luminant per on passa. Enmig de tot plegat, el déu cronos i les seves fluctuacions, les seves contradiccions i els seus desajustaments en uns personatges que no acaben de trobar la mesura adient que equilibri les seves vides. Una novel.la que ens parla de la incomunicació, dels afectes i de l’horror vacuii que intentem amagar omplint la nostra vida amb moltes accions. 

Al final, però, la regeneració personal vindrà de la mà dels afectes, en aquest cas encarnats en un infant, com a símbol d’un futur més tranquil on sigui possible fer allò que vulgarment en diem perdre el temps.

Nos vemos allá arriba, de Pierre Lamaitre

Una novel.la amb tots els ingredients que fan que una història esdevingui un clàssic. Un clàssic on es combinen el poder, l’ambició i la corrupció a gran escala amb el costat dolç de la condició humana, l’amistat i la tendresa. Un còctel on els seus components prenen grans dimensions com en les tragèdies gregues, si bé no exempt d’un humor fosc i trist en l’actuació d’uns personatges que en la seva tragèdia ratllen l’esperpent i ensenyen el costat més agredolç de l’existència. 

Extreta d’uns fets reals  i passada pel fí alambí de l’escriptor, aquesta història ens mostra la cara més crua de la postguerra, quan arriba el moment de fer els grans negocis basats en la corrupció i en l’intercanvi de favors entre els poderosos. Sang freda i manca d’escrúpols en una mena de vodevil tragicòmic en què el personatge més ruín de tots només ho és una mica més que el personatge que encarna la víctima. Botxí i víctima, víctima i botxí, ambdós presoners de la passió pel diner fàcil encara que sigui a costa de les famílies dels soldats morts per la república. 

El tercer personatge és el que ens salvarà de tanta ignomínia, paradigma de fidelitat i amor sense límit a l’amic que un dia li va salvar la vida.

No us perdeu les primeres pàgines on es narren uns fets determinants per la comprensió de tot plegat.

Canadà

Canadà serà el refugi d'en Dell,  l'adolescent protagonista de la novel.la. La història té com a nucli la descomposició d'una família normal americana arran d'un fet delictiu que protagonitza el pare de família, cosa que tindrà unes conseqüències desastroses per a la família, formada per la parella i els dos fills bessons, en Dell i la Berner.

Una família de classe mitjana americana dels anys seixanta que tenia tots els números per ser una família normal; d'aquelles que donen estudis als fills, que veuen com s'instal.len i  es casen, que tenen uns néts que els van a visitar unes quantes vegades a l'any, - ja que als Estats Units tots els fills viuen a mils de quilòmetres dels pares i dels avis- ... bé, doncs tot això que seria el camí normal, en aquesta història no ho serà. La família es desintegrarà i cadascun dels seus components es lliurarà a la seva sort. El noi serà l'únic de tots quatre que prendrà el control de la seva vida i serà ell qui ens faci el relat passats els anys de joventut. Una narració plena de matisos descriptius i d'una gran solidesa estructural. Diuen els crítics que està destinada a convertir-se en un clàssic de la novel.la contemporània.

Canadà és una novel.la escrita per Richard Ford i traduïda per Josefina Caball.

El Ministerio del Dolor

No importa que El Ministerio del Dolor sigui un relat de ficció; el que importa és la gran veritat que amaguen les seves paraules. Llegit en un viatge per terres de Croàcia et fa posar en la pell dels que van fugir d’una guerra entre pobles que es deien germans fins aleshores. La diàspora balcànica s’escampà per Europa i molts dels joves exilats o fugitius van arribar a Holanda, país que els va acollir  i els va donar la possibilitat de continuar estudiant, cosa que faran els protagonistes del relat.

Joves croats, serbis i bosnians es troben en un curs a la universitat d’Amsterdam. L’encarregada de donar el curs serà una professora croata, també exilada, que plantejarà el curs de literatura eslava com un espai terapèutic on els joves puguin desfer-se del llast de la guerra i compartir el present de l’exili.  La veu de la professora ressonarà com un eco ple d’enyor per un passat en què els pobles es respectaven i la pregunta implícita del perquè d’aquesta guerra estarà present al llarg de tot el relat, cosa que provocarà tot un seguit de reflexions i preguntes al lector.

En una segona  part, el relat pren el camí de la història personal de la professora i serà ella la que rebrà en propia pell l’agressivitat d’un dels alumnes i serà ella la que protagonitzarà el desarrelament personal en no reconèixe’s en la ciutat que l’acull ni en la seva pròpia ciutat d’origen, Zagreb.

Una narració  d’ànimes joves que es trenquen i esdevenen  velles abans d’hora i una narració d’una dona que intenta recompondre la trencadissa  dels  altres sense saber recompondre la seva

Dibuix: Carme Andrade

 pròpia . El perquè del títol, El Ministerio del Dolor, se us revelarà en les primeres pàgines si us animeu a llegir-la. La seva autora és l'escriptora croata Dubravka Ugresic.

Una sorpresa punyent però autèntica per comprendre i empatitzar amb tots aquells que han perdut el sentit de les seves vides a causa d'una guerra absurda i aliena, com sempre,  als interessos de les persones.