Carrer Verdaguer

Un petit homenatge a Hopper, el pintor de les soledats i les esperes

Mira l’hora impacient. La seva cara és allargada i de trets petits i fins. La pell del rostre  és lleument rosada. Sota els ulls grisos se li marquen unes suaus bosses d’un violaci pàl.lid. A ambdós costats del nas les comissures del rictus de la boca  indiquen una incipient maduresa. Porta poques joies. Només  es destaca un punt daurat a la banda dreta del nas. Un botó daurat enganxat al nas i un braçalet de pell marró combinat amb petites pedres de color maragda que sobresurt de la jaqueta fina gris en el  moment que treu una revista de la bossa.  Ho fa amb desgana. La fulleja però  les lletres  se li amunteguen unes damunt  les altres i la seva mirada es perd  saltant d’una ratlla a l’altra.

Té  el mateix  corcó dintre del cos com quan traspassava la reixa del jardí del carrer Verdaguer i ficava la clau dins del pany.  Ara està delerosa que passi la tarda al més aviat possible. Una mena de desassossec la va preparant per al  pitjor. Veus,  cares oblidades, mirades, gestos. Les neurones s’afanyen a recuperar imatges i tons de veu; sent en la nervadura de l’esquena la tibantor de la tensió acumulada en unes poques hores. Se sent com una pruna arrugada, encongida i vulnerable. Uns sentiments que havia sepultat convenientment sota una gran llosa. És com haver iniciat una dura ascensió en ple hivern, quan l’aire et manca, quan les puntes dels dits se’t gelen, quan la gola s’asseca pel fred i una mena de boira t’emboteix els sentits .

 Això sentia mentre esperava en un banc de l'andana . Al costat hi té la maleta amb rodes; de la butxaca externa sobresurt un paper caragolat. Damunt de la maleta hi ha deixat un xal de color fúcsia i a sobre de tot un petit mòbil. Passatgers inquiets s’amunteguen a l’andana subterrània. Flairades  calentes inunden l’aire aviciat de l’estació.

Fotografia, Carme Andrade

El carrer Verdaguer... A la part alta de la seva petita ciutat , en un solar heretat  en zona rústega  ell va fer construir  per tots tres una casa enmig d’un bonic jardí. El jardí es va esllanguir en poc temps: els parterres abandonats i tristos,  els rosers plens de pugó , les fulles de l’hivern  s’arremolinaven els dies de mestral, les parets de la casa s’havien anat deslluint amb el temps. La vela de la terrassa va ser abatuda en una mestralada i així es va quedar, com una bandera de vaixell abandonat, esparracada i destintada. Li retorna a la memòria la vella fotografia de la casa del carrer Verdaguer. Ell la hi va enviar abans que ocorregués. Abans. La seva mirada, mentre mossega una poma que ha tret de la seva bossa , està perduda. De tant en tant fa una ullada al mòbil que té al costat.

Avui a les 21,55 haurà acabat tot. Hi haurà anat i haurà tornat de la ciutat oblidada. En  aquesta mateixa estació pujarà al vagó del tren que la  durà fins a París i d’allí a Compiegne en autobús. I demà al vespre, quan obri la porta  es  trobarà  en un racó del passadís, arraulideta, la petita Shasha que farà com si no la conegués, miolarà i girarà cua amb aquells aires d’indiferència que li fan pensar sempre en la superioritat emocional dels felins. Farà  una bona neteja de papers i de documents passats; passarà  l’aspiradora, farà unes quantes bugades i renovarà la terra de les plantes de la terrassa i tot tornarà a ser com abans, millor que abans.

Carme Andrade

De vida pètria

- Sents com plou?  Sents com corre l’aigua per la canalera de la façana?
- Avui tampoc no entrarà ningú.
- Em comencen a fer mal els ossos, què dic els ossos, si no en tinc d’ossos. El que em fa mal és l’ànima. Només tinc ànima i plecs , molts plecs d’una túnica blanca que s’està ennegrint de pols i d’impaciència.
- L’ànima, l’ànima... com a mínim tens ànima per dintre i la tens al seu lloc, equilibrada i ferma. Jo ja no puc més, només m’aguanta un senzill clau que m’està importunant d’allò més i és que l’operària no me’l va clavar equidistant. El meu eix de simetria vertical, que és tant com dir el meu equilibri personal, se m’està desplaçant cap a la dreta i això m’està provocant  una luxació de cal déu i sembla que ningú se n’adona.
- Calla que sento passes...
- No, això no ho suporto.  Algú em mira massa d’aprop.  Ara gira el cap cap a un cantó, ara cap a l’altre... Estic a punt de sortir del marc i fer-li una ganyota.
- Calla que et sentirà!
- Uf, se’n va,  quin descans! No m’agrada sentir l’alè dels visitants als meus nassos. Em posa de mal humor que els seus ulls  vagin repassant tots els meus detalls, que intentin investigar com m’han creat. Que busquin i rebusquin què hi ha al meu darrere. Mouen el cap cap aquí i  cap allà; em maregen.  Aquest panoli  ara se’n va al catàleg i el repassa. M’està buscant . Si em compra, potser s’adonarà de l’error de l’operària  i situarà el meu eix en el lloc exacte; ara bé, aquest tipus esprimatxat i llusco de vista no fa per mi, no em veig penjat al seu menjador al costat de les Lladró que m’imagino deu tenir escampades per tot els racons i raconets del pis. Ni em veig en un menjador empastifats de bodegons o del que és pitjor d’aquelles pintures amb gossos de cacera i genets galopant.
- Tindràs sort i et comprarà , ja ho veuràs i deixa’t estar de romanços estètics. A mi si se m’acosta algú no sempre me n’adono , he de parar l’orella molt finament perquè la vista ja saps que la tinc molt limitada; el meu creador ni es va molestar a treballar-me uns ulls com déu mana, vull dir uns ulls que serveixin per veure-hi  al davant, al darrere i als costat. Ja veus com estic, girada de cara el terra. Des del meu angle de visió només veig les petites tisoretes que es passegen impunement per tot arreu o les petites volves de pols que s’amunteguen a la paret del davant. De fet qui gosi mirar-me només veurà plecs i més plecs.  Estic condemnada a mirar el terra i el que és pitjor arrossegar aquesta ànima que em condemna de per  vida,  de vida pètria s’entén.  Em sents?

( Carme Andrade, Una visita a la galeria )

Quan el sol d'estiu,
avar impenitent,
ja ha fos al seu gresol
l'última unça d'or
on lluu la seva efígie,
els bruns adolescents
arriben a ciutat
grapejats pel vell astre
que és ja moneda antiga.
I tu has aparegut
sota d'un halo aurífic,
àgil,esvelta flama.
i no he gosat mirar
els teus ulls abrusats
per no fondre'm amb Ícar
al fons del mar de l'ombra...

Jordi Gebellí, El deixant del temps (2005)  Arola Editors

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni

Aquest llarg títol és el  primer dels relats del llibre de l'Alice Munro, canadenca, nascuda el 1931. Traduït per Dolors Udina, el volum conté un conjunt de relats gairebé perfectes, podríem dir de cinc estrelles. Els relats són fragments de vides quotidianes que en un moment determinat els succeeix algun fet que trenca amb el present aparentment anodí . Els personatges minuciosament traçats són tractats amb una gran elegància i delicadesa. 

Històries d'homes, de dones, de germanes i d'amants casuals i sempre o gairebé sempre una dona al centre de la història. L'autora domina el llenguatge de forma admirable i exerceix una gran mestratge afegint matisos i detalls que confereixen un sentit de gran versemblança a les seves narracions. Per altra banda, l'inici del conte és complex, a causa de la quantitat de situacions i personatges que sovint es creuen en poques línies,  però a mida que avança la narració  es va descabdellant la troca  i la lectura es converteix en un cavalcar suau i harmoniós, agradablement accidentat en el moment més àlgid de la història.

Un ventall de personatges i situacions de gran varietat cromàtica.

Esllanguits els darrers mots...

Esllanguits els darrers mots,

ofegats per poderoses remors en onades de creixent puixança,

unes veus furtives embasten

maldestres-

nit rere nit, un nou vestit,

fet d'esquinçalls i d'esperances.

Carme Andrade. Els cercles obstinats (2013)

Profesora Haná

Profesora Haná de Reem Bassiouney ha estat un regal d'una bona amiga que va sempre a la recerca de les novetats més subterrànies de la literatura actual...Una novela traduïda a l'espanyol ( o al castellà hauríem de dir?), escrita per l' escriptora egípcia Reem Bassiouney, professora d'àrab de la Universitat de Georgetown. Una història que captiva a causa en primer lloc de la seva protagonista, una dona que encarna el ressorgiment de la consciència feminista radical en una societat patriarcal on els homes designen el què i el com organitzar la vida social i on la dona exerceix un poder com a mare dins del nucli familiar en defensa sempre dels valors patriarcals del sexe dominant.

Novel.la de contradiccions, de conflictes i de molta passió, que es desenvolupa en un context culte com són els despatxos de la Universitat del Caire. Un relat descarnat, obert, viu i ple de nafres on els protagonistes ventilen les seves emocions més íntimes en autèntics vendavals de passions i de complexitats. Escrita en un estil directe i contundent com la mateixa  protagonista, et fa pujar com a lector a una mena de muntanya russa on els sentiments dels dos protagonistes et fan oscil.lar entre el rebuig i la complicitat, entre l'amor i l'odi. També t'endinsa en les contradiccions d'un país que es debatia aleshores entre la modernitat i la tradició. Escrita l'any 2007 ja es començaven a crear les condicions que produïrien l'esclat revolucionari dels joves de la plaça Tahrir a la primavera del 2011.

Universitat de El Caire (fons Wikipèdia)

 Avui, dos anys més tard, quan engeguem el telenotícies  contemplem amb fredor des de l'altra riba de la Mediterrània com aquestes dues concepcions de la vida comencen a oferir els seus màrtirs plens de sang. I la història no ha fet més que començar.

La nena dels nou dits

La nena dels nou dits (2008), de Laia Fàbregas ha estat la primera lectura de l'estiu com a tal. De l'estiu xafogós que se't fa més lleuger si al costat tens una llimonada natural i un llibre amè. Aquest és el cas d'aquesta història aparentment senzilla per les veus infantils que es fan presents i per una prosa propera i directa però que amaga al meu parer, un univers personalíssim de símbols que són referència de temes tan universals com la memòria i per contra, l'oblit. La nena protagonista va perdent dits a mida que va recuperant la memòria familiar amagada.. 

Una història on s'alternen veritats i fantasies. L'autora juga al joc de les mentides però amb la intenció de dir veritats. Veritats d'un passat on es passa la pel.lícula de la transició dels anys 70 i les seqüeles dels anys de la dictadura. Personalment m'ha interessat molt més la part més fabuladora en què l'autora desplega una gran capacitat imaginativa i on situacions aparentment absurdes i irreals es van resolent de forma creïble.

El fet que aquesta novel.la hagi estat escrita originalment en nederlandès i més tard traduïda a diversos idiomes entre els quals hi ha el català, la llengua de l'escriptora,  li confereix una característica singular que donaria peu a unes quantes reflexions, algunes de caire sociològic. No revela una gran audàcia escriure la primera novel.la en un idioma d'adopció i al damunt tenir èxit editorial ? No revela una gran capacitat d'adaptació a la societat que t'acull, no només aprendre l'idioma oral sinó fins i tot escriure'l ? I tot això en una persona molt jove acabada d'arribar a Holanda per fer-hi un estudis... No hauria de ser motiu de reflexió per a tots aquests insignes escriptors catalans, ciutadans d'aquest país, que escriuen - amb tot el dret del món, clar- però que ho fan exclusivament en llengua castellana?