To the wonder

To the wonder, la darrera pel.lícula de Terence Malick

La imatge dels peus a la sorra humida, inquietants, que amenacen a enfonsar-se davant l'impetu de la marea , és el reflex plàstic de la fragilitat del goig.../...

(Enric Alberich a Culturals La Vanguàrdia. 8 de maig de 2013)

Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:

 

S'han fos dins la boira dels anys
aquelles hores mortes de la foscor.
Recordes?
Et feien caure a tothora
per les arenes molles
de la incertesa.

( Andrade, C. Els cercles obstinats, 2013. Ed. Meteora )

Deliciosa casualitat!

Paraula i gest en la presentació de Els cercles obstinats

Paraula i gest en la presentació de Els Cercles obstinats

 Els Cercles obstinats, interpretats plàsticament  per la coreògrafa i ballarina de dansa contemporània Magda Borrull acompanyada d’algunes de  les seves alumnes, constitueixen una mostra d’espectacle de petit format capaç de captivar el públic amb pocs elements externs, cercant la sobrietat i l’emoció que sorgeix del diàleg entre dansa i paraula.

La seva interpretació evoluciona  des de l’expressió gestual plena d’emoció continguda fins a l’explosió del gest  rotund passant per onades  de suavitats i gracilitats harmonioses. La seva dansa és foc i aigua, és acció i és inacció, és un gest que irromp a l’aire amb força creixent i que va acompanyat de la mirada d’uns ulls sempre presents. Una dansa executada  amb el cos i la ment.

Les escales, les finestres, les teulades i els soterranis són espais aventurats per les ballarines en un intent, aconseguit, de dotar la plasticitat necessària als sentiments i sensacions que els versos dels Cercles els transmeten. Amb elles, la presència de la rapsode Antònia Farré fa augmentar la tensió dramàtica del petit espectacle en un  diàleg íntim entre la paraula i el gest. Una paraula plena de serenor i sobrietat en boca de la rapsode, una coneixedora a fons de la paraula en veu alta, de tots els seus matisos i dels clarobscurs dels versos ben dits.

Un espectacle poètic de petit format elaborat per a gaudi dels qui actuen i dels qui participen com espectadors.

 

Hem tingut ocasió de gaudir-ne darrerament a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa on les ballarines iniciaren la seva dansa sota terra, al damunt de les excavacions que deixaren al descobert el carrer i els fonaments de l’antiga ciutat sarraïna. Tot un espectacle que va commoure i emocionar els que vam tenir la sort de presenciar-lo.

 

 

Hi ha dies

Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.

Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.

Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.

Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.

Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.

Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.

Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.

Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.

Un poema de la Conxita Jiménez en el Dia de la Poesia

Tot és mesquí quan les hores són baixes,

i tot s’ofusca, quan el gebre del matí

és tan greixós i fred com la rialla

dels rèptils que es banyen amb delit

entre aigües pansides.

Tot és mesquí, quan les llengües s’enfanguen

de tant arrossegar-se en el verí

de promeses bastardes

i els supura l’engany

mentre un mar d’ofegats ja no riu

perquè mai més la primavera

no els portarà cap niu

sinó que els traurà de casa

i els buidarà les finestres.

Tot és mesquí quan segueix la rialla

d’aquells que suren amb el vostre neguit

mentre el glaç d’una bassa

se us estanca en el ventre

i us demanen silenci si us traeixen

amb paraules tan falses.

Tot és mesquí perquè els dies s’allarguen

si us arriba la mort ben servida a la cambra

perquè en caure malalts trobareu un gran buit

si espereu l’escalfor guaridora d’un llit:

sentireu de ben prop la duresa i el so

d’una porta tancada.

                                          (Conxita Jiménez)

 

Una descoberta a la cantonada de casa

Avui el dia era assolellat, encara que el mestral feia de les seves bufant-te immisericorde  a les orelles i al coll si t'havies descuidat la bufanda. O potser era vent de dalt, que diuen que és més fred...la qüestió  és que avui m'ha vingut  de gust estirar les cames i en un no res m'he plantat  a les portes del santuari de Misericòrdia, lloc de culte de la gent del meu poble i al qual no hi havia posat els peus de feia uns quants anys.

Una mena d'atracció inconscient m'ha dut fins el primer cancell, fins el segon i fins empényer la porta d'entrada. En un primer moment ja m'ha semblat que entrava en un lloc nou, com si s'hagués esborrat de la ment aquelles anades a Misericòrdia de la infantesa amb totes les nenes de l'escola de monges. Dic nou perquè tot brillava, com acabat d'estrenar: els bancs, els reclinatoris, l'altar relluent amb els seus daurats barrocs, la verge orgullosa amb el seu mantell brodat, tot net com una patena i de cop i volta a banda i banda de l'altar, dintre del cancell de l'alta major i tancat al públic, dos grans murals m'han cridat extraordinàriament l'atenció. Dos murals bellíssims. El de la dreta, els tres reis mags en plena adoració al nen; en el de l'esquerra, l'anunciació dels pastors.Tots els personatges dirigeixen les mirades cap al centre de l'altar en un estat de contemplació serena accentuat pels tons suaus i delicadíssims dels vestits i dels rostres. La impossibilitat d'observar-los amb atenció m'ha contrariat, ja que el cancell impedeix el pas a l'observador encuriosit. L'autor, Andreu Martró ens defineix com ningú la seva obra: Les figures haurien de ser presents i absents alhora, com si elles mateixes fossin un receptacle habitat per allò innombrable, transcendent, que està fora de l'obra. Els pastors, més naturals, serens i reposats; els reis, en una composició més complexa...

Figures transparents, diria jo. Un goig per als sentits i com no, també per a l'esperit i tot a la cantonada de casa.

Haikú del vigilant

La neu mut vigiles,

silenci escampes

dibuixos de randes.

El Montsant en estat de gràcia

Per mi, el Montsant sempre és una muntanya en estat de gràcia. El passeig per la Serra Major enlaira el cos i enlaira l'esperit al més comú dels mortals. Fuetejada pel vent o esquitxada de plugim o amb calamarsa de finals d'estiu o amb boires primaverals o senzillament en un dia clar i calmat, la Serra Major, mai m'ha decebut.

Aquest diumenge hem visitat la muntanya per la banda obaga on tot de congestes plenes de neu ens obligava a alentir la marxa, però amb tot, l'arribada a la Serra Major ha estat de nou una festa per als sentits.